notes per al dietari

Admiróse un portugués
de ver que en su tierna infancia
todos los niños en Francia
supiesen hablar francés.
«Arte diabólica es»,
dijo, torciendo el mostacho,
«que para hablar en gabacho
un fidalgo en Portugal
llega a viejo y lo habla mal;
y aquí lo parla un muchacho».

Compro patates i enciams a “Carmen Miranda”, la verduleria de prop del forn, perquè la meua habitual està en obres. La dependenta, sud-americana, prima, d'uns quaranta llargs, sense fruites al cap, encabeix un "mi amor" amb somriure en cada resposta a les meues preguntes. Quan ja he pagat, li dic que m'ha agradat que em digui amor. S'ho pensa un moment i, seriosa, em diu que no li surt la paraula carinyo. És curiós com les parles tenen tantes variants i connotacions per voler dir la mateixa cosa.

Miro una estona una tertúlia curta on parlen del català fàcil. Una vegada més entenc que es refereixen al català escrit, o què sé jo què volen dir. Em ve al cap, avui també, el poemeta de Fernández de Moratín, amb la diferència que aquí, ara, sembla que són alguns catalans els qui s'admiren que els nens catalans parlin bé el català. Ho comprenc, els temps i les circumstàncies són diferents i el català d'ara deu ser molt més difícil que el de fa tres-cents anys.

A la nit, després de la victòria del Barça, segueixo una estona un programa esportiu per la tele. El presentador, que ja té una edat, incombustible i sabedor de tots els detalls de tot el que es refereix al futbol en general i al Barça en particular, diu que al camp es "van escoltar" retrets a la tasca de... L'escolto atentament i sento el que sento. Hi ha gent que més que partidària del català fàcil és propagadora del castellà elemental, això sí, amb accent català.

de Barcelona a Benín

De petit i de jove, segurament estimulat pels llibres d'aventures que llegia, m'atreien els països que no coneixia -és a dir, tots- i molt especialment aquells que apareixien en les novel·les o els que per una o altra raó em semblaven més exòtics: alguns asiàtics i els africans de més avall de la Mediterrània en general. Mentre cursava el batxillerat, en les meues hores obligatòries d'estudi en l'internat, escrivia algunes cartes a ambaixades i consolats i amb excuses peregrines i amb lletra maldestra que encara conservo demanava informacions generals i concretes sobre el país. La majoria de seus diplomàtiques em responien en sobres petits amb fullets propagandístics i, alguna vegada, en sobres voluminosos amb tant de material que trigava dies a pair-lo. De tot el que rebia, el que m'agradava més era poder desplegar els mapes del territori i imaginar rutes que mai faria amb aventures inversemblants que aleshores no m'ho semblaven tant.

Em vénen al cap aquests records cada vegada que passo pel carrer d'Aragó i veig onejar -les darreres tardes ha fet prou ventet- una bandera tricolor, verd, groc i roig, amb una placa a sota que des de la meua vorera és il·legible. Abans, com tothom que hagués acabat el batxillerat mínimament amb profit, sabia totes les banderes, i les capitals, però no només la memòria imperfecta, sinó les novetats frontereres, m'han anat descontextualitzant, de manera que Benín -el nom de la placa de sota la bandera- m'és un país desconegut... Si encara m'hagués dit Dahomey...

Què en sé de Benín? Ben poca cosa. A veure:

País africà, antiga colònia francesa, amb capital a Porto-Novo, encara que la principal ciutat és Cotonou (una cosa semblant a Madrid i Barcelona però menys centralista). Poc més de nou milions d'habitants. L'actual president de la República és Yayi Boni (des de 2006). Malgrat que hi ha un president, també hi ha algun rei, com el del territori d'Agonlin que, per cert, fa uns anys va visitar Barcelona amb dues de les seues esposes. L'activitat principal és l'agricultura, tot i que ofereixen condicions molt avantatjoses a qui hi vulgui instal·lar alguna indústria. Clima previsible, amb estacions seques i d'altres de plujoses. Etc.

