el rapte d'Europa

El rostre d'una Europa més aviat lletgeta i incòmoda, escèptica, que apareixerà en els nous bitllets de cinc euros, m'estimula a llegir la història de la princesa. És curiós com es poden imaginar al·legories a partir de les velles històries clàssiques. Qui s'amaga actualment sota l'aparença d'un toro blanc? Realment no sabia la bella princesa fenícia el perill a què s'exposava? I tantes altres preguntes de les quals, desgraciadament, sabem les respostes; i tot i així, continuem acaronant el raptor, potser l'admirem, potser voldríem ser ell. Mentrestant, llegirem les històries antigues com si només fossin coses del passat.

... cap a la platja se'n va, on la filla del rei, com solia,

per les donzells de Tir acompanyada es distreia.

No s'avenen del tot ni tenen un bon veïnatge

la majestat i l'amor: deixant el poder del seu ceptre

el governant i pare dels déus, que pren amb la dreta

els llampecs de tres puntes, i fa que la terra tremoli,

ara enmig dels vedells barrejat i en forma de toro

va mugint i, formós, sobre el tendre herbei es passeja.

És del color de la neu que no ha sentit les petjades

ni la duresa dels peus, ni la fos de l'Austre la pluja;

mostra el coll musculós, la papada li cau entre els braços,

té les banyes petites, ben cert, però semblen una obra

d'artesania, i són me´s lluents que una perla ben pura;

no amenaça de front ni espanta amb la seva mirada;

té un esperit pacífic. En veure'l la filla d'Agènor

es meravella amb la seva bellesa, que no presagia

cap envestida; però al principi no gosa tocar-lo

fins que acostant-se li allarga unes flors a la boca tan neta.

L'enamorat en frueix i, mentre no arriba a la joia,

va a besar-li les mans; però ja no aguanta l'espera:

ara salta i damunt la verda gespa s'estira

i ara amb el flanc nevat a la sorra vermella s'ajoca,

i a poc a poc, sense por, permet que la mà de la noia

ja li acaroni el pit, i ja enllaçant-li les banyes

el coroni de flors. La reial donzella, que ignora

amb qui tracta, ha gosat de seure a l'esquena del toro;

ara el déu, lentament, de la terra i l'eixuta ribera

va allunyant-se i, posant dels seus peus la petja enganyosa

dins les ones, s'enduu per la immensa plana marina

el seu botí. Ella tem quan veu que abandonen la platja;

amb la mà dreta s'agafa a les banyes i amb l'altra a l'esquena

del raptor, i els vestits pel buf de l'oreig li tremolen.

Ovidi: Les metamorfosis, final del llibre segon, (traducció de Jordi Parramon)

Un dia recordarem el destí d'Europa, i dels seus fills.

 

 

l'amenaça d'Andròmeda

És possible que el primer que pensem en sentir “l'amenaça d'Andròmeda” sigui en una novel·la d'aquest nom escrita per Michael Crichton l'any1969 i convertida després en una pel·lícula i, més tard, en una minisèrie per a la televisió. L'obra tracta de les amenaces a la Terra des de l'espai exterior

En canvi, potser la majoria de gent no tingui tan clara una altra amenaça, la de la galàxia Andòmeda, una de les més populars del cel, que es troba únicament a 2,5 milions d'anys llum -no feu gaire cas dels números, que a vegades em sobrepassen- de nosaltres. Sembla ser que dintre de no res en termes còsmics (entre 3000 i 5000 milions d'anys), aquesta galàxia acabarà xocant amb la nostra i totes dues formaran una bonica i espectacular galàxia el·líptica nova. De moment, la velocitat d'aproximació és de 18.000 k/h. Sembla que aquesta destrucció del món que coneixem no ens hauria de preocupar i de fet a mi em resulta força indiferent. Total. Tot i així, tinc certa curiositat intel·lectual que em porta a desitjar saber com serà la Terra i la humanitat en aquest futur i sobretot m'agradaria conèixer si Catalunya ja serà independent en el moment del xoc. És veritat que els més pessimistes diuen que la vida a la Terra només durarà aproximadament 500 milions d'anys més, però jo ho dubto, perquè el que ara són problemes irresolubles ja tindran solució en un futur no gaire llunyà, dos o tres milions d'anys, calculo jo.

