A vegades, quan s'acosta l'hora de
dinar i encara no tinc decidit què cuinaré, em deixo emportar pels
suggeriments escrits en les pissarres dels bars o restaurants. Sovint
solen ser plats senzills com els que jo faig, tot i que el meu primer
gairebé invariablement durant la setmana laboral (la de la Joana) és
una amanida amb base d'enciam o escarola.
Despús-ahir, baixant pel passeig de Sant Joan, ja molt prop de casa, em van cridar l'atenció aquestes combinacions:
Poca cosa a dir dels primers, encara
que vaig sentir la curiositat d'esbrinar com confitaven les tomates i
per què havien escrit els tortel·lini (variats) en blau. En
canvi, vaig trobar més teca en els tres segons. Un pollastre de pagès rostit
-encara que sigui poc pagès- sempre fa de bon menjar, tot i
que a mi les prunes m'agraden soles... Prunas? Un cas de
bilingüisme (o diglòssia)? Doncs podia ser, però abans de jutjar i
decidir vaig pensar que pruna és un nom que figura en el diccionari
de la RAE i que, a més, és la paraula llatina. Feia anys que no
veia peus de ministre, és a dir, peus de porc, un nom popular
d'origen segurament perdut en la nit dels temps i que em sembla un
escarni als porcs, sobretot ara; només fa unes quantes setmanes que
vaig tastar per primera vegada els peus de porc (desossats), i
m'haguessin semblat completament insulsos si no haguessin anat
acompanyats d'un foie esplèndid. Quant al tercer plat, vaig dubtar
si hauria de ser escalopa de vedella milanesa o escalopa milanesa de
vedella o, simplement, escalopa milanesa. Per cert, se'm va acudir
que per donar més consistència popular als segons haguessin pogut
especificar que les prunes eren de collons de frare, però potser no
en tenien i són honrats, malgrat que dubto que la majoria de
comensals s'haguessin adonat de la varietat.
En fi, en arribar a casa vaig fer una amanida
de llenties amb pernil, que també està bé i no embafa.
