22.5.08

mestissatge oral (I)

M’agrada llegir contes, llegendes, cançons, dites... tradicionals de diversos territoris o cultures. És una manera més d’acostar-se a la terra i a la gent, i el que sigui que sigui. Segurament aviat serà impossible fer reculls de les tradicions literàries orals que pertanyin a una cultura específica perquè el procés de globalització acabarà unificant o fent difícil de destriar la literatura pròpia de cada grup cultural -grup cultural que a penes existirà diferenciat-. Per altra banda, fins i tot en èpoques de menys mobilitat física i universalització dels mitjans de comunicació, també s’anaven produint influències mútues de les tradicions, de manera que les mateixes històries o motius es podien localitzar, adaptades, resumides, ampliades en indrets molt llunyans entre si. La famosa llegenda del cor menjat de procedència oriental, atribuïda aquí sobretot al trobador Guillen de Cabestany n’és un exemple molt conegut.

Bé, sigui com sigui, no només llegeixo literatura de transmissió oral sinó que de tant en tant me’n compro algun llibre. El darrer, en una fira en que la cultura invitada era la de les Pitiüses. Em va atreure el títol, que vaig trobar definitiu: Cançoner tradicional eivissenc. Materials de literatura oral recollits per na Maria Torres Prats. El publica l’Editorial Mediterrània-Eivissa i és el primer número de la col·lecció Cançoner popular. Es tracta d’una obra a cura del professor Marià Torres Torres.

Què es podia esperar d’aquesta informació de la portada? En el meu cas pretenia trobar el que es prometia: cançons tradicionals pròpies de l’illa, possiblement de caràcter religiós, de feines del camp, de llegendes amoroses...

Què hi ha realment? Doncs la transcripció dels quaderns d’una senyora que va viure a Eivissa dels anys 1919 a 1994, excepte una estada de joveneta a Barcelona, i que havia anat anotant cançons, frases fetes, refranys, una rondalla, etc. en català o en castellà; de procedència illenca, però també de fora, i també de tipus culte més o menys adaptat. En resum, que havia anat apuntant tot el que se li havia acudit. Us sona, per exemple?:

La mare de Déu
Quan era xiqueta
Anava a costura
A aprendre de lletra.


O aquesta estrofa que jo havia sentit cantar de petit a l’església del meu poble:

I en vostra passió sagrada,
Adorable Redemptor,
Perdonau altra vegada
Aquell pobre pecador.


I així successivament, barrejant material d’aquí i d’allà i campi qui pugui.

En conclusió, que es tracta d’un llibre molt interessant, però un –és a dir, jo- faria bé de llegir-se els pròlegs i els índex, i de fullejar, sempre que es pugui, el contingut abans de comprar el que pot suggerir un títol, fins i tot tan descriptiu com l’esmentat, no sigui el cas que les perspectives inicials no tinguin res a veure amb la realitat interior, la seva i la meva.

Per cert, aquest volum va ser publicat l’any 2004, però a la pàgina web de l’editorial no en queda ni rastre; per no quedar, no queda ni rastre de la col·lecció. O potser no he investigat prou?

I per il·lustrar el tema, una cantada que no acabo d’identificar –i mira que volia estar atent- que sí que em sembla genuïna.

2 comentaris:

Júlia ha dit...

Em trobo sovint amb coses així en llibrets de suposada investigació local sobre refranys, cançons, mots 'propis' i tot això, amollen com 'autòctones' produccions que també podria etiquetar com del Poble-sec, per exemple, i a més, recollides amb poca cura i cap criteri seriós, el cas és fer un llibre.

pere ha dit...

Els llibres locals són increïbles en aquest aspecte. Ara, que un catedràtic, currículum inclòs a la solapa, ens faci això...