El curiós de tot plegat és que tot aquest futur incert, sigui el que sigui, seria impensable sense els grecs i els llatins. Sense ells no existiria ni la Terra ni els altres planetes, ni la constel·lació d'Andròmeda ni la galàxia del mateix nom ni... Que hi hauria al cel si no fos pels clàssics? Pràcticament res, negror a la nit i blavor o grisor durant el dia.

Deixa, passant pel costat o per sobre, ciutats innombrables
i el país de Cefeu, on viuen els pobles etíops,
troba Andròmeda, sense motiu a un càstig sotmesa
per manament d'Ammon en lloc de sa mare xerraire.
Quan la veu al rocam agafada amb cadenes pels braços,
l'Abantíades (i si no fos per la brisa lleugera
que li mou els cabells i el plor que pels ulls li destil·la
ell l'hauria cregut de marbre) sent com es crema
sense remei, i admirat d'aquella imatge tan bella
quasi s'oblida de moure pel mig de l'aire les ales,
fins que li diu: “Oh tu, que ets indigna d'aquestes cadenes,
no pas d'aquelles que fan que els amants desitjosos s'uneixin,
digues-me (ho vull saber) com et dius, la terra on vas néixer
i per què estàs lligada!” Mes ella no gosa respondre,
perquè és verge, a un baró, i voldria cobrir-se la cara
per vergonya amb les mans, però les cadenes li ho priven;
omple els seus ulls amb u doll de llàgrimes: més no pot fer-hi.
Ell insisteix molts cops i, per fi, per tal que no pensi
que li amaga una falta, li diu la terra on va néixer
i el seu nom, i com fou la seva mare orgullosa
de tan bella, i encara hauria dit més quan les ones
van retrunyir i, dins del pèlag immens, va aparèixer
un animal que amb el pit cobria tota la plana: el seu pare trist i la mare
eren allí, tots dos dissortats, però aquesta amb més causa,
sense poder-la ajudar, sinó que amb els plors i les queixes
més adients abraçaven el cos subjecte a la roca;
i els digué el visitant: “es llàgrimes tenen espera
i duraran, però el temps és poc per emprendre l'auxili.
Ara, si jo, Perseu, de Júpiter fill i d'aquella
que, fecunda per l'or de Júpiter fou posseïda,
jo, Perseu, que he vençut la Gorgona amb els cabells de colobres
i que els aires suprems amb ràpides ales travesso,
us la goses demanar, sens dubte seria un bon gendre
i afegiria, amb l'ajut dels déus, un de nou als meus mèrits.
Ha de ser meva, doncs, si amb el meu valor la deslliuro.”

Ovidi: Les metamorfosis (traducció de Jordi Parramon)

Ara per ara, aquesta amenaça és l´única que em fa por: que un dia s'oblidin els orígens, que en un acte de supèrbia creiem que el món l'hem creat nosaltres i el podem modificar com ens sembli. Aleshores, el món, no només el que coneixem, sinó qualsevol altre món, isisteixo, haurà desaparegut.

Psique i Cupido (i Pessoa... i Foix)

L’ase d’or el formen algunes històries que escolta el malaurat Luci convertit en animal a l’espera de trobar les roses que el retornaran al seu estat primitiu. La més llarga i més coneguda és la de Psique i Cupido. Per aquells que no la recordeu, va més o menys així:

