concentració

Que si la religió, el futbol ... o aneu a saber què és l’opi del poble: Bé, ho continuen sent. Compte, que, com en tot, la interpretació és com a mínim doble, i deixeu-me ser decimonònic. L’opi és –o era- un analgèsic, un sedant, un anestèsic, és a dir, un tranquil·litzant que porta la pau. Al mateix temps, i en conseqüència, l’opi ens manté aliens o poc operatius a la diversitat del móns exteriors, ens facilita la capacitat de relativitzar-los, de veure'ls a distància. Sóc del parer que les drogues, en la seva justa mesura són positives, tenen la seva funció. També crec detectar que en la societat actual els opis s’han multiplicat i que les pròpies administracions públiques faciliten i estimulen el seu consum; per exemple, l’opi de la literatura, que tot i explorar infinituds d’experiències exteriors ens fa concentrar en la nostra pròpia intimitat des de la complicitat o, en alguns casos, ens acosta a altres usuaris de la mateixa droga i ens manté distanciats d’aquells qui no la fan servir.

Deixem estar l'esborrany anterior. Parlant de literatura o metaliteratura i canviant completament d’enfocament, fa uns dies repassava un número de la revista Llegiu-me dedicada íntegrament a Ignasi Iglesias, on apareixia la carta de més avall adreçada a Apel·les Mestres. Em va fer gràcia veure el tipus de relació que mantenien els dos escriptors. Vaig pensar que Apel·les Mestres havia sigut avi, però m’equivocava. No havia tingut en compte l’època, és clar. Voleu participar en el joc? Qui havia tingut la criatura que s’esmenta?