en el cinquantenari de la mort de Francesc Pujols

És molt possible que aquests dies hagi estat poc atent a les propostes dels blocs i m'hagi passat desapercebuda la crida a recordar el 50è aniversari de la mort de Francesc Pujols, però estic segur que ha estat feta i que avui, d'aquí a poques hores, veuré titulars i llegiré textos i semblances d'ell i sobre ell. I la premsa n'anirà plena, de picades d'ullet pujolsianes.


Fa pocs anys, Pujols va tenir una revifada lectora a partir de la reedició de El nuevo Pascual o la prostitución i d'alguna altra obra. Se'n va parlar força. Des d'aleshores ençà el seu nom i els seus escrits han aparegut poc, malgrat que hi ha una Fundació que porta el seu nom que aquest any organitza un seguit d'actes en memòria seua, i també hi ha una Associació amb un butlletí de curta durada... i què sé jo quantes coses més. Avui, però, Pujols tornarà a reaparèixer amb més força que mai. Jo, modestament, em vull afegir a la celebració amb un fragment d'un dels seus amics i biògrafs, escrit a Montpeller l'any 1939. Si algú vol continuar amb la lectura, recordo que Cossetània ha reeditat no fa gaire una aproximació més completa.

7 D'AGOST. Francesc Pujols, a qui alguns estudiants del Grup Universitari Català van demanar que els parlés del seu sistema filosòfic, ha començat a fer-ho aquesta tarda, de les sis a les set, en una saleta interior del Rich'Tavern que els serveix de lloc de reunió i de secretaria. Ells mateixos l'han decorada amb dibuixos i quadres, diguem d'avantguarda. I com que el filòsof m'invita a la “festa”, hi he anat. Hi havia més de mitja entrada i la natural curiositat. A alguns dels assistents els conec d'haver-los vist a l'exposició de l'altre dia i a la biblioteca. Alexandre Cirici ha dit uns mots de presentació.
[...]
Sobre aquestes bases (i afirmant que ell era el continuador de la filosofia iniciada per Ramon Llull en l'Ars Magna) el senyor Pujols ha parlat prop d'una hora i jo he recollit en diverses notes, que encara no he tingut temps d'ordenar. Però el que ara em ve a la memòria, sense necessitat de consultar cap nota, és el que ha dir per finalitzar la seva dissertació:

-De jove vaig tenir la idea de fundar una nova religió. Vaig parlar-ne amb un amic i aquest ho esbombà. Això va fer que em qualifiquessin d'“inventor de religions”. Era exagerat. D'aquella idea me'n va restar la tendència a descobrir on rauen els fonaments del sentiment religiós o, dit amb unes altres paraules, per què l'home creu en Déu, en l'ànima (que és l'esperit unit a la matèria) i en una altra vida. Tot això surt, per dir-ho així, del postulat bàsic de la Pantologia concretat així: la matèria separa l'esperit de si mateixa. No el deixarem mai de petja. Però com que s'apropa l'hora d'anar a sopar i tots vostès ja deuen començar a tenir gana, per avui ja n'hi ha prou.
[...]
A vegades sembla improvisar el que diu, d'altres fa l'efecte que pesca les idee en algun gorg pregon de la seva memòria, com qui cerca un poal amb un cercapous, o bé que va a veure si les troba en algun racó del seu laberint mental; i sempre pesca o troba alguna cosa. Hi ha cops també en què sembla en possessió dels secrets més recòndits de l'univers; d'altres, en canvi, no té cap empatx a confessar que de certs problemes no en sap res. Una altra qualitat que el fa simpàtic és que li agrada el diàleg i que sap escoltar. Com que e´s massa educat per a interrompre -si no és que pagui el tret- el seu únic i gairebé imperceptible signe d'impaciència consisteix a passar-se, lentament, la mà pel cap com si li fes mal la intel·ligència. Jo crec que és aquest cap arrodonit i amb aquell nimbe de cabells, tan filosòfic, tot a l'entorn, allò que predisposa a creure que pot ser cert el que diu i que li fa favor en les discussions; un cap, d'altra banda, molt ben plantat sobre un coll curt i un tors puixant; una puixança que, més que no pas quan camina o resta dempeus, se li manifesta assegut, i més que me´s si el seient és confortable. Ara, quan camina, particularment si ha de travessar un carrer, el senyor Pujols ho fa d'una manera lamentable, dubtant, mirant diverses vegades a un costat i a l'altre, sense acabar de decidir-se, amb la por d'anar a raure sota les rodes d'un automòbil o d'una bicicleta. Les bicicletes són la bèstia negra del pantòleg. En realitat pateix -i no se n'amaga- d'agorafòbia. Mai no passarà pel mig d'una plaça i, si fos possible, no travessaria mai tampoc un carrer amb un mínim de circulació. És home de cafè, de llocs tancats, de catedrals, de claustres, de jardins... D'ací que el seu pas pels carrers, a desgrat del suport que li presta el bastó, sempre és titubejant i temorenc, com de senyora en estat interessant. Amb tot, ahir, en sortir del Rich'Tavern, voltat de gent jove, sentint-se protegit, va prendre un aire professoral. Descofat, nimbat, amb sandàlies i ulleres de sol, feia un gran efecte i els francesos se'l miraven una mica desconcertats. Qui devia ser aquell type?