Uns reis van tenir tres filles bellísimes, una de les quals, Psique, sobresortia de tal manera –i evidentment no trobava cap pretendent- que fins i tot feia ombra a Venus, la qual, vist el descens de la seva popularitat, va encarregar el seu fill Cupido, un diletant que es passava els dies tirant a tort i a dret les seves fletxes de l’amor i l’odi amb conseqüències sovint nefastes (desunint tots els matrimonis i no fa absolutament res de bo) que li trobés a la noia un marit tan vil com no n’hi hagués cap altre. El jovenet alat, s'acaba enamorant de Psique i se l’emporta a un palau fabulós, però manté l’anonimat, de manera que només es presenta a la nit i a les fosques i Psique no ha d’intentar descobrir la seva identitat. La relació sembla que va bé –ja sabeu que els misteris són un valor afegit en les relacions i, a més, el costum...-, fins que les germanes de la noia, envejoses, aconsegueixen convèncer-la que mati el marit que amaga la cara perquè és un monstre, tal com havia indicat un oracle. Psique es disposa a cometre el crim mentre Cupido dorm, però aquest es desperta i l’esposa descobreix la veritable identitat del marit, massa tard. El noi, com era de suposar, està molt dolgut i desapareix. A partir d’aquest moment Psique es dedica a recórrer món a la cerca del desaparegut, però no hi ha manera, entre altres coses perquè la seva sogra amenaça tothom –dees incloses- amb terribles represàlies. Finalment, Psique arriba a la casa de Venus, i aquesta, després d’humiliar-la de paraula i obra, li proposa tres proves impossibles per tal de recuperar el seu estimat. La noia, amb ajudes diverses, fins i tot d’unes laborioses formiguetes, aconsegueix superar-les, però la sogra n’afegeix una quarta que no aconsegueix vèncer a causa de la seva curiositat malsana, i s’hagués quedat eternament adormida –us sona al història?- si no hagués estat perquè Cupido finalment s’assabenta de les tribulacions de la seva esposa i la rescata –una punxadeta amb la punta de la fletxa- del seu destí. Finalment, noi i noia –Júpiter que és un bonàs, com tots els pares amb els fils entremaliats, concedeix a la seva nora la immortalitat i s’encarrega de la festa- acaben tenint un casament solemne amb els déus com a convidats: Així va casar-se Psique amb Cupido segons el ritual, i quan va arribar l’hora del part, els va néixer una filla que anomenen Voluptuositat.

Les històries resumides sempre són incompletes i no estaria malament que féssiu una mirada al text sencer. I veuríeu detalls terribles, com la mort de les germanes de Psique i altres traspassos provocats per ella o per altres i la relativa fredor del narrador –i dels humans i dels déus- davant les morts –són els romàntics els qui comencen a tractar la mort, d’una manera exagerada, com alguna cosa més que la pèrdua de la vida. Veuríeu també la modernitat del text i el seu sentit de l’humor; recordareu la quantitat de reelaboracions que ha originat amb noms diversos; també rememoraríeu com n’eren d’humans els déus abans de l’aparició d’un sol déu i com n’eren de divins els humans. Del que sí que us heu adonat és que Cupido, passat un temps, potser després del naixement de la seva filla –bonic nom que avui ningú s’atreveix a posar-, va tornar a agafar l’arc i el buirac ple de fletxes i, com en la seva joventut o encara amb més insistència –qui sap si no l’ajuda la seva filla o la mateixa Psique?-, no para fe ferir cors. Què seria de la humanitat sense Cupido i els seus ajudants... i alguns mitjans de comunicació?

La història de Psique i Cupido la podeu trobar en una edició de la Magrana amb introducció de Joan Carbonell i traducció i notes de Bàrbara Matas, antiga companya preESO, que si llegeix el meu resum segur que invocarà les ires dels déus perquè em fulminin definitivament.

Bé, i acabo el suplement del cap de setmana amb aquest poema de Pessoa de regal, que qui sap si algú traduirà:

Eros e Psique

Conta a lenda que dormia
Uma Princesa encantada
A quem só despertaria
Um Infante, que viria
De além do muro da estrada.

Ele tinha que, tentado,
Vencer o mal e o bem,
Antes que, já libertado,
Deixasse o caminho errado
Por o que à Princesa vem.

A Princesa Adormecida,
Se espera, dormindo espera,
Sonha em morte a sua vida,
E orna-lhe a fronte esquecida,
Verde, uma grinalda de hera.

Longe o Infante, esforçado,
Sem saber que intuito tem,
Rompe o caminho fadado,
Ele dela é ignorado,
Ela para ele é ninguém.

Mas cada um cumpre o Destino
Ela dormindo encantada,
Ele buscando-a sem tino
Pelo processo divino
Que faz existir a estrada.

E, se bem que seja obscuro
Tudo pela estrada fora,
E falso, ele vem seguro,
E vencendo estrada e muro,
Chega onde em sono ela mora,

E, inda tonto do que houvera,
À cabeça, em maresia,
Ergue a mão, e encontra hera,
E vê que ele mesmo era
A Princesa que dormia.


