Anem per la meitat del juliol i alguns frisen per fer vacances i per immortalitzar-les en imatges i textos, i jo encara sense fer cap recomanació sobre un tema que m'agrada malgrat que els resultats personals siguin sovint deplorables.
Ja teniu la vostra càmera fotogràfica a punt? Doncs res. La voleu canviar (cada marca presenta anualment dos o tres models en cada gamma)? Voleu que us digui què heu de tenir en compte i de què podeu prescindir? ...? Ho diré igualment
Comencem. Tenim tres possibilitats: les compactes, les mal anomenades semirèflex i les rèflex. Jo, en l'època de les rèflex analògiques carregava amb dos cossos i al menys quatre objectius, fins que va arribar un moment en què vaig decidir, amb l'arribada de les digitals, que tant de pes era perjudicial per la meva salut i algunes altres consideracions que serien massa llargues de detallar. Entenc (sóc condescendent), també, que qui ara es compra una rèflex ja té prou coneixements de fotografia (?) i que no cal que li digui res.
Anem al gra. Què és el menys important a l'hora de comprar una digital? Doncs normalment allò que la publicitat destaca més: els píxels i la pantalla. Cap d'aquests dos aspectes influeix en la qualitat de la foto, i aquí no em refereixo a la vostra perícia a l'hora d'aconseguir la imatge de la vostra vida. A no ser que tingueu tendència a produir murals, a partir de cinc megapíxels en teniu de sobra -dic cinc perquè dubto que trobeu al mercat de primera mà càmeres amb menys, excepte en els mòbils-. Quant a la pantalla, el que importa és veure millor allò que voleu fotografiar sense que el sol us molesti, i això no depèn de les polzades en diagonal, sinó de la resolució i de la possibilitat de mobilitat de la mateixa pantalla; sigui com sigui, el sol sobre la pantalla no us permetrà gaires virgueries. Llàstima que les compactes ja no solen portar visor.
Què és important?
Com que algunes fotos les fareu en interiors, tenir un bon gran angular, per exemple, un 26 mm, però com a mínim 28. A mi m'agraden els teles llargs, però això és una cosa molt personal.
Del sensor, com indica el nom, depèn la sensibilitat i la nitidesa de la imatge. En la publicitat podeu trobar que una càmera te una Iso de 1800 o 3600, cosa que vol dir que podeu fer fotos amb poca llum i sense flash, però que la imatge no tingui gra depèn de la qualitat del sensor, de la seva grandària. D'això els fabricants no en diuen res.
El processador d'imatge és el que permet que la foto que intenteu fer es processi ràpidament i que no surti allò que passa unes centèsimes de segon després de fer clic. Els fabricants no diuen ben bé res dels processadors d'imatge.
La qualitat de l'òptica és important, però cap fabricant parla del poliment dels cristalls, encara que sí de la seva lluminositat: com més baixa millor, tot i que no conec objectius de 1,7, per exemple, que eren normals en les càmeres tradicionals.
Sobre el processador de colors, els fabricants tampoc no donen informació, de manera que només la pràctica o un venedor expert i fiable -n'hi ha pocs que reuneixen les dues condicions- us podrà dir el tractament de la llum de determinada marca. Compte amb el balanç de blancs, que en algunes marques és poc objectiu en baixes condicions de llum i tenen tendència a envermellir, cosa que els hauria de causar vergonya.
Vaja, que després de llegir això ja veig que algú que pensava canviar de màquina o comprar-ne una per primera vegada pot ser que tingui uns dubtes que creia resolt. No us hi capfiqueu. Feu-me cas en només en un suggeriment: no us gasteu massa euros, perquè el que compreu serà tècnicament àmpliament superat l'any que ve; excepte en el tipus de sensor, la qualitat de l'òptica, el processador d'imatge i el processador de colors. Però a la fi, tot això no té cap importància si no sou professionals. M'ho deixava, a igualtat de preu, que tingui estabilitzador mecànic d'imatge, sobretot si teniu tendència a la tremolor.
Com que la competitivitat és molt dura en el món dels productes fotogràfics, les marques solen fer promocions diverses que de vegades van més enllà dels preus i les prestacions. Olympus, per exemple, ofereix a qui compri una càmera rèflex unes sessions d'aprenentatge teoricopràctiques de quatre hores en hotels d'algunes ciutats (veig que Barcelona ja té algun horari ple). El curiós és que et pots portar un acompanyant i perquè no s'avorreixi la companyia li deixa una càmera a tornar a la sortida; a veure si poden vendre una altra rèflex.
A través de l'Albert, l'Herald de l'Eixample, m'assabento que Nikon ofereix un curset on-line de quatre nivells, un altre interessant sistema de promoció per als qui no només pregunten al venedor. La mateixa Nikon organitza un concurs fotogràfic mundial sobre la patata (l'any 2004 el va organitzar sobre l'arròs). La seva finalitat és: El Concurso mundial de fotografía del AIP, Enfoque en un alimento mundial, contribuye al cumplimiento de dos de los principales objetivos del Año Internacional de la Papa: crear conciencia de la importancia de la papa como alimento en los países en desarrollo, y promover la investigación y el desarrollo de los sistemas de producción de papa para contribuir al cumplimiento de los Objetivos de desarrollo del Milenio.