Artur Bladé i Desumvila: Cicle de l'exili I. L'exiliada. Obra completa, volum 2. Cossetània


Si avui no es parla més de Pujols, entenc que és perquè en un món com el nostre, amb tan poca paciència, tan pendent de la immediatesa, molts no li perdonen que la seua profecia encara no sigui una realitat. Temps al temps. Jo no ho veuré, ni crec que ho vegin els fills o les filles de les meues nebodes, però sé que arribarà el dia -potser ja no hi haurà ni reis- que les paraules de Pujols siguin un fet, i aleshores el seu nom serà el primer entre els primers per sempre més.

Si és molt cert que potser nosaltres no ho veurem, perquè ja serem morts i enterrats, també és cert que els qui vinguin després de nosaltres veuran que els reis de la terra o els qui governin les nacions, s'agenollaran davant Catalunya i aleshores serà quan els qui hagin llegit aquest llibre, si encara en queda algun exemplar, comprendran la raó que tenia el seu autor, que, rient rient, deia les coses més serioses que es poden dir, perquè estem persuadits que temps a venir, si les coses no canvien i van pel camí que van, dels catalans se'n dirà "els compatriotes de la veritat" i tots els estrangers ens miraran com si miressin la sang de la veritat, i quan donaran la mà a un germà nostre, ultra el respecte i l'admiració que li tindran, els semblarà que toquen la veritat amb les mans, i com que n'hi haurà molts que es posaran a plorar d'alegria, els catalans els hauran d'eixugar els ulls amb el mocador, i ésser català equivaldrà a tenir les despeses pagades a tot arreu allà on un hom vagi, perquè bastarà i sobrarà que sigui català perquè la gent el tingui a casa seva o li pagui la fonda, que és el millor obsequi que se'ns pot fer als catalans quan anem pel món, i, comptat i debatut, valdrà més ésser català que milionari i, com que les aparences enganyen, encara que sigui més ignorant que un ase, quan els estrangers veuran un català es pensaran que és un savi que porta la veritat a la mà, i això farà que quan Catalunya es vegi reina i senyora del món serà tanta la nostra fama i l'admiració que se'ns tindrà a tot arreu que hi haurà molts catalans que, per modèstia, no gosaran dir que ho són i es faran passar per estrangers.


