tapes i similars (a l'Eixample)

Porta el diari d'avui el desplegable Detapes per Barcelona que vol incitar a consumir 76 tapes diferents en sengles establiments de restauració. Preu únic a 2,40 € amb cerveseta inclosa. A més es pot baixar una app sobre la matèria que inclou altres poblacions. L'oferta, que no especificaré, especialment condensada en el Gòtic i el barri de la Ribera i escassa en la perifèria, és interessant, més en uns bars o restaurants que en altres.

És espectacular l'auge dels llocs dedicats especialment a les tapes i similars d'uns anys ençà i la bona acollida que han tingut entre autòctons i forasters. Segurament, un dels motius de l'èxit és la possibilitat de menjar per la vista i pel paladar una varietat de productes que els àpats més convencionals limiten; també, el fet que es poden controlar de manera més eficaç els preus finals que en els dinars i sopars tradicionals de dos o tres plats, o un.

Des de fa uns mesos que la Joana i jo anem cada dimecres al cinema, a les sessions que fan entre 7 i 8 de la tarda, i, en sortir, busquem algun lloc per sopar. De bon principi vam decidir anar explorant llocs de tapes, encara que al final ens hem quedat amb un ventall relativament reduït d'establiments compresos en el radi que va dels cinemes que visitem, sempre a peu, fins a casa. Passem dels espais on indefectiblement cal fer cua i amb excessiu guirigall i així anem limitant espais.

Un dels requisits de qualitat és l'estat de l'oli. Que els plats cuinats surtin amb els productes nets, sense signes de refregits és fonamental. En aquest aspecte, destacaria Paco Meralgo, al carrer de Muntaner, prop de la Diagonal, el nostre restaurant preferit i una mica més car que la resta dels habituals. El tartar sobre una llesqueta de pa és insuperable; també els bunyols de bacallà (sense restes oleaginoses), les bravíssimes -que complicat unes braves que no tinguin defectes en les patates, de la salsa no cal parlar-ne-, les mandonguilles de sípia (no amb sípia), si hi ha gana, un fricandó amb carreroles. Al carrer Mallorca entre al Col·legi d'Advocats i el passeig de sant Joan, hi ha De tapa madre, també amb productes sense restes espúries d'olis; en aquests temps de calamars a la romana congelats o introbables, allí ofereixen uns calamars tendríssims, excel·lents, també en ceba o a la planxa; ens agrada parlar amb la Imán, una cambrera basca que aprèn el català amb gran rapidesa i aprofitament gràcies a les classes del seu nóvio, i que de tant en tant ens convida a una copeta de cava que jo refuso i que es pren la Joana.

Després vénen els altres. El Txapela del passeig de Gràcia, millor el de més avall, que té un pa menjable, encara que la resta és similar; el meu preferit, el caneló tebi amb tòfona. La Flauta del carrer de Muntaner, si es pot seure a les taules de fora, perquè a dins hi ha massa xivarri; no sé per què han tret de la carta els peus de porc desossats amb foie. El Cerveseria d'Or, la del carrer València, si és vol menjar un planxadet, és a dir, un entrepà d'hamburguesa, frankfurt o semblant que no s'escapi per les vores del pa... i tenen Löwenbräu; els olis, malament, francament...

I m'aturo, perquè fa estona que he sopat i no tinc interès a tornar a la cuina, tot i que entenc que potser cal anar ben peixat per resistir el dia de la raça.

menús

A vegades, quan s'acosta l'hora de dinar i encara no tinc decidit què cuinaré, em deixo emportar pels suggeriments escrits en les pissarres dels bars o restaurants. Sovint solen ser plats senzills com els que jo faig, tot i que el meu primer gairebé invariablement durant la setmana laboral (la de la Joana) és una amanida amb base d'enciam o escarola.

