tarda de pluja molla

Vaig sopar molla*, cosa que no té res a veure que en anar a dormir trobés una molla de pa molla i molla en una molla del somier. Entenc que al text anterior li falta enginy, brillantor, i que ningú diu aquestes coses, però els dies molls ja comporten aquesta desídia mental. Tot i així, desafio qui hi vulgui participar a concretar si el concepte que designa el tercer molla és sinònim de blana o de xopa..., va, que no sigui dit, si encerteu el significat del quart molla tindreu premi igualment. Recordo que molla, mai no ha portat diacrític en cap de les seues accepcions, ni falta que li ha fet fins ara, però potser a partir d'aquest moment els reivindicatius exigiran algun distintiu. Un altre repte que s'argumenta ara és que els accents permeten saber si les os o les es són tancades o obertes als qui tenen dubtes. Segon desafiament amb premi gros: la molla del somier és tancada o oberta? I la del pa? Compte, que són preguntes que van amb trampa. Una pista: els dialectes.

Em continua admirant que encara cuegi un tema tan insubstancial -d'altres propostes tenen més suc- que només té motiu de rebuig en el cas dels qui ja havíem après a escriure determinats accents i ara, molts ja grans, haurem de recordar les simplificacions. Per altra banda, m'il·lusiona que al país es discuteixi sobre temes absolutament intranscendents i que la majoria mostri la seua irreductibilitat de pensament i s'interessi ben poc pels arguments dels altres. El territori funciona com en els millors temps.

Finalment, demano disculpes per les reiteracions, suposo que es tracta de concordar amb la monotonia de la pluja que ara em té confinat a casa. Prometo no reincidir a curt termini.

* Ah, sí, molla; jo en dic mòllera. Ja coneixeu la varietat dels noms dels mateixos peixos en la nostra i altres llengües.

no sé si m'explico

A veure si ens entenem. Quan parlem amb algú emetem sons que formen paraules que formen conjunts habitualment anomenats frases. Normalment entenem què vol dir l'interlocutor i viceversa; una altra cosa és que arribem a comprendre per què l'altre o altra ens diu el que ens diu, però cadascú parla del que vol i com vol o com pot i si no té més temes que ens interessen és cosa nostra. No m'internaré ara en les ambigüitats o les segones intencions de les converses, que aquesta és una altra.

A vegades un vol expressar-se per escrit. El procés és el mateix: sons convertits en lletres que formen paraules que formen oracions més o menys complexes que es van enllaçant amb molta o poca gràcia. Si entrem en la finalitat literària de qui parla (recordem que hi ha literatura oral) o escriu, ens acabarem perdent. Fet aquest aclariment, la diferència entre parlar i escriure és (hauria de ser?) inexistent. Que una mateixa persona expressa millor els seus pensaments (o el que vol dir) oralment que per escrit i a l'inrevés? Es un tema interessant, però el deixarem de banda.

Anem escrivint, doncs. Ai, aquí entrem en un camí de convencions molt més específiques que en les de la llengua oral i, sobretot, amb alta dosi d'arbitrarietat que terceres persones ens volen encomanar.

Escriure significa entrar en un seguit de tradicions culturals que comencen en l'aspecte més insignificant i sovint més abastament comentat: l'ortografia. Com adeqüem els sons de la llengua oral a uns gargots que els han de representar? Doncs seguint unes pautes històriques -rigoroses o no- i la seua evolució segons els entesos de torn. Si no seguíssim aquestes normes, els nostres missatges escrits serien intel·ligibles, tan intel·ligibles com seguint-les? Sí i no. Un ordre comunament acceptat i compartit sempre facilita la comprensió, evita l'esforç d'interpretació, però res més. Avui mateix, a les sis de la tarda, podríem prescindir totalment de les eles geminades i no passaria res, però res de res, excepte potser en la salut mental d'alguns gramàtics i filòlegs. Prescindim dels guionets? El món de l'excel·lència comunicativa no se'n ressentiria. I els accents gràfics? Són una cosa tan senzilla d'aprendre, el més fàcil de tota l'ortografia, que no hi perdre el temps.