I si algú s'estranya que un poble com Catalunya que al costat de les altres nacions no és res ni representa res, perquè no té ni independència política, que és al menys que es pot tnir, i no pesa en el consell dels Estats, amb tot i que les raons catalanes són sempre raons de pes, perquè estan plenes de realitat, sigui una nació que ha d'arribar tan amunt i hagi de dominar el món sense armes, li respondrem que si quan els romans en illo tempore, que deien els llatins, volien dominar la Judea els haguessin dit que vindria dia que els jueus dominarien a ells i a tot Europa i com si això no fos prou a tota Amèrica, que aleshores encara no estava descoberta, estem segurs, com si ho veiéssim, que s'haurien posat a riure i no ho haurien volgut creure encara que els ho haguessin jurat, de manera que el q tres responem catalanització del món, van molt equivocats perquè si diem el que diem ho diem després d'haver regirat el pensament català de dalt a baix i fins al capdavall de tot, tant com l'hagin pogut regirar les rates de biblioteca que claven les dents al cor dels llibres i fan niu entre els fulls i estem convençuts que si l'europeïtzació de Catalunya suposaria la seva desuniversalització, la catalanització d'Europa, que avui és el rovell de l'ou de la civilització, representa la universalització del món i per això creiem que el millor favor que se li pot fer és catalanitzar-lo fins que el nom de Catalunya ompli la terra i faci veure a tothom que en les qüestions capitals Catalunya té la paella pel mànec, i és l'única nació del món que pot portar ideals reals, positius i concrets, a la civilització europea, que, com hem dit i repetim, no passa ni ha passat mai d'ésser una civilització material, que ha fet un ús equivocat de la raó i que havia d'acabar a cops de puny i a canonades, com veiem que ha acabat amb la guerra que va començar l'any 14 d'aquest segle, que és una conseqüència lògica de la manca d'una lògica fonamentada en l'estudi natural, perquè si els homes del Nord han estudiat la realitat ha estat sempre portats per l'afany de modificar-la i en ço que fa referència als ideals reals i definitius que toquen de peus a terra els han volgut substituir per ideals irrealitzables que han tingut la pretensió, no solament de tergiversar la realitat, sinó de canviar-la i destruir-la si en la inventiva material que pot modificar aquesta realitat, han fet el que han fet, en la realitat completa no han pogut sortir de les boires i els ha passat com amb les obres del gran poeta dramàtic anglès William Shakespeare, que va deixar les tragèdies que va escriure, embolcallades amb el misteri i barrejades i foses en el món desconegut que ens volta i ens voltarà per sempre, com si les seves tragèdies estiguessin escampades i deixatades en l'ombra de la vida, al revés de les obres dels tràgics grecs, que fent una comparació, que ens vindrà molt bé per a acabar aquest capítol, direm que en comptes de barrejar llurs tragèdies en la gran confusió que ens volta, les van tallar a cops d'escarpra, en ço que en podríem dir la roca viva del misteri, com si fossin escultures, de la mateixa manera que la ciència que es fongui en el tot com una concepció evolucionista o panteista, quedarà marcada i segellada damunt de la realitat com una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals abstractes, per a donar ideals farcits de realitat crua i una còpia exacta del natural, que esborrarà tots els ideals com els de la civilització del Nord, siguin idealitzacions de la realitat, o més ben dit la realitat omplint les idees, com el que fa botifarres, i així es podrà dir, aquí i a tot arreu, que Catalunya pel fet d'ésser com és un poble sense ideals, perquè d'ideals fora de la realitat no en té, ha dominat totes les civilitzacions conegudes.

Francesc Pujols: Concepte General de la Ciència Catalana, llibre 3r, capítol XVIII.

generacions literàries

Fa uns posts, la Júlia recordava Oferiu flors als rebels que fracassaren i feia unes reflexions generacionals. L'esment d'Oriol Pi de Cabanyes i el pas del temps em va portar inevitablement a un altre llibre seu i de Guillem-Jordi Graells: La generació literària dels 70. 25 escriptors nascuts entre 1939-1949 (més avall es poden llegir els noms). Potser algú, si llegeix ara el llibre, trobarà a faltar algun escriptor nascut entre aquestes dades amb una carrera literària important, però és que en el moment que va sortir el llibre, l'any, 71, encara no havia publicat res en català, com, per exemple, Jaume Cabré.

El llibre, construït a partir i a través de les paraules dels propis escriptors sobre la seva vida, la seva visió del món i de la literatura en particular, els seus desitjos..., em sembla un document imprescindible en qualsevol intent d'aproximació als autors i també a l'època. L'any 2004, l'AELLC en va fer una nova edició que no sé si va tenir gaire sortida, de fet, crec que la Llar del Llibre no la va tenir mai i a la Central no la tenen des de l'any següent a la seva publicació. Ignoro si des del 70 ençà s'ha fet algun llibre de característiques iguals, però em semblaria interessant veure els canvis generacionals cada... 15 anys? Quins 25 escriptors, per exemple, formarien la generació de 2010, és a dir, seguint el model original, els nascuts entre 1979 i 1989. Per altra banda, a mi particularment, m'agradaria que algú reunís els supervivents dels 70 i omplís les pàgines d'un llibre des de la seva perspectiva actual i amb una mirada al passat que era el seu present l'any 71. S'hi atreviria algun editor, qüestions de rendibilitat incloses? Els escriptors, accedirien a conversar amb la mateixa llibertat que ho van fer en el seu moment?

M'adono que no he dit res del llibre. No sé quan el vaig comprar ni recordo les impressions que em produí la seva lectura. Estic segur, però, que serien menys interessant que les d'un escriptor d'unes quantes generacions anteriors, però especialment actiu durant els 70. I ja em disculpareu la meva insistència en el mateix autor.


