pluja d'estrelles (seqüeles)

Fa pocs dies em feia ressò aquí del darrer article de la penúltima edició de la revista "Els Marges". Garolera va provocar una polèmica sobre el català escrit i parlat als mitjans d'un interès considerable i d'una fugacitat meteòrica, com és normal. Quan la cua del cometa ja semblava invisible de tan llunyana, ha aparegut al Núvol un altre article, una altra estrella fugaç que deixa veure el seu foc efímer.

Salvador Oliva titula Jo acuso! la seva resposta amb cua. Bonic començament de reminiscències literàries i polítiques que, a la fi, s'apagarà com foc d'encenalls abans d'arribar a cremar fets i consciències. Però no me'n puc estar de donar-li, modestament, una mica de publicitat des d'aquí.

Hi ha un paràgraf que trobo d'obligat recordatori abans d'encetar qualsevol reflexió sobre la llengua. És veritat que el mateix Oliva diu que el ventall és tan ample que difícilment ningú el té en compte a l'hora d'analitzar la situació de la llengua al país. Llàstima! Perquè només des del conjunt, des de la totalitat (no sé si falta algun ítem), es pot arribar a entendre la situació de la llengua al país, sobretot al nostre país:

El primer que hauríem de fer, tant si parlem del català com de qualsevol llengua és tenir en compte les variacions. En català, tenim variacions segons (a) la regió, (b) el grup social, (c) el camp del discurs, (d) el medi i (e) l’actitud del parlant. No m’estendré sobre aquest ample ventall, tot i que seria pertinent per col·locar les opinions en el lloc que els pertoca.

Completament d'acord, i remarco que no s'ha d'oblidar, quan diu: Les variacions individuals en diferents contextos, incloent-hi alguns barbarismes, no tenen, al meu modest entendre, cap importància.

Ara és quan hauria de recomanar de llegir l'article sencer i els comentaris que ha estimulat, i prou, però no vull deixar de transcriure un paràgraf amb el títol i de destacar el mot ultracorreccions:

Acuso, doncs els polítics i, de passada, responsables de TV-3 i de Catalunya Ràdio d’imposar manies que fan trontollar els bons coneixements que tenen els catalans natius de la seva pròpia llengua. Qui és el responsable més alt de les ultracorreccions de TV-3? Quins polítics l’han col·locat en aquest càrrec? El va obtenir per oposició o per amiguisme? Sí, jo acuso!

Feta la feina de copista que m'he proposat, i sense entrar en la meua impressió sobre l'article de Salvador Oliva, no quedaria tranquil si no afegís que tant aquest text com els anteriors,sorgits a partir del de Garolera -i el de Garolera mateix- m'han produït un estat d'inseguretat, d'inquietud, que estic segur que no buscaven els articulistes. No hi puc fer res, a mesura que anava llegint notava la insignificança dels meus elementals coneixements filològics, gramaticals, ortotipogràfics...  Quantes incorreccions de tot tipus dec haver amollat avui (no dec haver amollat avui?)? Hauria de continuar intentant expressar les fluctuacions del meu pensament elemental en una llengua, la meua, que endevino, més que sé, mancada (hauria de dir faltada? Hauria de buscar una altra expressió? Quan dic expressió vull dir mot?) de la precisió, genuïnitat, adequació i correcció necessàries? M´ho pensaré.

de curiositats musicals

Tots els llibres de mètrica tendeixen a passar per alt la funció que té en els pomes, perquè es dóna per descomptat que tothom ho sap. Però encara hi ha lectors de poesia que es pregunten quina necessitat hi ha d'escriure comptant síl·labes* si, al cap i a la fi, això constreny la llibertat del poeta i l'aboca a un discurs artificial i caduc. La desconfiança encara és més forta quan es tracta de l'ús de la rima, perquè sovint encara hi ha qui pensa que és un recurs fins i tot artificiós. D'altra banda, hi ha poetes que renuncien a escriure en vers, sigui perquè encara no han après l'ofici, sigui perquè l'han après, però prefereixen fer ús d'altres recursos. I pel que fa a la rima, és bastant revelador que els poetes que no escriuen en vers tampoc facin servir la rima ni altres artificis sonors. La raó per la qual hi renuncien és un misteri, perquè cap d'ells no ho ha explicat mai. No hi ha escrits de poetes que justifiquin la seva decisió d'abandonar aquests recursos. La resposta és òbvia: els queden els recursos sintàctics (paral·lelismes, quiasmes, etc.) i els semàntics (les figures de sentit com ara metàfores, sinècdoques, metonímies, etc.); però és curiós que, essent els recursos sonors i fonològics els més fàcils, hi hagi poetes que en vulguin prescindir deliberadament i vulguin posar tot el seus esforç en els recursos més difícils d'obtenir. Si una ratlla de vuit síl·labes ja és un vers, l'únic que ha de fer el poeta és no posar-hi ni més ni menys síl·labes que vuit...