Puc prescindir de l'ordre ortogràfic o, més ben dit, hipersimplificar-lo, però em costaria prescindir d'alguns aspectes morfològics, i m'agradaria tenir una capacitat lèxica de gran precisió i, sobretot gaudir d'una capacitat sintàctica que comportés frases fluides i entenedores sense importar si hi ha moltes o poques coordinades o subordinades. Sobretot, sobretot, m'agradaria que el que dic o el que escric fos interessant per als qui m'escolten o em llegeixen; però en això l'ortografia i la sintaxi sovint hi tenen un paper irrellevant.

Com que per enèsima vegada sembla que se m'escapa el tema, acabaré reivindicant els pronoms febles, no des de la perspectiva ortogràfica o morfològica sinó exclusivament sintàctica. Contra els amors no hi ha raonaments suficientment forts, però en podem parlar (i escriure).

Trobo que el darrer paràgraf m'ha quedat prou bé com a conclusió, però prefereixo acabar amb una frase que algú devia dir algun dia: tot està fet i tot és possible.

el Deu de Mora (Mora?)

-Per Deu, Deu*! Quan em tornarà els deu mil euros que em deu des que ens vam veure a La Deu d'Olot?

- Perdoni Mora, però no l'acabo d'entendre, vol dir que no s'ha deixat algun diacrític?

Reprodueixo un fragment de la conversa que vaig tenir fa pocs dies en un carrer de Mora (Móra?). No cal que doni detalls, el cert és que em temo que trigaré a cobrar. Sembla que les modificacions en els accents diacrítics -la seua simplificació- han creat un bon enrenou segons la premsa escrita i altres mitjans. A casa meua ningú no ha notat, les converses a l'ascensor són les de sempre, el temps, el Barça, la inevitable perpetuïtat de Rajoy, les bicicletes (amb els qui no hi van), les bicicletes (amb els qui hi van), etc. En Deu, però, que és molt llegit, insisteix que nota en la meua parla una manca de precisió i es fa l'orni. I encara cal donar gràcies a Deu (Déu?) que a la conversa no es colés cap mot compost sospitós de guionet i que el lèxic i la sintaxi, segons sembla, tinguin molta menys importància que l'ortografia... I el dia que decideixin que el mot independència no té cap hiat -tot ha d'arribar- i en treguin l'accent les manifestacions de protesta seran apoteòsiques, que no és el mateix cridar in-de-pen-den-ci-a que in-de-pen-den-cia, que a vegades una síl·laba més (i, ai, les geminades!) és determinant.

En definitiva... No se m'acut quina pot ser la conclusió excepte que a vegades hi ha feines que contradiuen, o no, allò de qui no té feina el gat pentina.

*El cognom Deu és més abundant a Barcelona en xifres absolutes, però percentualment, segons el nombre d'habitants, guanya Girona, cosa que no m'estranya.

manda uebos!

 

Comentem amb el de la bodega -o celler-, els dos amb un punt de la insofrible pedanteria dels entesos, la pissarreta de la botiga que no fa gaire es va instal·lar a l'altra banda del carrerer. Em diu que ara encara, que fa dos dies eren guebos, que després van aparèixer sense la hac i sembla que els ous ara tenen la forma definitiva. Ja es veurà.

D'acord, molta brometa, però jo fa temps que penso, i ho he dit aquí mateix, que els botiguers se les pensen totes per tal que es parli d'ells i, en conseqüència i de retruc, la gent entri al seu local on si no cauen uns huebos potser cauran uns franfurs -cal posar més lletres si s'entén perfectament?- o un curiós queso latino.

Tornant als huebos, ¿per què no pensar que el grafista ha elucubrat que la V és punxant i que dóna inseguretat a la bondat dels ovoides, o que la rotunditat de la B arrodoneix millor les excel·lències dels ous de la casa? Potser cap de les dues hipòtesis, sinó la primera: la qüestió és que se'n parli. Una simple falta d'ortografia? Ho dubto. Qui s'interessa avui per l'ortografia? El que importa és el contingut.

