mentre tancava la mort aquells ulls que es delien per l’amo.
Fou rebut a la seu infernal tot mirant-se a les a les aigües
de l’Estigi. Per ell ses germanes, les nàiades, ploren
i, dels cabells tallats, al seu germà fan ofrena;
ploren les dríades, i Eco respon als plors i a les queixes.
I els que plens de dolor, preparaven les torxes i el túmul
No trobaren el cos: hi havia una flor tota groga
en lloc del cos, d’un color més blanc a la punta dels pètals.
Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.
No podia acabar sense posar el final de Narcís. Ja ho veieu: convertit en una flor. Ben mirat no és tan terrible, molts de nosaltres acabarem pitjor.
I deixeu-me, ja posats, recordar qui era Eco (la "Eco", no el "Eco"), encara que si voleu conèixer la seva relació amb el protagonista haureu de recórrer directament a Ovidi.
Eco tenia un cos a més d’una veu, i aleshores
ja xerrava més que ningú, però de la boca
no li podien sortir sinó els últims mots que sentia.
La hi condemnà Junó, perquè, quan volia sorprendre
una nimfa ajaçada amb Júpiter a la muntanya,
ella anava molts cops a aturar amb raons la deessa
mentre la nimfa fugia. Satúrnia un dia ho va veure
i li va dir: “Aquesta llengua, amb la qual he estat enganyada,
poc servei et farà, i usaràs la veu en pocs casos.”
Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.
Ja ho veieu, encara va vagant per les muntanyes repetint les paraules i sense veu pròpia. Potser algun dia l’heu sentida vosaltres.
Eco tenia un cos a més d’una veu, i aleshores
ja xerrava més que ningú, però de la boca
no li podien sortir sinó els últims mots que sentia.
La hi condemnà Junó, perquè, quan volia sorprendre
una nimfa ajaçada amb Júpiter a la muntanya,
ella anava molts cops a aturar amb raons la deessa
mentre la nimfa fugia. Satúrnia un dia ho va veure
i li va dir: “Aquesta llengua, amb la qual he estat enganyada,
poc servei et farà, i usaràs la veu en pocs casos.”
Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.
Ja ho veieu, encara va vagant per les muntanyes repetint les paraules i sense veu pròpia. Potser algun dia l’heu sentida vosaltres.
Volia allarga el post, donar-li més consistència, i potser continuar un altre dia, però l’acabaré aquí, no sigui que després de tres dies seguits de parlar del món clàssic –és un plaer- algú em prengui per un neonoucentista, ista, ista i pensi que estic a sou d’alguna campanya publicitària ària, ària a favor de, eh, eh, eh ... Bé, ho podeu llegir aquí, aquí, aquí, però sobretot a les ramificacions pertinents, ents, ents, ents. Els qui em llegiu sabeu que sovint sóc més aviat neomodernista, ista, ista. En definitiva, que procuro que no m’enganxi excessivament cap isme, isme,me,me..., encara que m’ho proposin alguns crítics, tics, tics, tics...
P. S. Veig que Susanna Tamaro m’ha llegit, però prefereix comentar-me a través de la premsa. La llegeixo a l’”Avui” i “La Vanguardia”. Diu, per exemple, al segon diari:
“Sí, Europa és un continent acabat. Per començar, ja no neixen nens. Arribaran altres pobles i ens transformaran, però l’Europa que hem conegut és un món cansat i que no té cap raó d’ésser. Ens hem lliurat a la cultura del narcisisme, el culte a l’individu, ja no hi ha comunitat, societat.”
I continua comentant, però ja l’heu llegida als diaris. Que compartiu el seu pensament o la seva literatura és cosa vostra.
“Sí, Europa és un continent acabat. Per començar, ja no neixen nens. Arribaran altres pobles i ens transformaran, però l’Europa que hem conegut és un món cansat i que no té cap raó d’ésser. Ens hem lliurat a la cultura del narcisisme, el culte a l’individu, ja no hi ha comunitat, societat.”
I continua comentant, però ja l’heu llegida als diaris. Que compartiu el seu pensament o la seva literatura és cosa vostra.