El concurso es una invitación a reflexionar sobre la función de la papa en la agricultura, la economía y la seguridad alimentaria mundial, para ofrecer nuevas ideas sobre su biodiversidad, cultivo, elaboración, comercialización, mercadotecnia y consumo, y contribuir al intercambio libre e internacional de información sobre este cultivo alimentario de importancia mundial. Més informació aquí.
En resum, sortim , comprem, consumim el que sigui, sigui digitals o sigui patates; millor si poen ser els dos productes. Cadascú segons les nostre possibilitats contribuïm a fer girar la roda, que no s'aturi el món.
P. S. Si us agraden les patates el vostre llibre és Adoro las patatas, de Daniel Pierre, Lectio Ediciones. Un tastet aquí.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris patates. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris patates. Mostrar tots els missatges
16.11.07
m'agraden les tomates i les patates, però adorar-les...
No patiu pel títol, que ara no m’he reconvertit exclusivament en un divulgador de la senzilla cuina casolana, sinó que els temes es presenten de forma imprevista i no em ser estar de fer-vos-en cinc cèntims.
Ja sabeu que sóc un lector discret i que de vegades parlo del que menjo. Doncs avui, en obrir el correu he pensat que algú es volia aprofitar d’aquests dos fets perquè la primera impressió que he tingut és que pensaven que cauria en el parany.
Començava així:
Notificación de Panda Antivirus + Firewall 2007:
El archivo Patatas.jpg era potencialmente peligroso y ha sido borrado.El archivo tomates.jpg era potencialmente peligroso y ha sido borrado.
Ostres, resulta que algú sap que menjo patates i tomates amb freqüència i m’ha enviat dos virus sota la disfressa d’aquests inofensius aliments que podien esclatar en intentar tocar-los amb la punta del ratolí, amb el perill de contaminar-me tot l’ordinador amb no se sap quina infeccció. Terrible. Dono les gràcies a Panda.
Continuo llegint la part no eliminada i em sembla que els autors de l’atemptat en grau de temptativa s’han pres massa molèsties, perquè disfressar un virus sota l’aparença d’una publicitat com aquesta trobo que és excessivament elaborat, fins i tot pervers:
Adoro los tomates
Autoras: Mireille Gayet, Valérie Gaudant y Nathalie Gaudant
Número de páginas: 72 (todas en color)
Número de ilustraciones: 116
Encuadernación: en rústica (con sobrecubierta de plástico)
Formato: 14 x 22 cm
Precio: 10,90 euros
ISBN: 978-84-96754-15-7
¡Qué largo camino el recorrido por el tomate desde su nacimiento en América del Sur, probablemente en Perú, hasta nuestra mesa! Rojo, anaranjado, verde, amarillo o incluso blanco, liso o acanalado, redondo o alargado, los incas ya habían seleccionado numerosas variedades.Desde las variedades de tomate más grandes hasta los pequeños tomates cherry, el único problema es elegir los mejores para llevarlos a la cocina.Crudos en las ensaladas, aliñados con un simple chorrito de aceite de oliva, en potajes calientes o fríos, cocidos al horno, rellenos o gratinados... Además, los tomates permiten también ser guardados en conserva. En fin, se adaptan... a todos los gustos.
Pot ser que realment sigui publicitat d’un llibre? De dos llibres, de fet, perquè també hi ha l’equivalent sobre la patata, amb una descripció tan sucosa com aquesta i amb un bé de Déu d’il·lustracions, més que pàgines.
Continuo investigant i l’editorial no em diu gaire res: Lectio Ediciones? M’envien publicitat de llibres en castellà d’una editorial desconeguda sobre uns temes monogràfics que tampoc és que siguin les meves lectures habituals?
Acabo recordant que Lectio Ediciones és el segell de Cossetània quan publica els llibres traduïts al castellà. Respiro. Els de Cossetània fa algun temps que em tenen al corrent de les novetats i ara han pensat que potser també m’interessen les seves traduccions. Bé, segur que no, que és un d’aquests automatismens publicitaris que no tenen en compte el subjecte que rep la propaganda.
Està bé això de fer la mateixa gent l’edició al català dels seus propis llibres. En aquest cas, obres que no deuen tenir un nombre excessiu de lectors i que no deuen ocasionar baralles editorials per quedar-se amb els autors. Per altra banda, encara que no l’he llegit m’atreveixo a opinar: qui deu comprar aquests llibres? I, tan interessant com aquesta pregunta: qui els deu escriure? Ja sé que hi ha gustos per a tot i que jo mateix no m’atreviria a confessar alguna de les meves lectures, però... Potser sí que tractant-se de llibres de cuina – amb la història dels productes inclosa, un toc culturalista interessant- la venda està assegurada.
