extracte del meu diari

Avui m'era difícil prendre una decisió: per la meua condició laboral no podia fer vaga o atur. L'única cosa que públicament podia aturar de la meua rutina diària eren les caminades, i no ho he vist clar ni tampoc m'ha semblat que fos el que s'esperava de mi; de manera que he acabat el dia escoltant una trompeta desafinada davant de la universitat (cantonada Aribau) i sentint per enèsima vegada els Segadors interpretat per un cor de joves dirigits per un senyor de cabells blans i molt bona veu.

Pujant cap a casa, la cassolada, que sobtadament s'ha avançat una hora i era més sorollosa que mai, acompanyada per alguns clàxons, més greus els dels automòbils i aguts els de les motos (com em molesten els clàxons!); a mesura que anava caminant m'he assabentat que el canvi horari d'avui el motivava el discurs del rei.

He escoltat en diferit part del discurs que, una vegada més, no m'ha semblat precisament un parlament de concòrdia; ho entenc. Alguns diaris digitals dels que també publiquen en paper, que són els únics que he llegit fins ara, destaquen determinades frases segons els convé. En fi, és igual. A mi, de molts discursos del rei i d'altres polítics sempre m'ha fet molta gràcia un sintagma nominal (no sé si avui ha dit el imperio de la ley): el interés general. Mai acaben de concretar quin és el interés general, entenc que perquè tothom menys jo el deu conèixer, o potser perquè, com jo, pensen que és impossible donar cos a les abstraccions. A la fi, quin és l'interès general de la gent? Jo diria que una certa felicitat. Molt bé, d'acord, no en parlem més, potser m'equivoco, però ja us ho deia: com concretar les abstraccions que tenen tants matisos com persones les pensen?

A punt d'arribar a casa -encara no han tocat les deu-, em fixo que les dues farmàcies que em queden més prop, estan obertes; abans una obria 24 hores. Just abans d'escriure això llegeixo en un diari: Una farmacéutica catalana, ha decidido oponerse y abrir su negocio, a pesar de la huelga. En'La Tarde de COPE, Ángel Expósito ha hablado con ella. Ha reconocido que “no es fácil tener la puerta abierta de un negocio en Cataluña tal día como hoy. En ningún momento nos hemos planteado cerrar”. Hi ha una fotografia, però no identifico el lloc; no em sembla cap de les meues farmàcies.

irrealitats

En descàrrec propi diré que la informació -o desinformació- que tinc, com la majoria dels meus conciutadans, i a vegades comparteixo és de fonts indirectes. Vull dir que si a vegades desconfio de la meua percepció de la realitat, la que rebo dels altres no crec que hagi de tenir una credibilitat més alta.

Aquesta introducció necessària ve originada pel fet que ja fa mesos, però més darrerament, que s'acusa la Colau, és a dir, als mitjans que té a les seues mans, de tenir una actuació feble, parcial, etc., amb els manters barcelonins, d'una conducta laxa a l'hora de foragitar-los de les vies públiques. Com que qui parla del tema rarament va més enllà del fet concret, jo tampoc ho faré, però m'agradaria que les veus que sento i a vegades escolto fossin rigoroses. Exemplifico: Quants manters hi ara i quants n'hi havia fa dos anys als carrers de Barcelona? Per què el nombre ha canviat? Quina política sobre aquest assumpte seguia l'anterior consistori i quina l'actual? Per què ni Trias ni la Colau són -era- capaços de concretar les actuacions que duen -duia- a terme? Xifres, actuacions, concrecions... La resta és xerrameca. Esclar que els informadors professionals o aficionats també podrien mirar de ser rigorosos. Dit això, jo, passejador habitual en llocs de manters, confirmo que he vist més actuacions policials durant l'època Colau que durant el període Trias, cosa que no vol dir absolutament res, és una constatació parcial, particular, limitada a uns espais.