Per cert, s'ha observat que la pissarra és monolingüe castellana, i en castellà huebos (o uebos) és una paraula normativa, al menys ho era no fa gaire. En desús, sí, però correcta. Procedeix del llatí opus, per diftongació de la o inicial , sonorització de la p, etc., es converteix en uebo; la h es va afegir per evitar una possible confusió de la u inicial resultant del procés de diftongació amb una v. Potser l'única forma encara viva on apareix huebo (o uebo) actualment -a part de la pissarreta- és en l'expressió Manda huebos! (o uebos), popularitzada no fa massa pels mitjans de comunicació en boca d'un polític espanyol que és va interpretar que volia dir Por cojones!, encara que en realitat el conjunt és una evolució de Mandat opus!, és a dir, la necessitat obliga; la expressió es deia -es diu?- en argumentació judicial quan una prova era tan contundent que no es prestava a interpretacions i, en conseqüència, era definitiva.

Manda huebos! amb el jutge Vidal.

més enllà de l'ortografia

Pensava ahir que un altre tema ortogràfic recurrent -en aquest moment mig adormit, però a punt per despertar-se quan toqui- és si els catalans fan més faltes en castellà o en català. Suposo que si es té en compte el total de la població de Catalunya, el percentatge s'inclina a favor de les faltes en català; si la tria es fa entre els escolaritzats a partir dels 80, el percentatge hauria des ser un empat o potser amb un lleuger predomini de les faltes en català. A part de xerrar abastament sobre el tema, no sé si algú hi ha fet cap estudi.

Sovint les argumentacions per atacar o defensar-se es basen en casos aïllats, percentualment insignificants, que serveixen per generalitzar. Per exemple, imaginem que algú veu aquest cartell que ja deu fer dos anys que s'aguanta els embats del vent i la salabror de la mar:

 

Possibles reaccions:

-La inmersión lingüística produce analfabetos en la lengua común de todos los españoles. Acabemos con la inmersión lingüística!

-Ha, ha, els espanyols són uns analfabets! Canya a Espanya!

-El català a poc a poc penetra en el castellà (qui ho pot dir això?).

-Aquests (Estos) estrangers (extranjeros) ja (ya) podrien (podrían) fer servir (utilizar) el (el) diccionari (diccionario).

-Doncs el que importa és la idea, que en aquest país encara hi ha molt porc.

Es poden afegir les frases o pensaments que es considerin oportuns.

A mi, aquest estiu, més enllà de la consciència ecologista prou verbalitzada, em va sobtar que el cartell aguantés en tan bon estat. També que algú tingués la sang freda de mirar pel penya-segat i descobrir escombraries, jo em marejo una mica davant del buit. No em va sorprendre gens que ningú hagués guixat a sobre un: En català, sisplau! Evidentment, ningú ha volgut carregar sobre la seua consciència la possibilitat de veure una traducció seguint l'estil de l'original.

En fi, bagatel·les. L'estiu que ve tornaré a passar pel camí de ronda i m'agradarà veure, entre Cala Maria i el Cap Roig, aquest testimoni, que ni creix ni minva, del paisatge.

divagació ortogràfica, i poca cosa més

D'un temps -ja llarg- ençà, les carències ortogràfiques, i de l'expressió lingüística en general, dels alumnes de tots els nivells educatius són motiu cíclic de reflexió, d'escàndol i de propòsits d'esmena. Els mitjans se'n fan ressò, com avui “La Vanguardia”, per tal que els ciutadans en tinguin consciència i facin les seues aportacions al tema, mentre les autoritats competents i els entesos en diuen la seua.

Estratègies, tàctiques, antecedents, conseqüents, culpabilitats, comprensions... es converteixen en matèria de monòleg, de diàleg o de debat més o menys efímer, segons s'enganxin a l'assumpte pesos pesants o fràgils polemistes.

