D'un temps -ja llarg- ençà, les
carències ortogràfiques, i de l'expressió lingüística en general, dels alumnes de tots els nivells educatius
són motiu cíclic de reflexió, d'escàndol i de propòsits
d'esmena. Els mitjans se'n fan ressò, com avui “La Vanguardia”,
per tal que els ciutadans en tinguin consciència i facin les seues
aportacions al tema, mentre les autoritats competents i els entesos
en diuen la seua.
Estratègies, tàctiques, antecedents, conseqüents, culpabilitats, comprensions... es converteixen en matèria de monòleg, de diàleg o de debat més o menys efímer, segons s'enganxin a l'assumpte pesos pesants o fràgils polemistes.
Jo, que per la part que em toca durant
els anys que tenia un certa responsabilitat sobre l'èxit o el fracàs
de l'ortografia entre els més joves, tinc poca cosa a dir, però la
diré. Parlar d'ortografia més enllà dels deu, onze o dotze anys
no té gaire sentit. Si no s'ha aconseguit una correcció ortogràfica
important en aquestes edats, la feina és feixuga i el fracàs del
sistema educatiu, una evidència. A l'ensenyament secundari,
l'ortografia només hauria de ser un recordatori o un procés de
perfeccionament. Volia dir algunes coses més, però com que em conec
i sé que seria interminable i dispers, me n'abstinc.
Es parla cíclicament de l'ortografia, però rarament de la sintaxi, de les construccions, és a dir, de part fonamental de la competència expressiva. Ho entenc, no en diré res. I quan es parla de la competència expressiva, se sol al·ludir a l'escrita i no a l'oral, força negligida en la majoria de classes i cada dia més important en els sistema comunicatiu actual. Silenci.
Quant a l'ortografia, fa gràcia llegir que una de les mancances més importants es troba en la pobra o nul·la utilització de l'accentuació. Un pot estar o no d'acord a accentuar les paraules i justificar la seua posició amb arguments consistents, versemblants o no, però no crec que ningú pensi que cinc o sis línies de normativa siguin més difícils -de fet es converteixen en una rutina, en un acte reflex- que aprendre cada any l'alineació del Barça i els equips de primera divisió; si l'ample no serveix, que cadascú triï el que li vingui de gust.
Per cert, quan es tracta de publicitat mai no se sap si el que un considera errades ortogràfiques -o morfològiques- no són en realitat reclams, com aquella ve baixa de fa uns anys en unes revaixes que va organitzar una polèmica notable, o com aquest text d'una botiga del costat de casa que va fer que estès a punt d'entrar-hi a parlar de la jugada, fins que vaig recordar que fa anys m'havien venut una cadira defectuosa i no era qüestió que me n'encolomessin una altra. I, ben mirat, potser hagués tingut una conversa interessant que m'hagués convençut que ara tornen els accents i que els apòstrofs o els guionets són cosa del passat. Les modes són impredictibles.