3 DE MAIG, DILLUNS


Aquest matí he anat a la llibreria Claris. La senyora Fornas, en veure'm entrar, ha dit:
-Esperi aquí baix. A dalt (al despatx) hi ha novetat.
-Què passa?
-La policia segresta aquest llibre. Tingui, guardi-se'l.
És un exemplar de La generació literària dels 70 (acabat d'aparèixer) d'Oriol Pi de Cabanyes i Guillem Jordi Graells. Es tracta d'entrevistes amb vint-i-cinc escriptors de la darrera fornada.
A la poca estona han sortit els segrestadors: tres, ren tres. Rere seu ha baixat Fornas. No sap la raó del segrest*. El llibre havia estat autoritzat, però algú la denunciat.
-M'han dit d'anar a la comissaria per signar l'acta del segrest. M'hi he negat i els he dit que la signaria aquí, perquè una altra vegada que hi vaig anar per un motiu semblant, m'hi van fer quedar 36 hores.
-No us hi podien portar detingut?
-No, perquè no portaven ordre judicial.
-I ara, què passarà?
-Suposo que em processaran.
Ho ha dit tranquil·lament. Encara hem xerrat una estona. De la llibreria m'he endut, a més del llibre segrestat, El núvol de joc (novel·la de Joan B, Xuriguera i que ell mateix deixà per a mi), l'Anti-Evangeli, un llarg assaig dre Joan Leita, i quatre exemplars de Moraguetes.
...


18 DE MAIG, DIMARTS


Vaig llegint, a tongades, La generació literària dels 70. Em pensava trobar-hi una declaració, una simple frase que “justifiqués”, per dir-ho així, el segrest de què fou objecte tan aviat com aparegué. No n'he trobada cap. Em cal deduir que la mesura obeí a la tònica general del llibre, * és a dir, al fet que els vint-i-cinc escriptors entrevistats (el més “vell” no deu arribar a la trentena) palesen el seu desacord amb l'actual situació, es proclamen gairebé tots ateus o bé agnòstics, i molts no amaguen les seves tendències marxistes o anarquistes. Hi ha també en ells unanimitat a creure que un escriptor català ha d'escriure en català -sobretot pel que toca a la literatura de creació.
Una cosa curiosa (o almenys a mi m'ho sembla) és que la manera d'escriure, l'estil (almenys l'estil que hom suposa parlat i de conversa) és molt paregut, gens enfarfegat, directe i cru. Els verbs fotre i emprenyar, amb els seus derivats, hi sovintegen. També hi abunden els vocables merda, merder i punyetes. Recordo així mateix, cony i collons. No es pot negar que en aquest aspecte -el del llenguatge- la generació dels 70 té una evident coherència. Com també en té, bé que menys, pel que toca al fet de creure que existeix un trencament amb les generacions anteriors, així com pel que fa a lectures i influències. Els autors catalans més llegits per aqueixos joves són J.V. Foix, Pedrolo, Gabriel Ferrater, Joan Brossa, Espriu, Joaquim Molas... Carles Riba i Pere Quart, en tant que poetes, ja no sembla que trobin tanta audiència. I Carner i Sagarra encara menys. (Cosa que em dol i em sembla que ells s'ho perden.) Entre els autors estrangers sobresurten Faulkner, Hemingway, Pavese, Sartre, Camus...
Tinc la impressió que entre els entrevistats n'hi ha molts més de pessimistes que d'optimistes (dit sigui així per simplificar, sense deixar de reconèixer que la cosa és més complicada i que mereixeria un més llarg comentari).
M'oblidava de dir (potser perquè és un aspecte que va de soi) que l'erotisme és tingut per importantíssim en la vida i en la literatura jovenívola.
M'agradaria viure deu o dotze anys més (amb bona salut i amb prou bo humor) per tal de veure, entre altres coses, els “triomfadors” de la generació literària dels 70. I allò que en pensaran els escriptors, o aspirants a ser-ho, de la generació dels 80.
Una altra impressió que jo no vull passar per alt és que a desgrat de molts de les seves opinions “avançades” (políticament, socialment, i quant al matrimoni i a la família), la major part dels joves escriptors esmentats en el llibre de què parlo són, en el fons, molt entenimentats i pràctics -o pragmàtics-, d'acord amb la nissaga del poble que formen part. N'hi ha que fins i tot pensen que ser jove, pel sol fet de ser-ho, no és cap mèrit.


Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània.

*

Tret de Daniel Casals i Martorell: En totes direccions (1971) de Ràdio Barcelona. Servei de Publicacions de la UAB, 2009.