Jo, que per la part que em toca durant els anys que tenia un certa responsabilitat sobre l'èxit o el fracàs de l'ortografia entre els més joves, tinc poca cosa a dir, però la diré. Parlar d'ortografia més enllà dels deu, onze o dotze anys no té gaire sentit. Si no s'ha aconseguit una correcció ortogràfica important en aquestes edats, la feina és feixuga i el fracàs del sistema educatiu, una evidència. A l'ensenyament secundari, l'ortografia només hauria de ser un recordatori o un procés de perfeccionament. Volia dir algunes coses més, però com que em conec i sé que seria interminable i dispers, me n'abstinc.

Es parla cíclicament de l'ortografia, però rarament de la sintaxi, de les construccions, és a dir, de part fonamental de la competència expressiva. Ho entenc, no en diré res. I quan es parla de la competència expressiva, se sol al·ludir a l'escrita i no a l'oral, força negligida en la majoria de classes i cada dia més important en els sistema comunicatiu actual. Silenci.

Quant a l'ortografia, fa gràcia llegir que una de les mancances més importants es troba en la pobra o nul·la utilització de l'accentuació. Un pot estar o no d'acord a accentuar les paraules i justificar la seua posició amb arguments consistents, versemblants o no, però no crec que ningú pensi que cinc o sis línies de normativa siguin més difícils -de fet es converteixen en una rutina, en un acte reflex- que aprendre cada any l'alineació del Barça i els equips de primera divisió; si l'ample no serveix, que cadascú triï el que li vingui de gust.

Per cert, quan es tracta de publicitat mai no se sap si el que un considera errades ortogràfiques -o morfològiques- no són en realitat reclams, com aquella ve baixa de fa uns anys en unes revaixes que va organitzar una polèmica notable, o com aquest text d'una botiga del costat de casa que va fer que estès a punt d'entrar-hi a parlar de la jugada, fins que vaig recordar que fa anys m'havien venut una cadira defectuosa i no era qüestió que me n'encolomessin una altra. I, ben mirat, potser hagués tingut una conversa interessant que m'hagués convençut que ara tornen els accents i que els apòstrofs o els guionets són cosa del passat. Les modes són impredictibles.

apòcrifa

No tinc temps o ganes de llegir el diari fins a la nit: titulars i diagonals.

El debat laboral s’ha de centrar en la flexibilitat interna: en la mobilitat organitzativa i ortogràfica.

Joan Coscubiela. Professor d’Esade.


Rellegeixo. Entenc que ha estat un lapsus –bé, ho podria ser si els lapsus també es poguessin cometre llegint- comprensible. Però no m’acabo de creure la gratuïtat dels errors, tot té una explicació, fins i tot en els somnis -algú ho va dir i en va fe una professió-, més enllà d’una possible deformació professional.

Oh, Martina (Klein)!

M’agrada llegir la columna de Martina Klein al diari. Les seves opinions, amb les quals puc estar més o menys d’acord, sempre són fresques, netes, directes, i això és d’agrair enmig de tanta dificultat com tenen els periodistes literaris i molts escriptors per expressar clarament el que pensen.

Martina Klein va néixer a l’Argentina el 7 de desembre de 1976 –així que és sagitari com jo- i va venir a viure a Barcelona als 12 anys. No sé on viu actualment, però sé que a més de fer de model i de tot el que comporta aquest ofici, va estudiar en aquesta ciutat, on devia fer COU i on també devia seguir algun curs a la Facultat d’Història. Martina Klein és en certa mesura, que no podria quantificar ni qualificar, catalana. També escriu contes –m’agradaria llegir-ne algun- i pinta i té una pàgina oficial en anglès i castellà. En fi, que m’agrada Martina Klein més enllà de l’evidència - a qui li importa?- del seu físic.

Avui, Martina –em disculpo per la confiança de fer servir únicament el nom, però m’és tan propera!- ha publicat un article al diari titulat “0,5 en catalán” on recorda la nota de la seva prova de Selectivitat i les conseqüències que va tenir. Aquest retorn al seu passat ha estat propiciat per la lectura de la “dificultat” que, segons han informat diverses fonts, presentava l’examen de llengua i literatura catalanes de les PAU d’aquest any, que no es deu haver llegit, cosa que no importa perquè pocs dels opinadors ho han fet ni falta que feia. Copio fragments del seu article, que no puc enllaçar pels motius que sabeu.