Despús-ahir, baixant pel passeig de Sant Joan, ja molt prop de casa, em van cridar l'atenció aquestes combinacions:

 

Poca cosa a dir dels primers, encara que vaig sentir la curiositat d'esbrinar com confitaven les tomates i per què havien escrit els tortel·lini (variats) en blau. En canvi, vaig trobar més teca en els tres segons. Un pollastre de pagès rostit -encara que sigui poc pagès- sempre fa de bon menjar, tot i que a mi les prunes  m'agraden soles... Prunas? Un cas de bilingüisme (o diglòssia)? Doncs podia ser, però abans de jutjar i decidir vaig pensar que pruna és un nom que figura en el diccionari de la RAE i que, a més, és la paraula llatina. Feia anys que no veia peus de ministre, és a dir, peus de porc, un nom popular d'origen segurament perdut en la nit dels temps i que em sembla un escarni als porcs, sobretot ara; només fa unes quantes setmanes que vaig tastar per primera vegada els peus de porc (desossats), i m'haguessin semblat completament insulsos si no haguessin anat acompanyats d'un foie esplèndid. Quant al tercer plat, vaig dubtar si hauria de ser escalopa de vedella milanesa o escalopa milanesa de vedella o, simplement, escalopa milanesa. Per cert, se'm va acudir que per donar més consistència popular als segons haguessin pogut especificar que les prunes eren de collons de frare, però potser no en tenien i són honrats, malgrat que dubto que la majoria de comensals s'haguessin adonat de la varietat.
 

En fi, en arribar a casa vaig fer una amanida de llenties amb pernil, que també està bé i no embafa.



notes de vacances

Recórrer els Empordans, ara que els camps descansen i la gent també, és un plaer. Es pot haver elaborat una ruta o simplement deixar-se portar. El país és petit i variadíssim i és difícil perdre-s'hi. És el temps d'oblidar-se de la costa i d'anar cap a l'interior, ni molt ni poc: és cosa de cadascú. Els pobles es toquen i la majoria expliquen alguna història. Els paisatges, tranquils, són una meravella. Arribat el moment, cal fer una pausa per dinar, i fins i tot els llocs més petits ofereixen sorpreses agradables, o no tant.

En aquest territori hi ha moltes cases que s'han convertit en restaurant. Des de fa temps que famílies pageses compaginen la seva antiga feina amb la restauració. En alguns casos, fins i tot han deixat de conrear la terra per convertir la casa pairal en un lloc on al costat de la cuina de sempre s'atreveixen a fer innnovacions inimaginables en altres temps. Molts conserven una mica de terreny per criar alguns animals i conrear verdures que després serviran als del país o als el sud, i també als del nord. Cal anar en compte, però, perquè un antic mas, una casa antiga reconvertida en hostal no garanteix necessàriament cap excel·lència, i al costat d'aquells que s'han professionalitzat, n'hi ha d'altres que confien únicament en l'aparença i en la ximpleria dels forasters. D'aquests, dels que donen gat per llebre, n'hi ha molts i no importaria si no fos perquè més tard amics o coneguts ens els aconsellaran.

Jo, avui, per exemple, us aconsellaria que si us perdeu per Ventallò (a penes 700 habitants censats) just a l'hora de dinar, entreu al restaurant Pera Batlla -es pot fumar, però el fum és inapreciable- que està en una casa de finals del XVII. Només sis o set taules i la carta escassa però prou atractiva. Res de cambrers, únicament dones, també a la cuina. I els divendres, menú d'escudella i carn d'olla -apta per a menors, una mica de malalt: ni orelles de porc ni botifarra negra ni...- a catorze euros. Sembla que l'escudella és tornarà a posar de moda. A part de menjar i el que us vingui de gust, el que es pot fer a Ventalló és comprar unes quantes garrafes d'oli al molí, que no sé si té nom, que es troba al carrer Reravalls, a l'entrada del poble. Em sembla excel·lent: ni massa fort per desgraciar una amanida ni massa fluix per confondre'l amb aigua. Tinc la sensació que a l'Alt Empordà el negoci de l'oli, més o menys artesanal, comença a recuperar-se. Feia temps que no veia camps d'oliveres que no arriben al metre.

Ja ho veieu, em passo el dia -curt- passejant i menjant. Què és pot fer que sigui més saludable per al cos i més distret per a l'esperit?

P. S. Després de llegir el post del 28, representants de les dues editorials esmentades però no concretades s'han apressat a oferir-me condicions més aventatjoses que les suggerides en converses anteriors. Ja ho veurem. De moment no us diré res, no fos cosa...