Bladé, Calders, Carner, i algun altre

Encara que resulti excessivament llarg, és a dir, impropi del que solen ser les convencions dels blocs, crec que és de justícia, ni que sigui literària, continuar les impressions de Bladé sobre Carner fins al moment de la seva mort. També havia pensat cloure aquest díptic de Bladé i de Carner amb unes consideracions pròpies sobre l'obra de Bladé, però un llibre que m'ha passat la B. aquest matí em deslliura de tot possible oblit o compromís. Diu Sam Abrams a Tombes & Lletres (La Bisbal d'Empordà, Edicions Sidillà, 2011):

Qui no conegui l'obra de Bladé no pot dir que conegui Catalunya i la seva llengua, literatura i cultura. A més, amb la seva càrrega de subtilesa, discreció, precisió, sensibilitat, emoció, compassió, humanitat, saviesa, intel·ligència, profunditat, bondat, vitalisme i immediatesa, l'obra de Bladé ens nodreix i s'acaba convertint en un element indispensable i estable del nostre existir. A través de Bladé aprofundim en la nostra identitat individual i col·lectiva i, com ell, fem el nostre propi viatge a l'esperança.

Comparteixo les paraules d'Abrams, i tinc la certesa que jo m'hagués deixat alguna consideració, cap de les quals és gratuïta, encara que justificar-les és una altra feina. I ara, per fi, dono pas al dietari, sense cap intervenció per part meva, tot i que em costa deixar passar lliure de comentaris algun detall.

25 D'ABRIL, DISSABTE


A propòsit de lletres, vull deixar constància de la concessió, fa cinc o sis dies, del segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes a Joan Oliver (Pere Quart com a poeta). Sense desestimar per a res els mèrits del guardonat (al qual admiro sense reserves), penso, com molts altres, en Josep Carner, tenint en compte certes circumstàncies, començant per l'edat, té ja tants anys que... En fi. Continua a Barcelona, on si bé ha estat molt complimentat, tot fa pensar que no s'hi podrà quedar. I si ha de retornar a l'exili... Quina pena!


PRIMER DE MAIG, DIVENDRES


En relació amb l'actualitat més rabiosa, Ventalló diu que el segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes es debatia entre si calia atorgar-lo a Josep Carner o a Ferran Soldevila. Com que no hi hagué manera de posar-se d'acord, de retruc, o per banda, el premi se l'emportà Joan Oliver. Així sol passar. Tots tres, de segur, meritaven el guardó; però fa pena que no l'haguessin concedit, per unanimitat, a Josep Carner, tan vell, tan malalt... El gran poeta continua a Barcelona, anà a Montserrat, etc. No pot dir-se que no l'han complimentat, però no donar-li aquell premi sempre farà l'efecte d'una equivocació.


8 DE MAIG, DIVENDRES


En arribar a casa torno a mirar, amb tendresa, la foto que porta Tele-estel de Josep Carner, una foto recent, patètica, de lleó vell i desenganyat. Em fa mal al cor que no li hagin donat la joia -potser la darrera- de concedir-li el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Però mirant el seu rostre, sembla que ell ja havia previst el desagraïment de què ara és víctima i fins que hauria volgut correspondre-li amb els seus versos immortals, o sigui que duraran tant com duri la nostra llengua. Com -per no donar més que un exemple- aquells del poema “L'altre enyor”:

Per l'afalac d'un temps no passo pena.
És goig no mai hagut el que ara emplena
de fantasmes i cants ma solitud:


Catalunya irreal, mon cor t'honora
com mai primera, per tot temps senyora,
amb naus d'afany i torres de virtut.


Oh tu, pura en mes dolces vagaries,
per l'odi invulnerable i el temor,
jo sé que radiant existiries
mal que fos l'únic que et retés honor.




DISSABTE, 30 DE MAIG


Josep Carner i la seva dona han retornat a Brussel·les. En un article, “Novament símbol”, de Pere Calders publicat a Tele-estel d'abans-d'ahir, hi ha com una tristesa per l'allunyament d'”aquest il·lustre ancià, la presència del qual incomodava una mica com aquells mobles grans que cal encabir en una casa petita”. (Això és molt ben vist, un detall exacte.) I Calders afegeix: “Seria desolador que la breu visita d'en Carner només hagi servit per ampliar l'anecdotari d'una senectut sota el record d'una famosa entrevista on es feia broma provinciana al voltant d'interpolacions d'idees i fallades de memòria. Era la mostra d'un periodisme més aviat primari, que diverteix molt les ànimes senzilles capaces, malgrat tot, d'una certa mala fe. El nostre esperit autodestructiu és un tòpic que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. Ens hem acostumat a regatejar mèrits...”
Recordant coses que un ha sentit contar, fa l'efecte que Josep Carner ha fet sempre, a Catalunya, i per la raó dita, una mica de nosa. I a Mèxic també va fer-ne -almenys durant un temps- a un cert grup. La història es repeteix.
Calders subratlla que el gran poeta “es mereixia un acte col·lectiu de reconeixença, no tan sols per la significació dins les nostres lletres, sinó per la influència que va exercir en la fixació del llenguatge...” Un acte que no es produí (i Calders recalca que no al·ludeix a cap premi), i d'ací una recança que ara senten -sentim- nombrosos admiradors del gran poeta que se n'ha anat de Barcelona amb llàgrimes als ulls, tal com hi arribà. Què és el que ens fa ser, als catalans, alguns cops tan esplèndids, i altres tan desagraïts, tan mesquins?
Pere Calders no diu en el seu article, d'una manera explícita, per què considera que Carner ha estat novament “símbol”. I és de doldre que no ho hagi dit.


