L’Arare i la Zel em posen en un compromís del qual em temo que no em serà fàcil “descabollir”: Em pregunten per què es diu “content com un gínjol”. Els podria respondre amb una història més o menys enginyosa, més o menys convincent, més o menys versemblant. Sé que ho podria fer –i no descarto la solució a l’enigma en un futur pròxim-, però he decidit que encara no és el moment, que, com en tots els misteris importants, com el de la Trinitat o la Virginitat, per arribar a la solució s’han de seguir uns passos, una litúrgia, uns requisits previs, i encara.
Les condicions són aquestes:
Se sabrà l’origen de la frase “content (alegre) com un gínjol” quan algú doni resposta a aquests altres enigmes, no per menys coneguts menys consistents. Per què es diu, si és que encara és així?:
Córrer com un gínjol (empordanesa expressió, i no em digueu que no l’heu sentida mai)
Com ara plouen gínjols (valenciana expressió, segons diuen)
Més rodó que un gínjol és una locució absolutament falsa que no inclouré en els requisits previs.
I quant al refrany més val gínjol a la mà que poma a l’arbre, em sembla una proposta tan equivocada en detriment del gínjol, i tenint en compte l’estat de les pomes darrerament, que no perdré el temps en cap consideració.
Queda dit.
Afegeixo que qui mai hagi menjat gínjols –una mica de dolç, una mica d’amarg, una mica de record d’infantesa- tindrà l’oportunitat de tastar-los, si no s’han pansit, en la tertúlia presencial que em sembla que farem el dia tres d’octubre a la qual sou tots convidats, fins i tot tu, que no en coneixes l’existència.
Per cert, que consti que jo en dic arínjols, encara que això ara no tingui cap importància.
Les condicions són aquestes:
Se sabrà l’origen de la frase “content (alegre) com un gínjol” quan algú doni resposta a aquests altres enigmes, no per menys coneguts menys consistents. Per què es diu, si és que encara és així?:
Córrer com un gínjol (empordanesa expressió, i no em digueu que no l’heu sentida mai)
Com ara plouen gínjols (valenciana expressió, segons diuen)
Més rodó que un gínjol és una locució absolutament falsa que no inclouré en els requisits previs.
I quant al refrany més val gínjol a la mà que poma a l’arbre, em sembla una proposta tan equivocada en detriment del gínjol, i tenint en compte l’estat de les pomes darrerament, que no perdré el temps en cap consideració.
Queda dit.
Afegeixo que qui mai hagi menjat gínjols –una mica de dolç, una mica d’amarg, una mica de record d’infantesa- tindrà l’oportunitat de tastar-los, si no s’han pansit, en la tertúlia presencial que em sembla que farem el dia tres d’octubre a la qual sou tots convidats, fins i tot tu, que no en coneixes l’existència.
Per cert, que consti que jo en dic arínjols, encara que això ara no tingui cap importància.
