Espidifen 600 mg granulado para solución oral
Loratadina ratiopharm 10 mg comprimidos EFG
En aquest ordre, aquesta ha estat la bibliografia farmacèutica que he consultat aquests dies, des de divendres, per prescripció facultativa. Trobo que és massa matèria però consenteixo. Espero no tenir necessitat d’acabar-me-la tota.
Malgrat que el meu metge de capçalera, que és el mateix des de fa uns anys, continua tenint una idea summament vaga de qui sóc, cosa que potser cal atribuir més a la meva salut –toco ferro- que a negligència seva, he notat que darrerament s’han produït uns canvis importants en la sanitat pública. Ara, en lloc d’anar directament a la consulta quan et sembla que necessites un cop de mà especialitzat, has de demanar hora amb antelació, bé presentant-te directament bé per telèfon; en el meu cas, concretar la visita em va costar mitja hora de telèfon, que traduït a calés a preu de 902 són... ho veuré en la pròxima factura d’ONO. Ara bé, una vegada aconsegueixes hora, la resta és un plaer. La sala està pràcticament buida, de manera que evités la tensió que et suposava vigilar els intents de colar-se dels espavilats i la possibilitat d’entrar amb uns símptomes identificables i sortir amb una patologia exòtica d’aquelles que només s’agafen en les consultes mèdiques i en els hospitals. Una vegada entres en el despatx del facultatiu, la cosa va com sempre: cinc minutes entre la teva explicació balbucejant, l’auscultació amb el fonendo i el palet a la boca per veure la vermellor de la gola i si en cinc dies no es troba millor, torni.
Tinc la sensació que aquesta vegada el metge no m’ha pres massa seriosament, però no el culpo: se suposa que un pacient ha de mostrar-se més aviat preocupat i que no s’ha de passar l’estona d’espera llegint el diari i fent fotografies com si fos un turista de pas que vol un record d’allò que li sembla singular. Però què voleu, jo a les consultes em poso una mica nerviós i necessito alguna activitat que em distregui dels meus mals, encara que entenc que enregistrar imatges pot donar una mala imatge. I que el doctor em descobrís va ser accidental.
En fi, a veure si demà estic mig en forma, que m’espera una setmaneta intensa, plena d’extres.
Avui, com cada diumenge, m’he llegit l’article de Sagarra. La veritat és que no sé si Sagarra escriu habitualment en català o en castellà –de fet no sé si escriu alguna cosa d’aquelles que publiquen les editorials-. Ho he pensat quan diu:”... Georges Mostaki del cual presentábamos en sociedad su libro Siete cuentos fronterizos, que la editorial Belacqua acaba de publicar (hay también una edición en catalán, Set contes fronterers, ambas traducidas del francés por Anna Gil Bardají, y que se venden al precio de 10 euros).” Suposo que esmenta primer la versió catalana perquè el diari, no sé si la majoria de lectors, és en castellà.
Són interessants aquests tres quarts de pàgina on Sagarra condensa la vida de Moustaki, esmenta relacions i fa valoracions. Més enllà de la seva lectura, em vénen ganes de comprar el llibre, amb unes històries que endevino senzilles, elementals.
I ara, tarda de diumenge, em ve de gust escoltar una altra vegada Moustaki.
Pour avoir si souvent dormi avec ma solitude,
Je m'en suis fait presque une amie, une douce habitude.
Elle ne me quitte pas d'un pas, fidèle comme une ombre.
Elle m'a suivi ça et là, aux quatres coins du monde.
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Quand elle est au creux de mon lit, elle prend toute la place,
Et nous passons de longues nuits, tous les deux face à face.
Je ne sais vraiment pas jusqu'où ira cette complice,
Faudra-t-il que j'y prenne goût ou que je réagisse?
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Par elle, j'ai autant appris que j'ai versé de larmes.
Si parfois je la répudie, jamais elle ne désarme.
Et, si je préfère l'amour d'une autre courtisane,
Elle sera à mon dernier jour, ma dernière compagne.
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
Non, je ne suis jamais seul avec ma solitude.