DIJOUS, 8 DE JUNY


A Benissanet, on hem passat uns quants dies, vam llegir la notícia de la mort de Josep Carner a Brussel·les el passat dijous, dia 4. Referint-m'hi, heus ací unes ratlles que vaig escriure: “Penso que la il·lusió de tornar a trepitjar terra catalana el devia aguantar abans de la seva darrera estada aquí. Després, havent passat el que va passar, tot el que l'aguantava se n'ha anat avall com un mur soscavat que s'esfondra. Sento profundament aquesta mort i torno a recordar les emocions que em produí descobrir la seva poesia. Perquè fou realment una descoberta. Després de Verdaguer i Maragall, quan semblava que no hi havia altres dolls, la veu -nova- de Carner va ser, certament, una revelació. I al seu través, vaig veure eixamplar fins a un horitzó insospitat, les possibilitats expressives de la nostra llengua. Ara veig també, al costat del seu mestratge en aquest aspecte, el seu exemple com a patriota... Era vell. I els vells, per molt que hagin conreat la ironia, són sentimentals. I Carner se n'hauria anat amb la recança que produeix el desagraïment... Llegeixo que pensava tornar a Catalunya després de l'estiu com per fer realitat un dels seus poemes que ara, en rellegir-lo, fa venir llàgrimes als ulls:


Si cal que encara et vegi, lloc meu i fe primera,
que sigui un dia de tardor i a seny d'estels,
i el llaurador, fet ombra, hagi deixat enrere
la plana ben escrita de versos paral·lels.
I en l'agombol del vespre, que alguna veu molt pura
desgrani la tonada que el meu bressol oí,
abans que sense termes i sense afegidura
no negui mes parpelles la nit d'on vaig eixir.


Però ni aquest humil desig va poder veure acomplert.


Artur Bladé i Desumvila: Cicle dels dietaris I, Cossetània edicions.

Per cert, sobre la darrera visita de Carner a Catalunya, la visió de Marià Manent a Flux.

parèntesi, o no, acabat amb havanera

Com que a partir de demà o de despús-demà al matí em temo que, si les tinc, les connexions a internet seran breus i força intermitents, m’acomiado aquí del dietari de l’Ampolla que he anat pujant al bloc malgrat que encara queden dos o tres jornades de moments que no sé si amollaré més endavant.

M’adono que no he parlat de llibres, i és que a l’Ampolla he llegit poc. Una de les lectures més gratificadores ja la vaig insinuar: Contribució a la biografia de Mestre Fabra. El senyor Moragas, “Moraguetes”, de Artur Bladé i Desumvila (en un altre moment diré alguna cosa de l’injust desconeixement –els no lectors s’ho perden- de Bladé, fins i tot entre la gent que treballa a les llibreries; del desconeixement de Moragas, no cal dir-ne res), publicat per Cossetània, volum 7 de l’Obra completa.

Bladé és un autor d’una prosa aparentment senzilla perquè és absolutament intel·ligible, lineal, poc ornamentada, però, com en el cas d’altres autors –pocs- la seva literatura és un prodigi de precisió, de ritme just, d’emoció continguda que ha de descobrir el lector. En el cas d’aquest llibre es tracta de dues biografies, o parts de biografies, fetes sobretot a partir de les converses que l’autor va mantenir en l’exili de Montpeller amb els dos personatges del títol. Unes converses en què sovint intervé un altre personatge inefable: Francesc Pujols.