I encara un altre poema, que no sigui dit que els caps de setmana no són generosos. El recordeu aquest de Foix?:

Si pogués acordar Raó i Follia,
I en clar matí, no lluny de la mar clara,
La meva ment, que de goig és avara,
Em fes present l'Etern. I amb fantasia

—Que el cor encén i el meu desig desvia—
De mots, de sons i tons, adesiara
Fes permanent l'avui, i l'ombra rara
Que m'estrafà pels murs, fos seny i guia

Del meu errar per tamarius i lloses
—Oh dolços pensaments!, dolçors en boca!—;
Tornessin ver l'Abscon i, en cales closes,

Les imatges del son que l'ull evoca,
Vivents; i el Temps no fos; i l'esperança
En Immortals Absents fos llum i dansa!

ceguesa? No cal

Parlo d’oïda i de memòria. Sembla ser que monsieur Diderot va preguntar un dia alguna cosa com:
-Qui sent més plaer en les relacions amoroses, l’home o la dona?
La noia li va respondre:
-Quan us pica una orella i la grateu amb el dit petit, qui sent més plaer, l’orella o el dit?
Monsieur Diderot no va haver de preguntar res més.

Aquest petit fragment de diàleg correspon a l’obra El llibertí d’ Eric–Emmanuel Schmitt, que es pot veure al Poliorama fins a finals de setembre (només?). Crec que no hi ha cap traducció de l’obra al català, ni al castellà.

Segles abans, li havien fet la mateixa pregunta a Tirèsias, però, ell, massa directe en la resposta, va patir la ira de Satúrnia que, si hem de fer cas a Ovidi, el va deixar cec. Que Júpiter li concedís el do de veure el futur i un bastó per guiar-se (un gos pigall hagués estat tota una altra cosa) , no va millorar el caràcter de Tirèsias.

De vegades un es pregunta de què ens pot servir la lectura dels clàssics i conèixer una mica d’història . Ja ho veieu, la donzella de l’obra d’Eric–Emmanuel Schmitt, que coneixia la vida de Tirèsias, va conservar la vista, cosa que és molt d’agrair, perquè ni en els temps de Diderot ni en els d’Eric–Emmanuel Schmitt, que són els nostres, endevinar el futur és una tasca fàcil i, per altra banda, llegir continua sent un plaer que no ens volem resignar a perdre.

improvisació amb estàtues,capa, vareta i casc o pel davant i pel darrere

L’última que a les naus va pujar (visió lamentable!),
Hècuba, dels seus fills fou trobada enmig dels sepulcres
mentre estava ajaçada als túmuls, besant els seus ossos;
l’arrossegaren les mans dulíquies; sols unes cendres
aconseguí de treure i amb ella emportar-se: les d’Hèctor.
Sobre la tomba d’Hèctor un blanc cabell va quedar-hi
del seu cap: un cabell i unes llàgrimes, mísera ofrena.

Ovidi. Les metamorfosis.






















No hi ha remei. L’interior ja és buit. No hi podrà fer res el sacerdot -cada dia són més petits els taumaturgs- amb la seva vareta màgica i el casc de protecció acord amb el temps. Massa llestos -i aquest cop no ha sigut Ulisses-, s’escampen ja per la ciutat i tard o d’hora la polis, com Troia, serà vençuda. Qui són? D’on vénen? No té cap importància. Només resta esperar que les naus s’emportin, ignot destí cap a les estrelles, les supervivents de la ciutat dels ossos, amb un únic cabell blanc sobre la tomba de no se sap qui. Mísera ofrena.

de l'orgasme femení i les seves conseqüències

De la història de Narcís que us deixava l’altre dia en té bona culpa Tirèsias, de qui ja us he parlat en altres ocasions i que va ser el qui va predir que sí Narcís s’emmirallava ja havia begut oli. Deixeu-me que us reprodueixi la presentació que Ovidi fa de l’endeví i que us faci després algunes consideracions que sempre que recordo aquesta història em ronden pel cap. Potser fins i tot m’ajudareu a resoldre algun dubte.

