qüestions de noms

Després de llegir la història de Narcís (i Eco) he volgut comprovar si aquests noms mitològics serien considerats vàlids actualment en els jutjats –ja sabeu com en són de primmirats-. He consultat J. M. Albaigès i veig que n’enumera alguns. Trobo, per exemple, Nimfa (que proposo des d’aquí a aquells i aquelles qui tinguin dubtes a l’hora de triar el nom de la nena que els naixerà i allarguen el termini de gestació fins que s’han decidit en ferm); en canvi Eco no hi és –llàstima-, però em sorprèn trobar Ecologia. Diu Albaigès: “Mare de Déu consagrada recentment a l’ecologia mundial”. No esmenta data de celebració ni població del santuari. És una broma? Bé, de totes maneres, ja ho sabeu, aquest nom va a missa. Fins i tot els qui us heu sentit atrets per Eco, però no us atrevíeu a triar-lo per por que la llei us desautoritzés, podeu fer servir l’hipocorístic (1) d’Ecologia – Ecu si sou de parla oriental i Eco si parleu occidental-. Amb un nom així, quan la crideu podeu tenir la seguretat que la vostra filla sempre us respondrà, encara que només sigui en memòria de la tradició que dóna origen al nom i realment li importi ben poc el que li dieu.

El fotut dels noms és que te’ls posen de petit, i en una edat tendra és molt difícils defensar-los. És molt difícil, quan a penes comences a parlar, justificar la tria dels teus pares, que s’han decidit per una denominació que en el millor dels casos sembla rara, per poc habitual, als teus companys de P3. Si els noms s’adquirissin als 18 o als 20, ja estaries capacitat per fer-te un muntatge que justifiqués no només la bondat d’un nom singular o majoritàriament poc apreciat, sinó que fins i tot podries convèncer algun incaut de la seva idoneïtat, de la seva bellesa intrínseca i de la superioritat del teu nom sobre els dels altres. I si als 40 anys, per exemple, et cau el nom de Bacus –quina potència!-, la teva vida pot ser una festa constant; en canvi, aquest mateix nom abans dels 10 anys et pot portar a l’alcoholisme, a la més absoluta de les misèries i, ben segur, a no arribar als 40.


(1) Ja sabeu que en català es diu que els hipocorístics es formen a partir de la part final del nom. Francesc, per exemple, dóna Cesc (Cesca en femení), Xesco... Aquesta tendència , més o menys generalitzada, no es dóna amb tots els noms. En alguns casos es fa servir indistintament amb la mateixa freqüència la primera part del nom o la segona, com en Filomena (Filo o Mena), mentre que en altres predomina de manera aclaparadora l’inici. El cas de Montserrat és el més conegut. Al país hi ha força Montses, però és rar trobar alguna Rat, i encara menys una Rateta, tot hi que entenc que el diminutiu de l’hipocorístic es presta a unes confiances que no es gosen manifestar públicament. Per altra banda, estic segur que en la intimitat hi deu haver moltes Ratetes que en realitat es diuen Núria, Gemma, Violant, Júlia... Que una cosa és el que prescriu la normativa o la tradició externa i una altra de ben diferent el que es diu i es fa de portes endins.























P. S. M’acabo de baixar l’assessor d’actualitzacions de Windows Vista 1.0. M’ha mirat l’ordinador i m’ha dit que és compatible amb el nou sistema operatiu, encara que potser tindré problemes amb algun programa i amb l’escàner, un Epson Perfection 1260. De moment no faré cap pas, fins i tot potser resistiré fins que arribi el S. O. de l’any 2010, el que substituirà el Vista. Si voleu baixar-vos l’assessor, crec que ho podeu fer si cliqueu aquí.

ecos i tics

El seu cap fatigat sobre el verd mantell deixà caure
mentre tancava la mort aquells ulls que es delien per l’amo.
Fou rebut a la seu infernal tot mirant-se a les a les aigües
de l’Estigi. Per ell ses germanes, les nàiades, ploren
i, dels cabells tallats, al seu germà fan ofrena;
ploren les dríades, i Eco respon als plors i a les queixes.
I els que plens de dolor, preparaven les torxes i el túmul
No trobaren el cos: hi havia una flor tota groga
en lloc del cos, d’un color més blanc a la punta dels pètals.

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

No podia acabar sense posar el final de Narcís. Ja ho veieu: convertit en una flor. Ben mirat no és tan terrible, molts de nosaltres acabarem pitjor.

I deixeu-me, ja posats, recordar qui era Eco (la "Eco", no el "Eco"), encara que si voleu conèixer la seva relació amb el protagonista haureu de recórrer directament a Ovidi.

Eco tenia un cos a més d’una veu, i aleshores
ja xerrava més que ningú, però de la boca
no li podien sortir sinó els últims mots que sentia.
La hi condemnà Junó, perquè, quan volia sorprendre
una nimfa ajaçada amb Júpiter a la muntanya,
ella anava molts cops a aturar amb raons la deessa
mentre la nimfa fugia. Satúrnia un dia ho va veure
i li va dir: “Aquesta llengua, amb la qual he estat enganyada,
poc servei et farà, i usaràs la veu en pocs casos.”

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

Ja ho veieu, encara va vagant per les muntanyes repetint les paraules i sense veu pròpia. Potser algun dia l’heu sentida vosaltres.

Volia allarga el post, donar-li més consistència, i potser continuar un altre dia, però l’acabaré aquí, no sigui que després de tres dies seguits de parlar del món clàssic –és un plaer- algú em prengui per un neonoucentista, ista, ista i pensi que estic a sou d’alguna campanya publicitària ària, ària a favor de, eh, eh, eh ... Bé, ho podeu llegir aquí, aquí, aquí, però sobretot a les ramificacions pertinents, ents, ents, ents. Els qui em llegiu sabeu que sovint sóc més aviat neomodernista, ista, ista. En definitiva, que procuro que no m’enganxi excessivament cap isme, isme,me,me..., encara que m’ho proposin alguns crítics, tics, tics, tics...

P. S. Veig que Susanna Tamaro m’ha llegit, però prefereix comentar-me a través de la premsa. La llegeixo a l’”Avui” i “La Vanguardia”. Diu, per exemple, al segon diari:

“Sí, Europa és un continent acabat. Per començar, ja no neixen nens. Arribaran altres pobles i ens transformaran, però l’Europa que hem conegut és un món cansat i que no té cap raó d’ésser. Ens hem lliurat a la cultura del narcisisme, el culte a l’individu, ja no hi ha comunitat, societat.”

I continua comentant, però ja l’heu llegida als diaris. Que compartiu el seu pensament o la seva literatura és cosa vostra.