La part biogràfica dedicada a Fabra és la més curta i, a banda d’algunes dades d’infantesa i jovenesa, se centra sobretot en l’època de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. És apassionant –per a mi, és clar- veure el procés de normalització de la llengua, els antecedents, les relacions dels membres de la Secció, els motius pels quals s’aprovava o es rebutjava una solució lingüística, l’evolució lingüística del propi Fabra. Dit això i així, pot semblar que el conjunt és feixuc, només per a especialistes –de tota manera, a Catalunya no som tots experts filòlegs o lingüístes?-, però la realitat és que la prosa de Bladé és molt amena (aquesta és una paraula que actualment es fa servir poc i que jo busco incansablement en qualsevol lectura) i la biografia fabriana conté també una part de la història del país amb anecdotari inclòs. Deixo com a mostra aquest petit i suggeridor fragment sobre el mil voltes ridiculitzat mossèn Alcover (és que ningú escriurà una lletra de batalla definitiva en defensa d’Alcover?):

A mossèn Alcover li plaïa d’explicar anècdotes de la seva infància i no tenia empatx a intercalar les seves contalles durant les reunions de la comissió de les Normes, les quals tenien lloc a l’anomenada Sala Blava de l’Institut. Aquesta sala tenia les portes recobertes d’una plnxa de zinc...
-Quan érem atlots –deia el canonge mallorquí- obríem les portes a cops de closca!
I ens feia una demostració contundent tossant contra els batents metal·lics que ressonaven.
-Mossèn Clascar –comentava Mestre Fabra- es posava les mans al cap, però Carner s’hi extasiava, compteu! En això!

La biografia que Bladé escriu de Rafael Moragas és força més extensa i completa que la de Fabra. Moragas, anomenat sovint “Moraguetes” per distingir-lo del seu pare, va ser un periodista especialitzat en música i teatre, també empresari musical i teatral, músic que no exercia, etc. Contertulià dels “Quatre Gats”, de la penya de la Punyalada, sovint presidida per Santiago Rusiñol, amic i protegit de Pau Casals... Seria un mai acabar. Però va arribar la guerra i després l’exili, i aquest home que possiblement hagués estat un personatge important durant els anys 40, 50 i 60 es va exiliar, no per por a represàlies (d’altres més “sospitosos” es van quedar a Catalunya) sinó, com explica ell mateix: “Sóc a l’exili per raons de fidelitat; i, en primer lloc, de fidelitats als amics.” Quants escriptors, músics, pintors... perduts per sempre més a l’exili! Quantes obres escrites i no publicades! Quin buit! Quin retrocés tan llarg i tan espectacular!

La biografia de Bladé mostra un personatge d’una memòria prodigiosa (qui sap si en algun moment inexacta) que explica no només l’home, sinó, en bona part, la vida barcelonina, i catalana, d’uns quants anys abans del 39 (modernisme, noucentisme en literatura). Tota una sèrie aclaparadora d’esdeveniments i de noms que en molts casos encara no són del tot coneguts ni s’investigaran. Quant a la vida i pensament de Moragas, deixo dos fragments. Del primer, no diré res:

-Les vostres ironies en relació amb certes coses de Catalunya han fet que molts us considerin al marge, deliberadament, dels seus problemes...
-Els qui diuen això no em coneixen bé. Sento aquests problemes com qualsevol altre, però no oblideu que sóc fill de mare castellana i que tinc nombrosos amics que ho són de mare i pare. Tot plegat em decanta a veure el panorama amb una visió més àmplia, diguem amb una visió peninsular federalista. Per mi (com per Maragall, i Prat de la Riba, i Giner de los Ríos, i Zulueta i tants altres) el problema de fons és el que planteja la diversitat ibèrica. Jo sóc iberista i, com a tal, antiseparatista. Penso que el separatisme (tant el de Barcelona com el de Madrid) no fa sinó afegir llenya al foc de la tendència disgregadora que segons Miquel dels Sants Oliver portem a la massa de la sang. Però també sóc refractari a la posició imperialista (i mal anomenada tradicionalista) o sigui al mite d’una Espanya que fou gran gràcies al cesarisme. La veritable tradició dels pobles peninsulars és anterior als Àustries i als Borbons, anterior fins i tot als Reis Catòlics. És la tradició d’uns pobles amb cultura i llibertat pròpies –començant per Castellà, que va perdre les seves a Villalar, a mans d’un estranger que es deia Carles V, com les va perdre, segles més tard, Catalunya per obra i gràcia d’un altre estranger que es feia dir Felip V... sóc iberista en espera de poder ser “europeista”, com diria el gran Joaquín Costa, i, encara millor, universalista.
-Sí que voleu alt!
-Volo alt perquè em costa el mateix i és més bonic que volar baix. Però no us penseu que em faci il·lusions. (L’esperança és una cosa, les il·lusions una altra.) De tot el que jo dic, preneu-ne únicament la bona voluntat. I ara pleguem i deixem la política als polítics. A cadascú el seu paquet.

