mestissatge oral (II)

Continuo el post de fa uns dies sense afegir res de substancial, però em venia de gust posar un altre exemple de literatura tradicional d’una cultura força allunyada de la nostra, encara que propera a mi mateix que, com sabeu, sóc, o així m’ho sembla, una reencarnació d’un monjo tibetà o similar.

Hi havia una vegada una investigadora alemanya a qui li va passar pel cap recollir mostres de la literatura oral del Tibet. La dona se’n va anat cap a aquelles terres i li costava Buda i ajuda aconseguir que els nadius li expliquessin contes, llegendes, cançons del país, fins que un dia, al Nepal, es va trobar una noia tibetana que havia fugit feia temps de casa seva i que tenia una gran facilitat per explicar històries. Aquesta noia, anomenada Tshamo, sobrevivia amb dificultats i li agradava ser el centre d’atenció de tothom. Durant setmanes, Margret Causemann la va anar animant, escoltant i transcrivint les seves històries: uns contes màgics que sovint no podia contrastar amb altres fonts. Possiblement alguns textos són d’origen indi, ja que una part important de la tradició literària i cultural del Tibet procedeix del país veí. Finalment, el conjunt d’històries –de Tshamo i d’altres- es va publicar i s’ha traduït al castellà amb el nom de Cuentos eróticos y mágicos de mujeres nómadas tibetanas, que no em direu que no és un títol força atractiu. En alguns d’aquests contes apareixen motius o arguments que també tenim a la literatura occidental, com el del fill petit que després d’una sèrie de proves acaba reeixint en els seus objectius mentre fracassen els germans més grans. En resum, que els aspectes absolutament localitzables i únics de la literatura tradicional no són fàcils de trobar i al final un no sap, tampoc a l’Àsia, qui va ser primer i qui va copiar.

El títol en castellà del llibre és una mica enganyós perquè, contra el que es podria pensar, les narracions màgiques són més abundants que les eròtiques i les anomenades eròtiques tenen uns components de burla, d’absurd o de grolleria, propis de la literatura popular, que les converteixen en relativament eròtiques. Us poso uns petits fragments de dos inicis perquè us en feu càrrec:

“Qué plantáis?” –pregunto a los viejos.
Alegres como estaban, los campesinos exclamaron: “¡Plantamos penes! ¡Los penes siempre se venden bien!” Y se desternillavan de risa con su propio chiste.
El lama se enfado y expresó el siguiente deseo:”¡Que de cada grano que sea sembrado crezca un pene!”...
Una altra història:

Érase una vez una família real.
La família real tenia una hija.
La hija tenia dos órganos genitales.
Todos deseaban tener a la princesa por esposa. Reyes y mendigos la cortejaban.
Puesto que la princesa tenía dos órganos genitales hubiese sido absurdo entregarla a un marido que no poseyese dos penes...

Rellegint aquests fragments se m’acut que alguns de vosaltres, dels que sou aficionats a continuar històries, ja deveu estar pensant que què més passa i com s’acaben; potser algú fins i tot ja està teclejant la continuació. Ja m’ho fareu saber.

El llibre el va publicar l’editorial Paidós l’any 1996 i el va reimprimir el 98.

I com diuen alguns contes en acabar: ...el sèrum de la mantega i la llet fluïen a doll.

mestissatge oral (I)

M’agrada llegir contes, llegendes, cançons, dites... tradicionals de diversos territoris o cultures. És una manera més d’acostar-se a la terra i a la gent, i el que sigui que sigui. Segurament aviat serà impossible fer reculls de les tradicions literàries orals que pertanyin a una cultura específica perquè el procés de globalització acabarà unificant o fent difícil de destriar la literatura pròpia de cada grup cultural -grup cultural que a penes existirà diferenciat-. Per altra banda, fins i tot en èpoques de menys mobilitat física i universalització dels mitjans de comunicació, també s’anaven produint influències mútues de les tradicions, de manera que les mateixes històries o motius es podien localitzar, adaptades, resumides, ampliades en indrets molt llunyans entre si. La famosa llegenda del cor menjat de procedència oriental, atribuïda aquí sobretot al trobador Guillen de Cabestany n’és un exemple molt conegut.

Bé, sigui com sigui, no només llegeixo literatura de transmissió oral sinó que de tant en tant me’n compro algun llibre. El darrer, en una fira en que la cultura invitada era la de les Pitiüses. Em va atreure el títol, que vaig trobar definitiu: Cançoner tradicional eivissenc. Materials de literatura oral recollits per na Maria Torres Prats. El publica l’Editorial Mediterrània-Eivissa i és el primer número de la col·lecció Cançoner popular. Es tracta d’una obra a cura del professor Marià Torres Torres.

Què es podia esperar d’aquesta informació de la portada? En el meu cas pretenia trobar el que es prometia: cançons tradicionals pròpies de l’illa, possiblement de caràcter religiós, de feines del camp, de llegendes amoroses...

Què hi ha realment? Doncs la transcripció dels quaderns d’una senyora que va viure a Eivissa dels anys 1919 a 1994, excepte una estada de joveneta a Barcelona, i que havia anat anotant cançons, frases fetes, refranys, una rondalla, etc. en català o en castellà; de procedència illenca, però també de fora, i també de tipus culte més o menys adaptat. En resum, que havia anat apuntant tot el que se li havia acudit. Us sona, per exemple?:

La mare de Déu
Quan era xiqueta
Anava a costura
A aprendre de lletra.

O aquesta estrofa que jo havia sentit cantar de petit a l’església del meu poble:

I en vostra passió sagrada,
Adorable Redemptor,
Perdonau altra vegada
Aquell pobre pecador.

I així successivament, barrejant material d’aquí i d’allà i campi qui pugui.

En conclusió, que es tracta d’un llibre molt interessant, però un –és a dir, jo- faria bé de llegir-se els pròlegs i els índex, i de fullejar, sempre que es pugui, el contingut abans de comprar el que pot suggerir un títol, fins i tot tan descriptiu com l’esmentat, no sigui el cas que les perspectives inicials no tinguin res a veure amb la realitat interior, la seva i la meva.

Per cert, aquest volum va ser publicat l’any 2004, però a la pàgina web de l’editorial no en queda ni rastre; per no quedar, no queda ni rastre de la col·lecció. O potser no he investigat prou?

I per il·lustrar el tema, una cantada que no acabo d’identificar –i mira que volia estar atent- que sí que em sembla genuïna.