Mentre per llei del destí tot això a la terra passava
i era segur el bressol de Bacus, de doble naixença,
Júpiter, en oblit dels greus problemes pel nèctar,
s’excitava, i així de coses banals i juguesques
discutia amb Juno: “Millor que l’orgasme dels homes
és el vostre en la plena unió”, li deia, “no ho dubtis.”
Ella ho negava. Van fer que Tirèsias, home molt savi,
ho decidís, puix que ell va fruir de les dues maneres.
Sí, perquè dues serps va trobar en un bosc que s’unien
i ell, amb un cop de bastó, llavors volgués separar-les,
però, cosa admirable, el baró va fer-se una dona
i van passar set tardors. Un altre cop les va veure
a la vuitena i “Si tan podeu contra aquelles que us ataquen”,
diu, “que el vostre agressor convertiu al sexe contrari,
ara també us feriré!” I atacant de nou les colobres
recuperà els seus trets d’abans, i l’antiga figura.
Jutge, doncs, nomenat de disputa tan divertida
corroborà el parer de Júpiter; trobà Satúrnia
tan injust el dictat que sense mesura amb la causa
a la perpètua nit els ulls del jutge condemna,
i el pare totpoderós (no es permet a un déu que desfaci
res del que un déu ha fet), per la llum que acaba de perdre,
li concedeix de preveure el futur, i alleuja el seu càstig.
I ell, amb fama acollit pels poblats aonis, donava
als qui volien consell respostes irrefutables...

Ovidi. Les metamorfosis. Traducció de Jordi Parramon

Ja ho heu llegit en una de les versions originals. Com passava sovint en el món clàssic, sembla que les persones estaven predestinades a la desgràcia. Tirèsias es converteix en dona (no proveu el seu mètode en l’actualitat, no funciona) i durant set anys va tirant –no se’n diu res de la seva vida- fins que es veu que es penedeix del canvi i, seguint el mateix sistema, torna a la seva condició primitiva masculina. Fins aquí tot bé, res més que una experiència per explicar als descendents i per presumir a la taverna. Ah, però els déus, sempre juganers i propers, tenen una disputa, ja ho heu llegit: Qui sent més plaer en les relacions amoroses, l’home o al dona? I va el babau de Tirèsias, que sembla que no sap com les gasten els déus, i en lloc de dir que no se’n recordava, que si això i allò, diu que la dona gaudeix més en les relacions sexuals. Ja l’hem fotut. Juno s’enfada i com que li sembla que l’individu no veu les coses prou clares, el priva de la vista, que pel que li servia... I Júpiter, que se sent culpable -bé havia de saber, si era un déu com cal, el que li passaria a Tirèsias- li concedeix la visió del futur i, encara que aquesta versió no ho diu, sembla que li allarga la vida terrenal, la qual cosa té poca importància perquè, com sabeu, molts continuaven després de la mort les seves activitats habituals a l’infern –cas del nostre heroi o antiheroi-. Hi ha també qui diu que en un acte d’extrema generositat Júpiter la va regalar un bastó al cec per poder guiar-se en aquest món de tenebres. En fi, tot plegat una història força alliçonadora, que en una lectura superficial ens reafirma en la convicció que dels déus, com més lluny millor.

El que sempre m’ha intrigat de la història, més que cap altra cosa, és perquè Juno es va mostrar tan contrariada en saber l’opinió –la certesa- de Tirèsias. Per què no la satisfeia sentir-se superior en l’aspecte sexual al pare dels déus? Hi havia en aquella època un rebuig femení, com en altres moments posteriors de la història, a acceptar públicament el goig sexual? Sí alguna de les descendents de Juno que es deixa caure per aquest bloc em pot il·lustrar una mica sobre el tema, li ho agrairia.