De tota manera, el que trobo més interessant de Benín, així, des de fora, des del desconeixement, és la varietat de llengües que s'hi parlen, moltes compartides amb territoris veïns -tots coneixem l'artificialitat de les fronteres polítiques-; algunes amb menys parlants que els residents habituals del meu poble. Si m'erro en l'enumeració, que em disculpi qui ho hagi de fer:

Aguna

Aja

Anii

Anufo

Baatonum

Biali

Boko

Dendi

Ditammari

Ede Cabe

Ede Ica

Ede Ije

Ede Nago

Ede Nago, Kura

Ede Nago, Manigri Kambolé

Fon

Foodo

Francès

Fulfulbe, Borgu

Fulfulbe, Gorgal

Gbe, Ayizo

Gbe, Ci

Gbe, Defi

Gbe Eastern Xwla

Gbe, Gbesi

Gbe, Kotafon

Gbe, Maxi

Gbe Saxwe

Gbe, , Tofin

Gbe, Waci

Gbe, Weme

Gbe, Xwla Occidental

Gbe, Xwela

Gen

Gourmanchéna

Gun

Hausa

Ifè

Kabiyé

Kyenga

Lama

Lukpa

Mbeline

Miyobe

Mokole

Nateni

Ngangam

Notre

Tchumbuli

Tem

Waama

Yom

Yoruba (Ioruba)

Qualsevol dia, passat l'estiu -ara me'n vaig de vacances-, potser pujaré al consolat honorari de la República de Benín i qui sap si el mateix cònsol em regalarà un mapa històric o geogràfic (o els dos) de l'estat per reprendre el vell costum de traçar rutes ideals, i fins i tot em dirà quatre coses sobre les varietats lingüístiques que coexisteixen -potser prosperen o es marceixen- sota l'hegemonia del francès oficial.

Amigues i amics, exòtiques o no, bones vacances! Fins la tornada.

 

el cul

Quan em semblava que la història.- asèptica-  del lapao ja era el súmmum, apareix una immodesta proposició no de llei, “urgent”, a les Corts valencianes impulsada pel PP, que demanarà a la RAE una modificació de l'entrada valencià. La qüestió no és que es demani una rectificació, sinó els desvergonyiment de qui sap que des de la majoria tot és possible. Vist en resum:

Al text, el PP assenyala que el valencià parteix de la prehistòria, al segle VI abans de Crist, i que ha arribat fins a l'actualitat després de les aportacions de fenicis, grecs i llatins. Segons l'exposició de motius, signada pel síndic del grup parlamentari popular, Jorge Bellver, "en la cultura ibèrica trobem els valencians el germen de la nostra actual, plasmada de manera fefaent en els documents arqueològics que es van descobrint: festes, costums, folklore, economia, religió, societat i llengua".

I continua assenyalant que "la parla dels valencians, que parteix sense dubte de la més profunda prehistòria, s'escriu ja des del segle VI abans de Crist 'ab' el 'llenguage' ibèric i, després de les aportacions successives a partir de les fenícies, gregues i llatines, ha arribat als nostres dies amb la forma en què la coneixem".

No tinc cap interès a fer cap comentari al text delirant i grotesc del PP, al menyspreu a la història i, sobretot, a la gent valenciana, o del món. Em meravella, no l'estupidesa, sinó la seguretat que tot els és permès i tot, més o menys, continuarà igual, que la possibilitat de diàleg és una entel·lèquia. M'imagino que molts simplement diran: Che, que rebonic! Em meravella, també, la poca repercussió mediàtica que ha tingut l'assumpte en els mitjans, de tal manera que he hagut de tornar a anar a les fonts per confirmar que era cert el que havia llegit i que, a més, era actual, no una declaració del principi dels temps.

Em meravella, tant o més, la meua tendència a deixar anar paraules per explicar que allà on hi ha persones que tenen la boca, d'altres tenen el forat del cul des d'on els surt una diarrea malaltissa que cap expert patòleg seria capaç d'analitzar i menys de curar.

No hagués estat més efectiu simplificar el post amb una sola imatge?

la misteriosa i sobtada desaparició d'un vídeo de YouTube

Juan Carlos Moreno Cabrera és un professor de lingüística de la Universitat Autònoma de Madrid nascut a Madrid. El penúltim llibre que va publicar es titula El nacionalismo lingüístico. Una ideología destructiva (Península, 2008). No l'he llegit, però intueixo que és una obra on es deixa clar, entre altres coses, el que ja sabem i diem d'una manera normal i repetida fa molt temps a Catalunya sobre els aspectes extralingüístics dels idiomes.

