L’Arare i la Zel em posen en un compromís del qual em temo que no em serà fàcil “descabollir”: Em pregunten per què es diu “content com un gínjol”. Els podria respondre amb una història més o menys enginyosa, més o menys convincent, més o menys versemblant. Sé que ho podria fer –i no descarto la solució a l’enigma en un futur pròxim-, però he decidit que encara no és el moment, que, com en tots els misteris importants, com el de la Trinitat o la Virginitat, per arribar a la solució s’han de seguir uns passos, una litúrgia, uns requisits previs, i encara.
Les condicions són aquestes:
Se sabrà l’origen de la frase “content (alegre) com un gínjol” quan algú doni resposta a aquests altres enigmes, no per menys coneguts menys consistents. Per què es diu, si és que encara és així?:
Córrer com un gínjol (empordanesa expressió, i no em digueu que no l’heu sentida mai)
Com ara plouen gínjols (valenciana expressió, segons diuen)
Més rodó que un gínjol és una locució absolutament falsa que no inclouré en els requisits previs.
I quant al refrany més val gínjol a la mà que poma a l’arbre, em sembla una proposta tan equivocada en detriment del gínjol, i tenint en compte l’estat de les pomes darrerament, que no perdré el temps en cap consideració.
Queda dit.
Afegeixo que qui mai hagi menjat gínjols –una mica de dolç, una mica d’amarg, una mica de record d’infantesa- tindrà l’oportunitat de tastar-los, si no s’han pansit, en la tertúlia presencial que em sembla que farem el dia tres d’octubre a la qual sou tots convidats, fins i tot tu, que no en coneixes l’existència.
Per cert, que consti que jo en dic arínjols, encara que això ara no tingui cap importància.
Les condicions són aquestes:
Se sabrà l’origen de la frase “content (alegre) com un gínjol” quan algú doni resposta a aquests altres enigmes, no per menys coneguts menys consistents. Per què es diu, si és que encara és així?:
Córrer com un gínjol (empordanesa expressió, i no em digueu que no l’heu sentida mai)
Com ara plouen gínjols (valenciana expressió, segons diuen)
Més rodó que un gínjol és una locució absolutament falsa que no inclouré en els requisits previs.
I quant al refrany més val gínjol a la mà que poma a l’arbre, em sembla una proposta tan equivocada en detriment del gínjol, i tenint en compte l’estat de les pomes darrerament, que no perdré el temps en cap consideració.
Queda dit.
Afegeixo que qui mai hagi menjat gínjols –una mica de dolç, una mica d’amarg, una mica de record d’infantesa- tindrà l’oportunitat de tastar-los, si no s’han pansit, en la tertúlia presencial que em sembla que farem el dia tres d’octubre a la qual sou tots convidats, fins i tot tu, que no en coneixes l’existència.
Per cert, que consti que jo en dic arínjols, encara que això ara no tingui cap importància.
5 comentaris:
Contestar aixó seria més aviat cosa d'en Ramon Solsona, però podria ser que vingués del fet que de la fusta del ginjoler s'en fan les tenores i la seva música és tan alegre que podria ser vingués d'ací. No ho sé, eh! és una especulació i prou. La Ruscalleda té un ginjoler davant del seu restaurant, però no vé d'aqui, es d'abans
Una bona pensada, Francesc: té consistència. Sí, la Ruscalleda també és un bon gínjol
Mmmmmmhhhh, no sé què dir, per això ho pregunto, i sí, content com un gínjol, però a l'alt empordà trempat com un gínjol!
Vejam... la resposta del Francesc em sembla molt bona. És certa?
per altra banda, no en tinc ni idea, per això, com la Zel, ho vaig preguntar.
El dia 3? ahà, m'ho apunto, m'ho apunto... a veure si... veure si aconsegueixo menjar-me un gínjol :)
Ja ho veus, zel, que jo tampoc no en sé res. Però els gínjols són trempats... i efímers.
No sé, si és certa, Arare, però és bona, no?
Per mi no et quedaràs amb ganes de manjar un gínjol, i més. Després no em diquis que...
Publica un comentari a l'entrada