P.S.: En aquesta informació parcial quotidiana, llegeixo al diari -foto inclosa- que l'alcaldessa, per allò de l'acció-reacció, ha visitat les peixateries escasses -tres?- del mercat de la Concepció, el meu, i posteriorment ha emès un tuit que diu: “La Rosa es lleva cada dia a les dues del matí i obre el mercat. Orgull de dones treballadores.” Em pregunto per què la Rosa es lleva a les dues del matí, quantes hores dorm, quin és el seu horari, la qualitat dels seus productes, a quina hora es lleven els altres paradistes -peixateres i peixaters inclosos-, si obren a les tardes, si les dones no treballadores -n'hi ha?- se senten orgulloses de no treballar o si les treballadores assalariades se senten orgulloses del seu treball... Entenc que un tuit no pot respondre tantes preguntes, i moltes altres; un post tampoc.

de lluny i de prop

Dissabte vaig trobar el forn tancat. Avui hi he tornat. S'havia mort el pare del forner, també forner. Tenia 94 anys i estava delicat del cor, i una mica de tot arreu, ja no pujava escales. No tenia cap interès especial a morir, però sabia que un dia o altre li havia de tocar. A certes edats, un sap com va això de la vida i la mort. La família està de dol, trista, però és una pena resignada, acceptada, un buit en la quotidianitat i una presència en el record.

En arribar a casa he sabut l'accident de l'avió als Alps. Aquestes morts inesperades, quan “no toca”, són terribles. En un primer moment he pensat en els alumnes alemanys que, a diferència del forner, eren immortals, aliens a tot pensament de mort, de la seua mort. La desaparició abans d'hora, la mort dels joves, em commou: tantes possibilitats acabades, tanta vitalitat estroncada, tants desitjos per realitzar. És igual que la seua vida hagués estat més o menys profitosa en els termes que es vulgui, mai no hi podran passar revista, mai no podran mirar el passat amb alegria o amb tristor. Després, a mesura que passava el dia, he vist imatges d'alguns dels viatgers i alguns detalls i he sentit l'empatia que només sorgeix quan comences a conèixer, una proximitat potser més intel·lectual que sentimental en un primer moment. Demà, o l'altre, serà un altre dia i el dolor quedarà en les famílies.

I durant tot el dia, el joc de les informacions reiteratives, insubstancials, a veure qui pot aconseguir més experts, a veure que opinen els tertulians habituals, testimonis de no res diuen la seua, antecedents i conseqüents, connexions i desconnexions, i tornar a començar. Tota la maquinaria periodística en ebullició. Dia gran per alguns mitjans de comunicació que miren de semblar solemnes, afectats, es a dir, professionals al servei dels interessos dels ciutadans i, si convé, de la catarsi col·lectiva. És el que toca.

monopolis i oligopolis

Just quan Google acaba de fer 16 anys, augmenten les crítiques al buscador, al monopoli virtual que desafia les caduques lleis estatals, al seu sistema de PageRank, al control subtil, i no tant, que exerceix en uns camps, en unes ramificacions, que ja no sabem quins són,. Als seu costat, altres monopolis de la informació que ho saben tot dels mortals reals,que cada cop som més virtuals malgrat que se'ns vulgui fer creure que encara tenim corporeïtat: Facebook, WhatsApp (són el mateix aquestes dues aplicacions?), Twitter, Instagram... Per altra banda, els organismes estatals, autonòmics, municipals, corporatius, supermercats..., saben de nosaltres detalls que ja hem oblidat. En alguns casos, participar de la virtualitat que amablement ens proposen comença a ser obligatori: algunes gestions ja només es poden fer amb facilitat des de la virtualitat.

No hi ha res a fer, el present és així i el futur, molt més. El que em resulta estrany és les facilitats que troben per dominar-nos, per controlar-nos, per influir-nos. Deu ser que tenim una necessitat innata d'identificar-nos, de ser reconeguts, de ser gregaris, de pensar que realitat i virtualitat són el mateix i som lliures de jugar-hi.