Una altra reflexió possible a partir d’aquesta història és saber fins quin punt els de cada sexe sentim el desig en algun moment de la nostra vida de conèixer, d’experimentar el que sent l’altre sexe, en tots els aspectes, no només el sexual. I encara, inevitablement, un pensament relacionat: considerant una persona en la seva totalitat, hi ha més diferències entre un home i la dona que més es pugui semblar a ell o entre un home i l’home que es pugui considerar més allunyat en tots els aspectes? No sé si algú dels que passa pel bloc i ha canviat de sexe per mètodes moderns ens podria dir alguna cosa definitiva en aquest camp. És clar que jo no estic segur que els canvis de sexe actuals abastin totes les característiques de les persones: no tinc prou informació. Segur que Tirèsias posseïa una informació veraç, però qui sap on para.

ecos i tics

El seu cap fatigat sobre el verd mantell deixà caure
mentre tancava la mort aquells ulls que es delien per l’amo.
Fou rebut a la seu infernal tot mirant-se a les a les aigües
de l’Estigi. Per ell ses germanes, les nàiades, ploren
i, dels cabells tallats, al seu germà fan ofrena;
ploren les dríades, i Eco respon als plors i a les queixes.
I els que plens de dolor, preparaven les torxes i el túmul
No trobaren el cos: hi havia una flor tota groga
en lloc del cos, d’un color més blanc a la punta dels pètals.

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

No podia acabar sense posar el final de Narcís. Ja ho veieu: convertit en una flor. Ben mirat no és tan terrible, molts de nosaltres acabarem pitjor.

I deixeu-me, ja posats, recordar qui era Eco (la "Eco", no el "Eco"), encara que si voleu conèixer la seva relació amb el protagonista haureu de recórrer directament a Ovidi.

Eco tenia un cos a més d’una veu, i aleshores
ja xerrava més que ningú, però de la boca
no li podien sortir sinó els últims mots que sentia.
La hi condemnà Junó, perquè, quan volia sorprendre
una nimfa ajaçada amb Júpiter a la muntanya,
ella anava molts cops a aturar amb raons la deessa
mentre la nimfa fugia. Satúrnia un dia ho va veure
i li va dir: “Aquesta llengua, amb la qual he estat enganyada,
poc servei et farà, i usaràs la veu en pocs casos.”

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

Ja ho veieu, encara va vagant per les muntanyes repetint les paraules i sense veu pròpia. Potser algun dia l’heu sentida vosaltres.

Volia allarga el post, donar-li més consistència, i potser continuar un altre dia, però l’acabaré aquí, no sigui que després de tres dies seguits de parlar del món clàssic –és un plaer- algú em prengui per un neonoucentista, ista, ista i pensi que estic a sou d’alguna campanya publicitària ària, ària a favor de, eh, eh, eh ... Bé, ho podeu llegir aquí, aquí, aquí, però sobretot a les ramificacions pertinents, ents, ents, ents. Els qui em llegiu sabeu que sovint sóc més aviat neomodernista, ista, ista. En definitiva, que procuro que no m’enganxi excessivament cap isme, isme,me,me..., encara que m’ho proposin alguns crítics, tics, tics, tics...

P. S. Veig que Susanna Tamaro m’ha llegit, però prefereix comentar-me a través de la premsa. La llegeixo a l’”Avui” i “La Vanguardia”. Diu, per exemple, al segon diari:

“Sí, Europa és un continent acabat. Per començar, ja no neixen nens. Arribaran altres pobles i ens transformaran, però l’Europa que hem conegut és un món cansat i que no té cap raó d’ésser. Ens hem lliurat a la cultura del narcisisme, el culte a l’individu, ja no hi ha comunitat, societat.”

I continua comentant, però ja l’heu llegida als diaris. Que compartiu el seu pensament o la seva literatura és cosa vostra.

de miralls i miratges

Fou aquí que el noiet, cansat de l’esforç de la caça
i la calor, s’ajagué, ja que el lloc i la font li abellien.
Mentre hi apaga la set, una altra set li és encesa:
mentre beu, el corprèn la imatge que hi veu tan formosa
i una esperança sens cos fa que cregui un cos el que és líquid.
Queda admirat d’ell mateix i es contempla immòbil el rostre
com si fos un retrat esculpit amb marbre de Paros.
Agenollat a terra, s’admira els ulls com dos astres;
dignes de Bacus són els cabells, i dignes d’Apol·lo,
i les galtes encara imberbes; i el coll fet d’ivori,
i la boca amb candors de neu i rubors barrejada;
va admirant-se de tot allò que és en ell admirable.
Ell s’agrada i no ho sap, i es lloa ell mateix quan el lloa,
L’admirador admirat que encén passions i s’hi crema.
Quants inútils petons va fer a la font enganyosa!
Quantes vegades, volent abraçar el que veia a les aigües,
va ficar-hi les mans ben endintre sense trobar-lo!
No sap qui és el que veu, però el que veu l’enamora
i la figura fal·laç que enganya els seus ulls els anima.
Ximple ¿per què una imatge que fuig vols prendre debades?
El que pretens no és res; el que estimes se’n va si tu el deixes.
És tan sols un reflex de la teva imatge, aquesta ombra,
res de propi no té: ha arribat amb tu i amb tu es queda;
se n’aniria amb tu si poguessis anar-te’n.