* És revelador que qui es fa aquest tipus de preguntes ignora que un bon poeta no “compta” mai les síl·labes. Ja té les seqüències interioritzades i, en tot cas, si les compta, només ho fa en els casos dubtosos.

Salvador Oliva. Nova introducció a la mètrica. Quaderns Crema.


No segueixo, tot i que aquests fragment només és una part de la introducció i -cenyim-nos a les antigues convencions- encara falta la part fonamental: el nus i el desenllaç. El darrer llibre de Salvador Oliva va més enllà de la mètrica del títol i no dóna res per descomptat: m’encanta que sigui així! Un aficionat com jo s'atreviria a dir que respon a la necessitat de l'autor d'expressar finalment què és la poesia i què és la literatura, és a dir, de prendre partit sobre aquests conceptes tantes vegades explicats i debatuts i que sembla que necessiten constantment una reinterpretació, sempre limitada, parcial, subjectiva, és clar. Sense entrar en el gruix del contingut de l'obra, entenc que aquest també és un llibre d'obligada (?) lectura, sense concessions, però amb comprensió, per aquells qui no són mètrics ni poètics sinó tan sols lectors reflexius, escriptors amb temps per a la lectura o, simplement, gent que passava. Ara hauria de dir allò de “continuarà”, però ja tinc après que no solc continuar.

solts literaris

“Continua Castellanos: 'L'únic original prou acabat que permetia una edició amb voluntat divulgativa era 'La ciutat cansada', encara que hi hem inclòs una presentació i un pròleg que retarden la lectura de la novel·la, però que són un toc d'alerta, una manera d'explicar que, aquesta novel·la, Calders no l'hauria pas deixada tal com es publica, perquè era un escriptor molt curós.' “

Vilaweb

Em llegeixo la presentació? Em llegeixo el pròleg? Vaig directament a la novel·la que Calders no va voler acabar, “que no l'hauria pas deixada com es publica”? Ai, em faig por, sóc tan calderià!


Segons diu el diari, Nova introducció a la mètrica, de Salvador Oliva, ocupa el vuitè lloc entre els llibres més venuts de no ficció en català d'aquesta setmana. El nostre és un país de poetes, quin remei! El nostre és un país estrany, curiós, misteriós: que un llibre de mètrica, i més el de Salvador Oliva -em refereixo al seu rigor, a la seva complexitat-, sigui un best-seller deu voler dir ... No tinc ni idea del que significa, el fet em descol·loca. A la Casa del llibre no me'l poden trobar, els deuen haver venut tots.

País de premis literaris (algú se'n recorda d'aquell que donava els premiats -família inclosa- el dret a viatjar a les golondrines (sic) del port?), aquest any la Nit de Santa Llúcia en tindrà un de nou patrocinat econòmicament per la Fundació del Barça: Premi de Narrativa Juvenil esport i ciutadania. Autors novells, fins a 35 anys. Jurat: dos del Barça, dos d'Òmnium Cultural i un de l'editorial (Cruïlla). En fi, si voleu us podeu llegir les bases aquí. 4000 euros, més o menys, que deuen ser l'equivalent a un dia de vacances de qualsevol jugador del primer equip. A més, el guanyador (en solitari?) “gaudirà d'un desplaçament a un partit de la Champions amb totes les despeses pagades”. Va, apunteu-vos si teniu l'edat: coneixereu món. Teniu temps d'escriure les 70 pàgines -mínim- fins al 31 d'octubre.

El nostre deu ser el territori on hi ha més llicenciats en filologia que escriuen, vull dir que fan literatura, o viceversa. Al mateix temps -i ara imagino- deu ser el país on es demana una de les mitjanes de selectivitat més baixes per tal de començar la carrera, cosa que fa que aquests estudis no tinguin gaire demanda. No m'estranya. No sé si als qui planifiquen futurs els interessa que sigui així, suposo que sí, perquè en cas contrari exigirien com a mínim un notable. La demanda seria enorme, espectacular, hi hauria cops de puny, no ho dubteu. Ara, que la qualitat literària fos superior és un fet discutible: només cal veure la mitjana que demanen als futurs periodistes i comparar-la amb els resultats de la seva feina.