Dicen algunos alumnos, y sendos titulares, que el examen de catalán de este año fue más difícil que el de castellano, y a mí, que hace años que he dejado de relacionar estas fechas con aquellas angustias, se me ha revuelto la tripa. Mucho ha pasado desde que superara ese trance, y para ello mi inconsciente tuvo que hacer virguerías para no juntar las palabras catalán y selectividad en una misma frase, pero cuando las he leído juntas, han vuelto los fantasmas: En mi examen de catalán de selectividad saqué un 0,5. Un asqueroso y rastrero 0,5 que descompensó sin piedad mi nota media, y con ella, cualquier aspiración vocacional que pudiera tener por estudiar una determinada carrera. ...

El hecho de que para entonces no tuviera ninguna aspiración vocacional –sabía lo que mes gustava más o menos, pero de ninguna manera sentía que había venido al mundo a salvar vidas, construir carreteras o descobrir vacunas- no li quita importancia al hecho de que una cantidad de faltas de ortografia (alrededor de 12) desperdigadas poe el examen bajaran la nota a razón de medio punto por falta, hasta llegar a la penosa cifra final. Más que extranjera arraigada me considero catalana de adopción. Cada esfuerzo que he hecho por ser una más, hablando y escribiendo en catalán, m’he ha sido valorado y agradecido por los anfitriones de esta tierra que se ha vuelto también la mia, menos esta tarde de casi verano en que mis pies se vieron hundidos en el pantanoso cero, con medio punto piadoso que me separaba del no ser...

Martina Klein no ens especifica la carrera que hauria triat en el cas d’haver tret millor nota de català –no ens diu res de les altres notes-, però em commou per la part que em toca saber que gràcies al català és la que és i no una professional de segona fila –o potser no- d’aneu a saber quina especialitat a la qual imagino que jo no coneixeria. M’emociona, també, llegir que es considera una irreductible catalana d’adopció malgrat la mala passada dels correctors. M’encantaria escoltar aquest català que imagino dolcíssim de la Martina Klein, i encara més llegir alguns dels seus contes en una de les llengües oficials del seu país d’adopció, en aquesta llengua que ja comença a ser minoritària a la seva pròpia casa.

Tornat als aspectes més concrets del seu article, dedueixo que va demanar una revisió de l’examen, ja que només d’aquesta manera pot afirmar que tenia unes 12 faltes. I ja posats, m’indigno amb mi mateix per no recordar com eren els criteris de correcció quan es va examinar. Crec que en l’actualitat per 12 faltes en el pitjor dels casos li haurien descomptat 3 punts, però no em feu cas perquè fa anys que no faig de corrector i parlo de memòria i a través del que llegeixo que no acaba de ser prou clar. De tota manera, i encara que sembli un disbarat, me n’alegro que aleshores fossin tan rigorosos i que aquest rigor fos l’inici de la seva carrera. Aneu a saber quantes vocacions s’han estroncat per la permisivitat actual. Imagineu quants nois i noies acabaran una carrera per la qual pensen que tenen vocació però que els conduirà al més absolut anonimat i potser a una recança de la qual mai no seran prou conscients.

Annexos


1. Criteris de correcció actuals de llengua catalana i castellana pel que fa a les faltes (no recordo com anava quan Martina Klein es va examinar):

Descompte per faltes [Comprensió i reflexió lingüística]
· Si són de sintaxi, de morfologia o de lèxic, 0.25 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Si són d'ortografia, 0.1 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Les faltes repetides només descompten punts una vegada.
· Els descomptes per faltes tan sols tindran com a límits respectius els dos màxims de 2 punts ja indicats. Això vol dir que, dins el marc de cadascuna de les preguntes afectades, no se'ls aplicarà cap límit.