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon.

Mai no he sabut ben bé per què es va castigar Narcís, quina era la seva culpa: per què no accedia als precs de xicots i donzelles? Per què es burlava de les nimfes –ai, les nimfes!- que l’assetjaven? Per què va menysprear la xerraire Eco, ja castigada per bocamolla (coneixeu la història d’Eco?)? Quin món d’arbitrarietats, en què els déus feien i desfeien amb una crueltat desmesurada! Eren altres temps.

Bé, el cert és Narcís no va ser rescatat per ningú de l’amor que sentia per la seva pròpia imatge, per ell mateix. Quin és el pecat que li retreuen i l’acabarà matant? Narcisisme en diem ara, però no és aquest autoenamorament una característica pròpia de l’ésser humà? No és una condició consubstancial amb la nostra pròpia naturalesa? Que cal fugir-ne de l’abús i que el primer Narcís no va poder? Ben cert, però una vegada més van ser els déus qui van privar de llibertat el jove. Va ser Ramnúsia (Nèmesi) qui va fer cas d’una nimfa que es queixava del tracte rebut –més aviat de la falta de tracte- i va concedir-li el que demanava: “Tant de bo que ell estimi i no obtingui l’ésser que estima”. Dit i fet, ja ho heu vist. Han passat molts anys i els déus han canviat, ja no escolten els mortals ni s’escolten entre ells. Millor, perquè sinó ja em veieu una bona part de la població emmirallada en els llacs del territori. Per altra banda, també és veritat que el Narcisos actuals ja no tenen excusa, ja no poden dir: “és que Ramnúsia –qui sap on para-, m’ha posat en aquesta situació i jo, pobre mortal, no tinc prou forces per desfer el malefici”. Ara tots els Narcisos i Narcises ho són per voluntat pròpia, encara que posin com a excusa la seva bellesa extrema i alguns psicòlegs vulguin justificar-los parlant de les influències familiars, de males companyies i totes aquestes coses que en el món actual han suplert la voluntat dels déus. Ep, no em malinterpreteu, que jo penso –ja ho he insinuat- que ser una mica Narcís és un mecanisme de supervivència, una necessitat; en alguns casos, l’única possibilitat. Pobrets i pobretes!

Per cert, us heu fixat que on abunden més els Narcisos és a Girona? Però m’aturo, potser algun altre dia parlarem de noms i actituds i sobre com els noms influeixen en les persones. I que consti que d’això en sé ben poca cosa i potser m’haureu de donar un cop de mà.

narcisos

Arran d’aquell fet la bellísima nimfa
un infant va tenir, ja ben digne dels jocs amorosos,
i li oposà Narcís. La consulta va ser si veuria
com passaven els anys fins a una tranquil·la vellesa,
i l’endeví respongué segur: “mentre no s’emmiralli”.”
Vana la veu de l’augur llavors va semblar, però proven
que era encertada a la fi que tingué i l’estranya follia.
Sí, perquè...

Ovidi. Les metamorfosis. Quaderns Crema. Traducció de Jordi Parramon

Desafio l’augur i m’emmirallo. Avui en blanc i negre, amb opacitats, les línies, gruixudes. Cada dia amb paraules, meues o dels altres, com tots vosaltres. Què pot passar?

P. S. Llegeixo que des d'avui fins dijous, a les set de la tarda, es troben al FNAC de la Plaça de Catalunya blogueros -és així com es diu?-, periodistes i escriptors per parlar del mitjà: ¿Hacia donde va la Blogosfera? Cap al FNAC? No m'hi han invitat, i a vosaltres tampoc. Si no fos que avui tenia el dia ocupat, m'hi hagués arribat. La Petite Claudine ens passa el programa.