llengües de gat (lenguas de gato?)

A la pastisseria, tocant a Gràcia. La clienta no deu passar dels 25 anys; podria ser una Erasmus d’entre l’estret de Panama i la Patagònia. La dependenta, una mica més gran, és només això, dependenta.

-Tres amb cinc.
Mirada de la clienta, amb moviment de cap i alçament de celles. Ni un segon de silenci:
-Tres amb cinc.
La clienta decideix gastar una paraula, malaguanyada:
-Cómo? (no quanto, sinó, cómo?)
La dependenta (la conec) és amable i llesta, i només és dependenta. Somriu.
-Seis con diez.
La clienta, que també és llesta, malgrat que li fallin les preposicions, ja feia estona que tenia preparades les monedes per pagar. Marxa sense afegir cap mot. La dependenta tampoc no diu res.

Bé, potser sí que no va anar del tot així, però us asseguro que conscientment només he canviat tres paraules.

P. S. Llegeixo en l’esborrany –els esborranys sempre són més interessants que el producte final- d’un treball de recerca d’una alumna (ja ho sabeu: entre 1r i 2n de batxillerat, estudis postobligatoris) unes anotacions sobre el marc històric que situa el contingut de la (re)cerca. Apareix un personatge que s’anomena Cosí de Rivera. Per un moment se m’acut que el procés d’immersió cultural i lingüística és espectacular, totalment efectiu; després penso... No m’atreveixo a dir el que penso, però estic segur que una vegada hagi passat per les mans del tutor del treball la cosa canviarà; després penso... Tampoc no m’atreveixo a dir el que vaig pensar: no tinc costum de parlar de feina aquí.