Descompte per faltes [Comprensió i reflexió lingüística]
· Si són de sintaxi, de morfologia o de lèxic, 0.25 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Si són d'ortografia, 0.1 punts fins a un màxim de 2 punts.
· Les faltes repetides només descompten punts una vegada.
· Els descomptes per faltes tan sols tindran com a límits respectius els dos màxims de 2 punts ja indicats. Això vol dir que, dins del marc de cadascuna de les preguntes afectades, no se'ls aplicarà cap límit.


2. Per si de cas algun alumne vol saber els criteris de correcció de la prova de català d’enguany:

http://www.gencat.cat/diue/doc_un/pau_llca09jt.pdf

(la prova)

3. Sobre com aniran les PAU de l’any que ve:

http://www.gencat.cat/diue/ambits/ur/universitats/acces/vies/pau/informacio_pau2010/index.html

(Tot el material, excepte l’article de Martina Klen i el meu, procedeix d’Intern)

parònims?

Els qui feu anys l’1 de desembre, que és el dia del meu aniversari, quedeu deu tots convidats a dinar. Bé, en tot cas si no sou més d’una trentena i esteu disposats a menjar en horari europeu, que a les tres entro a treballar. Si, voleu, però, no em fa res que quedem a sopar. I posats a invitar, i perquè no considereu massa restrictiva o interessada la proposta anterior, queda tothom invitat el dia del seu aniversari, encara que jo no us pugui acompanyar en la celebració. Què us sembla?

Alguns deveu pensar que és un farol o que bé em puc permetre desprendre’m d’una pasta entre els qui passen habitualment per aquí a llegir el post del dia. No, en realitat no es tracta de cap dels dos casos: fixeu-vos que no he dit que seria jo qui pagaria; malgrat que, la veritat, no em faria res en el primer cas; en el segon, no sé si podria. A veure, en realitat qui convida és el propietari (o propietària) d’un restaurant xinès recentment remodelat que deu pensar que invitar els clients el dia del seu aniversari (cal presentar el DNI) pot ser una bona forma de fidelitzar-los o d’aconseguir-ne de nous. Vet aquí el cartell anunciador, en què malgrat algunes faltes d’ortografia (cap accentuació, per exemple) la cosa queda clara:























La idea no deixa de semblar-me interessant, però també perillosa pel local. Què passaria si de sobte, en un país en crisi com el nostre, la gent es comencés a assabentar (a través d’una campanya blocaire, per exemple) que al restaurant “Yuan Man” poden fer un àpat de franc una vegada a l’any? Haurien de plegar per no poder resistir les despeses ocasionades per les llargues cues de comensals joiosos i mudats? Potser en tindrien prou de suprimir l’oferta del cartell? Res de tot això. El xinesos són molt llestos i no solen improvisar ni deixar de preveure les conseqüències dels seus actes i de les seves paraules, tot ho tenen ben apamat. En cas d’acumulacions insòlites i quan al final de l’àpat el feliç celebrant mostrés el DNI per demanar la gratuïtat dels plats, un somrient cambrer li diria (convertiu les erres en eles): “Perdoni, senyor, però l’àpat és gratis el dia del seu annersari, no del seu aniversari”. És possible que algun client desinformat, descontent i groller s’atrevís a preguntar què vol dir això d’annelsali i a quin lloc del DNI figura aquesta dada . Aleshores el cambrer segur que li dirigiria una subtil mirada de reconvenció (ai, ignorant...!) i es faria el desentès, que els xinesos ja ho tenen això.

Bé, de moment tot són cabòries. El dia 1, que és el que m’interessa, a dinar o a sopar al “Yuan Man”? La resta de l’any, vosaltres mateixos.

P.S. Em fa l'efecte que aquests dies dec celebrar l'aniversari de la meva professió de blocaire. Segur que va ser un mes de setembre quan vaig començar a l'altre bloc. Ara, com que del temps en tinc una idea incerta, ni tan sols sabria precisar l'any. Les estacions tenen significat, es noten, però els anys són simplement números.