de curiositats musicals

Tots els llibres de mètrica tendeixen a passar per alt la funció que té en els pomes, perquè es dóna per descomptat que tothom ho sap. Però encara hi ha lectors de poesia que es pregunten quina necessitat hi ha d'escriure comptant síl·labes* si, al cap i a la fi, això constreny la llibertat del poeta i l'aboca a un discurs artificial i caduc. La desconfiança encara és més forta quan es tracta de l'ús de la rima, perquè sovint encara hi ha qui pensa que és un recurs fins i tot artificiós. D'altra banda, hi ha poetes que renuncien a escriure en vers, sigui perquè encara no han après l'ofici, sigui perquè l'han après, però prefereixen fer ús d'altres recursos. I pel que fa a la rima, és bastant revelador que els poetes que no escriuen en vers tampoc facin servir la rima ni altres artificis sonors. La raó per la qual hi renuncien és un misteri, perquè cap d'ells no ho ha explicat mai. No hi ha escrits de poetes que justifiquin la seva decisió d'abandonar aquests recursos. La resposta és òbvia: els queden els recursos sintàctics (paral·lelismes, quiasmes, etc.) i els semàntics (les figures de sentit com ara metàfores, sinècdoques, metonímies, etc.); però és curiós que, essent els recursos sonors i fonològics els més fàcils, hi hagi poetes que en vulguin prescindir deliberadament i vulguin posar tot el seus esforç en els recursos més difícils d'obtenir. Si una ratlla de vuit síl·labes ja és un vers, l'únic que ha de fer el poeta és no posar-hi ni més ni menys síl·labes que vuit...

* És revelador que qui es fa aquest tipus de preguntes ignora que un bon poeta no “compta” mai les síl·labes. Ja té les seqüències interioritzades i, en tot cas, si les compta, només ho fa en els casos dubtosos.

Salvador Oliva. Nova introducció a la mètrica. Quaderns Crema.


No segueixo, tot i que aquests fragment només és una part de la introducció i -cenyim-nos a les antigues convencions- encara falta la part fonamental: el nus i el desenllaç. El darrer llibre de Salvador Oliva va més enllà de la mètrica del títol i no dóna res per descomptat: m’encanta que sigui així! Un aficionat com jo s'atreviria a dir que respon a la necessitat de l'autor d'expressar finalment què és la poesia i què és la literatura, és a dir, de prendre partit sobre aquests conceptes tantes vegades explicats i debatuts i que sembla que necessiten constantment una reinterpretació, sempre limitada, parcial, subjectiva, és clar. Sense entrar en el gruix del contingut de l'obra, entenc que aquest també és un llibre d'obligada (?) lectura, sense concessions, però amb comprensió, per aquells qui no són mètrics ni poètics sinó tan sols lectors reflexius, escriptors amb temps per a la lectura o, simplement, gent que passava. Ara hauria de dir allò de “continuarà”, però ja tinc après que no solc continuar.