aliments

Dia tristot, de plovisqueig matutí i de tarda incerta. Arribo fins a Arts Santa Mònica amb la intenció de veure l'exposició sobre l'àpat dels germans Roca. A l'espai de la planta baixa, la foscor amb taques de llum a les parets: plats i productes, sofisticació. El terra, de color marronós, té tacte de terra, ens parlen als sentits. Al mig, un espai circular marcat amb plafons amb obertures. Hi entro. Una taula rodona amb estovalles blanques; al voltant, asseguts amb cadires de cul massa tou, els autoconvidats circumstancials. M'assec entre dues parelles, una que parla i l'altra silenciosa. Ens envolten música, descripcions, a les parets interiors i també sobre la taula. Abstracció completa del món exterior. M'hi quedaria. No sabria dir si en aquest moment apreciaria els altres estímuls sensorials: el el gust, el de l'olfacte, el del tacte dels plats -o el que sigui- que només imaginem. Penso en Soylent green -aquest any en fa quaranta de la seua estrena-, en Edward G. Robinson, assegut davant de la pantalla, escoltant la música i mirant la natura mentre va morint.
 

Llegeixo que una part important de la població infantil del país té sobrepès, alguns són obesos; segur que és a causa de la crisi. També llegeixo que la FAO, és a dir, la ONU, ens recomana menjar insectes: fàcils de trobar o de criar, de gran valor proteínic, lliures de greixos. A l'Àfrica fa temps que en mengen, també a Àsia. Al mercat de la Boqueria hi havia una parada d'insectes que va haver de plegar perquè la legislació espanyola i europea no contemplava el cas; suposo que reobriran, i els altres mercats, i botigues diverses. A parts de mosquits -aquesta mania d'anar amb la boca oberta!- , no sé si he menjat altres insectes. Ja es veurà.

Continuo una estona més, no gaire perquè vaig malament de temps, a Arts Santa Mònica. Al primer pis fan una mena d'homenatge (no ho acabo d'aclarir) a la cooperativa la Fageda. Em sembla que intervé en diferit l'expresident Pujol. Veig la gent molt atenta. La meua intenció, però, és fer una mirada ràpida a l'exposició itinerant a La Revolta Poètica (1964-1982). A penes llegeixo res, fins que una cal·ligrafia infame em fa aturar en una vitrina. Reconec la meua lletra, però he oblidat completament les circumstàncies de l'escrit ( i les errades gramaticals, que podria atribuir a la pressa). Per què la poeta guardava aquesta carta meua que ja no recordava, escrita, possiblement, a finals de l'any 77 o principis del 78? Per què algú ha decidit que tenia res a veure amb la revolta poètica? Miraré d'esbrinar-ho. Alguns diuen que el que escrivim a internet viatjarà a través del temps i dels llocs per sempre més; sembla ser que també ho fa el paper; aquests papers que eren nostres, però que en algun moment van deixar de pertànyer-nos i que els destinataris, primers, segons o tercers, faran servir com els plagui.

Continua el dia tristot, una mica nostàlgic dels temps dels papers i de les revoltes, i de la poeta.

calamars a la romana

Avui m'he fixat en una frase d'un post de la iruna que parla,entre altres coses, sobre possibles anormalitats en el creixement dels nens. Una de les hipòtesis és l'alimentació actual. He pensat quina és l'alimentació actual. A casa, normalment, per dinar hi ha una amanida i un segon que en segons quin casos, com el dels llegums, se sol considerar un entrant, vi i aigua. Per sopar, és habitual començar amb una verdura bullida seguida de peix; hi ha variacions diverses que no vénen al cas. Els caps de setmana va com va, és a dir, que és freqüent el pa amb tomata nocturn. Tenim una alimentació actual? Doncs més o menys la que feien els pares, amb algunes diferències. Tot i aixi, pot ser que els mateixos productes hagin rebut tractaments diferents. Qui sap com ha estat conreada la fruita que mengem o el tractament previ que han rebut les bledes d'aquesta nit o l'arròs transgènic que no sé que ho és perquè s'hi ha convertit per obra del seu veí empès pel vent. Esclar que abans també es feia un ús indiscriminat del DDT i altres plaguicides.

La diferència entre abans i ara, més enllà dels hàbits alimentaris de cadascú, és que actualment hi ha la indicació dels components en molts productes dels que t'emportes a casa -no dels que menges als restaurant, evidentment- i això proporciona tranquil·litat. Per exemple, dissabte passat ens van venir ganes de menjar calamars a la romana i com que ja era tard vam decidir de comprar-los precuinats en un dels supermercats de la vora de casa. Qualsevol que sigui aficionat als calamars a la romana deu saber que si no se'ls fa ell, cada dia són més difícils de trobar a les botigues. Intenteu-ho. Efectivament, cap modalitat de calamar (ni de canana, que és d'una qualitat inferior), al supermercat. Allò que més se li semblava per l'aspecte extern era un animal anomenat Delícies. No me'n podia anar de buit, així que vaig sortir amb la bossa amb les especificacions corresponents ben detallades. Em saltaré el menú de dissabte i la seua valoració i concretaré alguns detalls del producte. Resulta que l'animal no es deia Delícies sinó Pota (no l'he trobat al DIEC), i també n'hi havia un de la mateixa espècie anomenat Pota gegant (tampoc no hi és). Entre els ingredients es trobava l'E-621, l'E-464, l'E-500ii..., i si no en sé explicar les qualitats i els detalls, és perquè no estic gaire al dia i confio en la Conselleria de Sanitat. També confio en Eroski, i estic segur que si la informació no especificava la carn de cavall és perquè no n'hi havia. Esclar que la carn de cavall sí que sé que és; encara que no sàpiga com ha estat alimentat i tractat l'equí.

És possible que quan algú parla de l'alimentació actual es refereixi a les Delícies i coses semblants, però jo tampoc no posaria la mà al foc pels pebrots, les pomes, les nous... -per concretar en elements de les saludables dietes vegetarianes- que ens arriben de qualsevol part del món o del costat de casa. De toma manera, alguna cosa hem de menjar.

post scriptum

De veritat que no en volia parlar i no ho faré, però no em puc resistir a fer d’hemeroteca.

Está de acuerdo con la tesis que defiende Santi Santamaria (sobre l’opinió aleatòria de 1996 persones):
Sí: 70 %
No: 27 %
Ns: 3 %
I per què es molesta un 3 % a dir que no saben? Que el missatge costa 1,20 + IVA! Sembla que aquests encara no són conscients de la crisi. Per cert, quina tesi?

Escoltat a TV3 (més o menys):
... una de les poques coses que ens donaven projecció exterior...
Sense comentaris.

La columna d’Isabel Clara Simó, després de dir que són dos genis (Adrià i Santamaria) i que si tenim diners els fem una visita, conclou:
¿O és que a Santamaria no se li pot perdonar el seu catalanisme?
Ho veieu com fins i tot la cuina està polititzada? I un que només ho intuïa en el bacallà amb l'allioli i les quatre tires de pebrot...

Canvio de protagonistes. Acaba de morir J. R. Simplot (1909-2008). Ocupava el número 89 en la llista dels milionaris nord-americans. Va fer la seva fortuna sobretot proveint de patates les cadenes de menjar dels Estats Units: amb 32 anys es va convertir en el principal proveïdor de patates (congelades, evidentment) de tot el país. Sempre he pensat que les idees simples són les més productives. També és veritat que –i no ho sabria raonar satisfactòriament- els cognoms poden ser premonitoris. En el meu cognom s’amaguen algunes possibilitats, però no acabo de saber cap on tirar: el cognom no ho és tot.