Llegint els diaris, un es deixa
conduir, bressolar, indignar... pels articles d'opinió. Un repassa
complicitats i dissensions, troballes enginyoses i matisos, sorpreses
relatives i monotonia. Un llegeix el títol i el primer paràgraf i
juga a endevinar la continuació: a vegades l'encerta i a vegades no,
però sempre es distreu, o no tant, amb una prosa que pretén fer
literatura i que alguns cops ho aconsegueix.
Molt bé, d'acord, juguem el joc. Però
un troba a faltar notícies. Qui, què, quan, on , com, per què...?
Sovint notícies incompletes, intranscendents, sense continuïtat...
Notícies i reportatges que agafen material d'agències, d'altres
diaris i, sobretot, dels interessats a comunicar la notícia...,
notícies que semblen publicitat. Un troba a faltar notícies de
periodistes que se la juguen, que es proposen un tema i no s'aturen
fins que tenen tots els caps ben lligats -i els que sortiran-, que
graten sota la superfície de la generalitat, que van més enllà del
que qualsevol podria aconseguir sense dedicació exclusiva, que
presentin allò que es vol amagar i que tots hauríem de saber,
encara que el coneixement ens deixi indiferents després de
l'escàndol inicial.
Un, que té opinions segons bufa el seu
vent o segons el pot aguantar, es pregunta per què segueix comprant
i llegint diaris i arriba a la conclusió que deu ser un atavisme o
simplement la mandra de buscar per si mateix els horaris de les
activitats de la ciutat o del país -o del món- que li interessa
conèixer.
Un té empatx d'opinadors i busca periodistes; mentrestant, s'entreté.