Pensant, pensant, arribo a la conclusió que aquests de Lectio (amb bloc inclòs) han muntat un bon sistema publicitari. T’envien unes imatges que vull creure inofensives i que alerten l’antivirus, i davant de la singularitat del fet, algú com jo, procliu a parlar de nimietats, fa publicitat gratuïta que d’altra manera no hauria estat possible. No està malament. El seu sistema imaginatiu m’empeny a perdonar-los l’ensurt, però que no m’ho tornin a fer.
P. S. Vista la publicitat que aporto, seria un detall que m'enviessin el llibre de les patates o de les tomates. Suposo que demanar els dos seria abusar.
Ja sabeu que sóc un lector discret i que de vegades parlo del que menjo. Doncs avui, en obrir el correu he pensat que algú es volia aprofitar d’aquests dos fets perquè la primera impressió que he tingut és que pensaven que cauria en el parany.
Començava així:
Notificación de Panda Antivirus + Firewall 2007:
El archivo Patatas.jpg era potencialmente peligroso y ha sido borrado.El archivo tomates.jpg era potencialmente peligroso y ha sido borrado.
Ostres, resulta que algú sap que menjo patates i tomates amb freqüència i m’ha enviat dos virus sota la disfressa d’aquests inofensius aliments que podien esclatar en intentar tocar-los amb la punta del ratolí, amb el perill de contaminar-me tot l’ordinador amb no se sap quina infeccció. Terrible. Dono les gràcies a Panda.
Continuo llegint la part no eliminada i em sembla que els autors de l’atemptat en grau de temptativa s’han pres massa molèsties, perquè disfressar un virus sota l’aparença d’una publicitat com aquesta trobo que és excessivament elaborat, fins i tot pervers:
Adoro los tomates
Autoras: Mireille Gayet, Valérie Gaudant y Nathalie Gaudant
Número de páginas: 72 (todas en color)
Número de ilustraciones: 116
Encuadernación: en rústica (con sobrecubierta de plástico)
Formato: 14 x 22 cm
Precio: 10,90 euros
ISBN: 978-84-96754-15-7
¡Qué largo camino el recorrido por el tomate desde su nacimiento en América del Sur, probablemente en Perú, hasta nuestra mesa! Rojo, anaranjado, verde, amarillo o incluso blanco, liso o acanalado, redondo o alargado, los incas ya habían seleccionado numerosas variedades.Desde las variedades de tomate más grandes hasta los pequeños tomates cherry, el único problema es elegir los mejores para llevarlos a la cocina.Crudos en las ensaladas, aliñados con un simple chorrito de aceite de oliva, en potajes calientes o fríos, cocidos al horno, rellenos o gratinados... Además, los tomates permiten también ser guardados en conserva. En fin, se adaptan... a todos los gustos.
Pot ser que realment sigui publicitat d’un llibre? De dos llibres, de fet, perquè també hi ha l’equivalent sobre la patata, amb una descripció tan sucosa com aquesta i amb un bé de Déu d’il·lustracions, més que pàgines.
Continuo investigant i l’editorial no em diu gaire res: Lectio Ediciones? M’envien publicitat de llibres en castellà d’una editorial desconeguda sobre uns temes monogràfics que tampoc és que siguin les meves lectures habituals?
Acabo recordant que Lectio Ediciones és el segell de Cossetània quan publica els llibres traduïts al castellà. Respiro. Els de Cossetània fa algun temps que em tenen al corrent de les novetats i ara han pensat que potser també m’interessen les seves traduccions. Bé, segur que no, que és un d’aquests automatismens publicitaris que no tenen en compte el subjecte que rep la propaganda.
Està bé això de fer la mateixa gent l’edició al català dels seus propis llibres. En aquest cas, obres que no deuen tenir un nombre excessiu de lectors i que no deuen ocasionar baralles editorials per quedar-se amb els autors. Per altra banda, encara que no l’he llegit m’atreveixo a opinar: qui deu comprar aquests llibres? I, tan interessant com aquesta pregunta: qui els deu escriure? Ja sé que hi ha gustos per a tot i que jo mateix no m’atreviria a confessar alguna de les meves lectures, però... Potser sí que tractant-se de llibres de cuina – amb la història dels productes inclosa, un toc culturalista interessant- la venda està assegurada.
Pensant, pensant, arribo a la conclusió que aquests de Lectio (amb bloc inclòs) han muntat un bon sistema publicitari. T’envien unes imatges que vull creure inofensives i que alerten l’antivirus, i davant de la singularitat del fet, algú com jo, procliu a parlar de nimietats, fa publicitat gratuïta que d’altra manera no hauria estat possible. No està malament. El seu sistema imaginatiu m’empeny a perdonar-los l’ensurt, però que no m’ho tornin a fer.
P. S. Vista la publicitat que aporto, seria un detall que m'enviessin el llibre de les patates o de les tomates. Suposo que demanar els dos seria abusar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
