Llegint els diaris, un es deixa
conduir, bressolar, indignar... pels articles d'opinió. Un repassa
complicitats i dissensions, troballes enginyoses i matisos, sorpreses
relatives i monotonia. Un llegeix el títol i el primer paràgraf i
juga a endevinar la continuació: a vegades l'encerta i a vegades no,
però sempre es distreu, o no tant, amb una prosa que pretén fer
literatura i que alguns cops ho aconsegueix.
Molt bé, d'acord, juguem el joc. Però un troba a faltar notícies. Qui, què, quan, on , com, per què...? Sovint notícies incompletes, intranscendents, sense continuïtat... Notícies i reportatges que agafen material d'agències, d'altres diaris i, sobretot, dels interessats a comunicar la notícia..., notícies que semblen publicitat. Un troba a faltar notícies de periodistes que se la juguen, que es proposen un tema i no s'aturen fins que tenen tots els caps ben lligats -i els que sortiran-, que graten sota la superfície de la generalitat, que van més enllà del que qualsevol podria aconseguir sense dedicació exclusiva, que presentin allò que es vol amagar i que tots hauríem de saber, encara que el coneixement ens deixi indiferents després de l'escàndol inicial.
Un, que té opinions segons bufa el seu vent o segons el pot aguantar, es pregunta per què segueix comprant i llegint diaris i arriba a la conclusió que deu ser un atavisme o simplement la mandra de buscar per si mateix els horaris de les activitats de la ciutat o del país -o del món- que li interessa conèixer.
Un té empatx d'opinadors i busca periodistes; mentrestant, s'entreté.