Jo, avui, he obert un compte nou en una de les aplicacions suara esmentades on ja tinc altres comptes. M'he triat el cognom Orwell perquè m'agrada; no cal dir que una part de la contrasenya la forma l'any... Els estudis? A Salamanca, que és la universitat més antiga de la península. I així anar fent

Amb els monopolis virtuals encara, però un dia m'enxamparan els organismes governamentals que tenen lleis contra les suplantacions de personalitat. Com si les persones fóssim una cosa rígida, anquilosada, inamovible i haguéssim de retre comptes a instàncies superiors per al nostre propi bé.

la selva compartimentada

Tres joves israelians assassinats. Dol i rebuig del crim. Un jove palestí assassinat. Dol i rebuig del crim. Israel en un procés ja secular de supervivència; els palestins, també. Primera reacció: destrucció de la casa d'un dels sospitosos del crim dels israelians; augment dels atacs a territori israelià. Barbàrie. Després, justificacions, allà i aquí. Continuarà. Remeni i triï

Agressió d'un jove natural de Mongòlia per part d'un jove, encara menor, d'origen rus (?) al metro de Barcelona. Barbàrie. Imprescindible concretar la procedència de l'agredit i de l'agressor en tots els noticiaris; també el filonazisme de l'agressor. Condemna unànime. L'Ajuntament de Barcelona com a acusació particular. Quantes agressions entre joves es produeixen setmanalment al metro de Barcelona? Ignoro les dades. Quantes se'n denuncien? No ho sé. Quantes apareixen als mitjans de comunicació. Ho sé.

Ètnies (encara existeixen les races?), ideologies, procedència geogràfica, components culturals, etc. Ningú és igual que ningú i tots som u. Tenim justificacions per a cada cas, que no sigui dit.

Els temps de la (des)informació

Avui, per no estar informat, has de fer un esforç brutal.

J. Cuní (8tv)

Avui, per estar informat, has de fer un esforç brutal, i encara així, els dubtes sobre els resultats del procés d'informació són omnipresents.

Miquel (http://provisionals.blogspot.com.es/)

P. S.: Si la segona afirmació és més llaga que la primera, és únicament a causa que els blogs es poden permetre un tractament del temps més ampli i a la tele, segons diuen els que la fan, el temps és or; excepte, esclar, quan l'audiència, segons els de la tele, demana minerals menys nobles.

Avui, tant a la tele com aquí, deixem de banda exemples que ratifiquin les respectives afirmacions. Tant els televidents com els lectors de blogs són prou intel·ligents per trobar-los a la seua mesura.

passar pàgines

Quantes condemnes a mort a Egipte...! I les que vindran. Segons alguns mitjans digitals són, de moment 528, segons altres, 529; algun diu que gairebé 600. Una condemna més o menys -o algunes desenes- té poca importància: nàixer, morir i l'entremig. Avui la notícia ja no és fàcil de trobar en alguna de les llarguíssimes portades digitals dels diaris. En canvi, és notícia, amb foto inclosa, que els Rolling actuaran a Madrid -potser la darrera possibilitat de veure'ls i escoltar-los en territori peninsular?- el 25 de juny, o destaquen interessantíssimes novetats sobre esports, especialment futbol; encara que el tema l'important és sobre els previstos camins amb obstacles del procés sobiranista.

Avui, com en algunes ocasions, poques, agafo un llibre des que tinc a la vora, dels que haurien d'haver tornat al seu prestatge ja fa temps. Té subratllats en llapis del meu amic A., de quan feia la tesi doctoral i me'l va agafar per anar mirant. Copio un subratllat vist va l'atzar de la pàgina oberta:

El sentiment bàsic de Foix és, podríem dir, que l'individu és un col·lectiu, i això en dos sentits: d'una banda, qualsevol experiència d'una persona és sempre una experiència de moltes altres, i d'altra banda un home és una mena d'agrupament combinatori, un agregat d'elements que es troben dispersos per molts altres homes. Una vegada em va dir: “Sempre que escric jo, vull dir nosaltres”.

