mestissatge oral (II)

Continuo el post de fa uns dies sense afegir res de substancial, però em venia de gust posar un altre exemple de literatura tradicional d’una cultura força allunyada de la nostra, encara que propera a mi mateix que, com sabeu, sóc, o així m’ho sembla, una reencarnació d’un monjo tibetà o similar.

Hi havia una vegada una investigadora alemanya a qui li va passar pel cap recollir mostres de la literatura oral del Tibet. La dona se’n va anat cap a aquelles terres i li costava Buda i ajuda aconseguir que els nadius li expliquessin contes, llegendes, cançons del país, fins que un dia, al Nepal, es va trobar una noia tibetana que havia fugit feia temps de casa seva i que tenia una gran facilitat per explicar històries. Aquesta noia, anomenada Tshamo, sobrevivia amb dificultats i li agradava ser el centre d’atenció de tothom. Durant setmanes, Margret Causemann la va anar animant, escoltant i transcrivint les seves històries: uns contes màgics que sovint no podia contrastar amb altres fonts. Possiblement alguns textos són d’origen indi, ja que una part important de la tradició literària i cultural del Tibet procedeix del país veí. Finalment, el conjunt d’històries –de Tshamo i d’altres- es va publicar i s’ha traduït al castellà amb el nom de Cuentos eróticos y mágicos de mujeres nómadas tibetanas, que no em direu que no és un títol força atractiu. En alguns d’aquests contes apareixen motius o arguments que també tenim a la literatura occidental, com el del fill petit que després d’una sèrie de proves acaba reeixint en els seus objectius mentre fracassen els germans més grans. En resum, que els aspectes absolutament localitzables i únics de la literatura tradicional no són fàcils de trobar i al final un no sap, tampoc a l’Àsia, qui va ser primer i qui va copiar.

El títol en castellà del llibre és una mica enganyós perquè, contra el que es podria pensar, les narracions màgiques són més abundants que les eròtiques i les anomenades eròtiques tenen uns components de burla, d’absurd o de grolleria, propis de la literatura popular, que les converteixen en relativament eròtiques. Us poso uns petits fragments de dos inicis perquè us en feu càrrec:

“Qué plantáis?” –pregunto a los viejos.
Alegres como estaban, los campesinos exclamaron: “¡Plantamos penes! ¡Los penes siempre se venden bien!” Y se desternillavan de risa con su propio chiste.
El lama se enfado y expresó el siguiente deseo:”¡Que de cada grano que sea sembrado crezca un pene!”...
Una altra història:

Érase una vez una família real.
La família real tenia una hija.
La hija tenia dos órganos genitales.
Todos deseaban tener a la princesa por esposa. Reyes y mendigos la cortejaban.
Puesto que la princesa tenía dos órganos genitales hubiese sido absurdo entregarla a un marido que no poseyese dos penes...

Rellegint aquests fragments se m’acut que alguns de vosaltres, dels que sou aficionats a continuar històries, ja deveu estar pensant que què més passa i com s’acaben; potser algú fins i tot ja està teclejant la continuació. Ja m’ho fareu saber.

El llibre el va publicar l’editorial Paidós l’any 1996 i el va reimprimir el 98.

I com diuen alguns contes en acabar: ...el sèrum de la mantega i la llet fluïen a doll.