Fa dos dies, vaig veure un vídeo d'aquest senyor al bloc de l'Iris en què davant d'un auditori divers anava desgranant una sèrie de conceptes que aclarien, entre altres coses, la consideració de llengua comuna que s'autoapliquen determinats idiomes, i ho feia d'una manera clara i divertida. Ahir, un company em va enviar per correu l'enllaç a aquest mateix vídeo; em deia: “mira't el vídeo, que val la pena”. Avui, aquest vídeo ha desaparegut de Youtube: http://www.youtube.com/watch?v=lJGcRE7ouDg .

He volgut investigar el motiu de la desaparició i no he pogut arribar a cap conclusió. Per què qui el va pujar ara l'ha suprimit? Qui el va pujar? Les meves pistes m'han conduit a una sèrie de blocs i fins i tot a un vídeo invisible de l'UOC, però segueixo sense resposta a les meves preguntes. Hi ha hagut algun tipus de pressió? No ho descarto. En fi, de moment només puc recórrer a una entrevista a Catalunya Ràdio que dóna una idea del contingut del vídeo desaparegut.

És possible que continuï la meva investigació, o potser algun confident anònim em donarà alguna informació sobre el cas. Ja es veurà.

Mentrestant, si voleu escoltar l'entrevista:

els somriures de la Rambla

M'he queixat moltes vegades de la transformació de la meua Rambla -quina era la meua Rambla?- i he assenyalat fets i culpables, però encara li continuo fidel i ella -densitat inabastable, trencaclosques indesxifrable- em continua enamorant.

Espero la Joana prop de la Boqueria. Una noia, jove, estrangera, rossa, d'ulls blaus, somriure als llavis i als ulls, posat innocent, mostra la carta -negre sobre blanc- d'un restaurant. La gent passa indiferent, a penes una mirada, més a la noia que a les lletres que no es distingeixen. La noia, qui sap què l'ha dut a Barcelona i quins eren els seus desitjos, no perd el somriure. Un noi -podríem dir que és magrebí?- ,que s'ajuda amb una crossa, s'atura, fa una llambregada a la carta, que no li diu res, i mira amb avidesa els ulls de la noia. Passa potser un minut abans que la noia, potser incomoda, potser esperançada, es decideixi a parlar:

-Quiere comer?

El noi, que no deixa de mirar els ulls de la noia durant un instant que sembla inacabable, aixeca la mà dreta i frega repetidament l'índex i el polze:

-No hay pasta.

La noia, que per un moment sembla desconcertada, repassa la carta i assenyala la línia precisa.

-Claro que hay pasta.

El noi, cinc o sis anys més gran que la noia, no insisteix, mou el cap i li fa un somriure de comiat abans de continuar Rambla amunt buscant uns altres ulls, un altre somriure. La Joana i jo marxem Rambla avall. La noia, que ha recuperat el seu somriure, continua esperant algú que tingui pasta i es fixi en la seua carta, o potser en el seu somriure sense fronteres, aliè als idiomes i als gestos.

llengües de gat (lenguas de gato?)

A la pastisseria, tocant a Gràcia. La clienta no deu passar dels 25 anys; podria ser una Erasmus d’entre l’estret de Panama i la Patagònia. La dependenta, una mica més gran, és només això, dependenta.

-Tres amb cinc.
Mirada de la clienta, amb moviment de cap i alçament de celles. Ni un segon de silenci:
-Tres amb cinc.
La clienta decideix gastar una paraula, malaguanyada:
-Cómo? (no quanto, sinó, cómo?)
La dependenta (la conec) és amable i llesta, i només és dependenta. Somriu.
-Seis con diez.
La clienta, que també és llesta, malgrat que li fallin les preposicions, ja feia estona que tenia preparades les monedes per pagar. Marxa sense afegir cap mot. La dependenta tampoc no diu res.

Bé, potser sí que no va anar del tot així, però us asseguro que conscientment només he canviat tres paraules.

P. S. Llegeixo en l’esborrany –els esborranys sempre són més interessants que el producte final- d’un treball de recerca d’una alumna (ja ho sabeu: entre 1r i 2n de batxillerat, estudis postobligatoris) unes anotacions sobre el marc històric que situa el contingut de la (re)cerca. Apareix un personatge que s’anomena Cosí de Rivera. Per un moment se m’acut que el procés d’immersió cultural i lingüística és espectacular, totalment efectiu; després penso... No m’atreveixo a dir el que penso, però estic segur que una vegada hagi passat per les mans del tutor del treball la cosa canviarà; després penso... Tampoc no m’atreveixo a dir el que vaig pensar: no tinc costum de parlar de feina aquí.