Gabriel Ferrater: "J. V. Foix", dins Sobre literatura, Ed. 62.

Res a dir, excepte que la relació -i la concreció- entre l'individu i la col·lectivitat, i la generositat moral d'un i altra, els mecanismes de pertinença,... Sempre m'ha semblat que tot plegat tenia molts elements misteriosos, més encara en aquest món tan proper i integrador i tan llunyà i dispers.

Manuela (dedicat a M. B. i F.)

A vegades un fet que hauria de ser insignificant es converteix en notícia, i jo que m'hi enganxo. Resulta que l'anunci del nom de la filla de Carles i la Vanesa (Carlos i Vanessa?) ha produït una mica de pólvora als mitjans. Que si Manuela és un nom castellà, que si Puyol és un venut... Impossible de dir des de quina ignorància nacionalista, o simplement ignorància, s'han fet les apreciacions que són poca cosa comparada amb les felicitacions rebudes, però han quedat i els mitjans més bunqueritzats n'han volgut treure profit.

Com que no sé ni m'interessa especialment el procés que ha desembocat en el nom de la nena, aniré a concrecions inqüestionables. Manuela, en la seua versió masculina, és un nom d'origen hebreu que esmenta, per primera vegada que se sàpiga, el profeta major Isaïes, i que significa, segons diuen, “Déu amb nosaltres”. Una tria ben comprensible per a una primogènita. És veritat que en la seua denominació femenina, i actualment també en l'original, aquest és un nom poc freqüent entre les famílies catalanes, cosa que fa pensar que la parella Puyol-Lorenzo té la tendència actual a la singularitat sobre la qual no em pronunciaré.

Per altra banda, i demano disculpes als pares si les meus fonts no han estat prou fidedignes -ho hauré de comprovar-, m'ha arribat a darrera hora que un dels motius de la tria ha estat l'admiració que Carles Puyol sent des de la seua joventut per l'eminent filòleg i erudit Manuel Milà i Fontanals, de qui es conserva un bust en marbre blanc, obra de Manuel Fuxà, al parc de la Ciutadella, que fou col·locat l'any 1908 (adverteixo que el pedestal no és l'original).

I anar fent.

nota de premsa

Llegint els diaris, un es deixa conduir, bressolar, indignar... pels articles d'opinió. Un repassa complicitats i dissensions, troballes enginyoses i matisos, sorpreses relatives i monotonia. Un llegeix el títol i el primer paràgraf i juga a endevinar la continuació: a vegades l'encerta i a vegades no, però sempre es distreu, o no tant, amb una prosa que pretén fer literatura i que alguns cops ho aconsegueix.

Molt bé, d'acord, juguem el joc. Però un troba a faltar notícies. Qui, què, quan, on , com, per què...? Sovint notícies incompletes, intranscendents, sense continuïtat... Notícies i reportatges que agafen material d'agències, d'altres diaris i, sobretot, dels interessats a comunicar la notícia..., notícies que semblen publicitat. Un troba a faltar notícies de periodistes que se la juguen, que es proposen un tema i no s'aturen fins que tenen tots els caps ben lligats -i els que sortiran-, que graten sota la superfície de la generalitat, que van més enllà del que qualsevol podria aconseguir sense dedicació exclusiva, que presentin allò que es vol amagar i que tots hauríem de saber, encara que el coneixement ens deixi indiferents després de l'escàndol inicial.

Un, que té opinions segons bufa el seu vent o segons el pot aguantar, es pregunta per què segueix comprant i llegint diaris i arriba a la conclusió que deu ser un atavisme o simplement la mandra de buscar per si mateix els horaris de les activitats de la ciutat o del país -o del món- que li interessa conèixer.

Un té empatx d'opinadors i busca periodistes; mentrestant, s'entreté.