Els darrers anys de la seva vida (va morir el 22 de gener de 1962) Moragas els va passar a Estrasburg (quina paradoxa, o no) acollit per una família de musicòlegs alsacians que havia conegut a Montpeller. La senyora que l’acollia i el considerava de la família, escrivia en una carta a l’esposa de Màrius Verdaguer, amiga de Moragas, un detall de l’enterrament:

“Jo li havia trobat a la cartera –diu encara la senyora Schock- un escut barrat i un sachet amb terra de Catalunya. Li ho vaig posar dintre de la butxaca esquerra del seu vestit. Baixà doncs, a la tomba, amb terra de la seva sobre el cor.”


I ja veig que, una vegada més, he sobrepassat el que es considera correcte en aquest mitjà, i mes a l'estiu, segons diuen la majoria. Definitivament, acabaré amb música. No sé si li semblaria bé al senyor Moragas la meva tria, però m'enca la veu de la Sílvia i l'acompanyament del seu pare. El fet és que no sé si anar-me’n a passar el que queda de l’agost a Cuba, ara que ja és pràcticament un país democràtic (plou a Cuba?) o deixar-me caure per l’Empordà, que continua sent el país, si fa no fa, de sempre. Sigui on sigui, sé que trobaré alguna havanera.

expagès

Els pagesos vetllaven la nit del dissabte perquè l’endemà podien “prendre la matinada”. Amb aquesta expressió volien dir que en comptes de llevar-se a punta de dia, o abans, dormirien fins a l’hora d’esmorzar (les set a l’estiu, les vuit a l’hivern). Després d’esmorzar, si no hi havia res d’urgent a fer, apanyuscaven la samia del pou, adobaven la paret d’un corral, enseuaven les rodes del carro, etc. A les dotze dinaven i havent dinat es mudaven per anar al cafè.

Artur Bladé i Desumvila. Cicle de la terra natal II. Cossetània Edicions.


Merda, demà em tocarà esmorzar a les set. És clar que, ara que ho penso, no tinc ni pou ni corral ni carro... I em sembla que dinaré tocades les tres.

croquis incomplet

Fa uns dies que en Jordi Ferrer, editor de Cossetània, deia al seu bloc: Poder llegir els autors clàssics i tenir-los a l'abast és imprescindible pel coneixement d'una literatura i és a la vegada necessari per poder entendre el tipus de creació que es fa actualment. Es referia a Narcís Oller amb motiu de la publicació per la seva editorial de Croquis del natural–encara calentet de la impremta-, la primera obra de l’escriptor de Valls. Jo crec que en Jordi Ferrer s’equivocava en part del que deia, o en el que els seus lectors podien arribar a entendre, en no voler anar més enllà d’aquestes frases. És veritat que Oller és un clàssic de la nostra literatura, però tenir a l’abast les seves obres no és només un fet imprescindible per conèixer la nostra literatura, és a dir, per conèixer la nostra història literària, sinó per gaudir ara, l’any 2008, d’una obra –potser no tota- que encara ens pot fer pensar: hòstia, tanta obra nova que hauria de ser pasta de paper i resulta que m’hauria pogut gastar els calés comprant l’Oller! I ara diu que ens el publicaran amb comptagotes! I és que una part de la creació que es publica actualment en català –i en qualsevol altra literatura passa el mateix- no arriba a la sola de la sabata d’alguns clàssics antics o moderns. O al menys això devem pensar alguns lectors no subjectes a les modes, com el president de l’IEC, Salvador Giner, que el dimecres passat destacava a l’”Avui” una de les seves obres favorites: L’Escanyapobres de Narcís Olller em sembla magnífic. I també és la meva preferida.

Croquis del natural (1879), la primera publicació de Narcís Oller, està encapçalada per una narració, “El vailet del pa”, que quan un lector actual comença té ganes de plegar perquè li sembla trobar-se davant del romanticisme més tronat que s’hagi escrit mai, fins al punt que li pot semblar que se li està encomanant hiperglucèmia a grans dosis, però no, el ritme es va accelerant i del romanticisme es passa al classicisme, a la ironia final resolta en una sola frase. Un model de conte.

Josep Yxart, cosí inseparable de l’Oller, explica al pròleg ( "Clau d’aquest llibre", es diu) de Notes de color (1883) les impressions que li produïren la lectura de la narració, la gènesi de la història i el motiu del canvi en el desenllaç (català de la primera edició):

Altres detalls recordo referents á aquella primera publicació. Inútil es dir que Lo Baylet del pa, se basa també en un fet real, embelleit y modificat pe’l novelista. Molt hi ha en aquell quadro de la vida doméstica del autor; pero no vaig ara á aixó. L’Oller en lo primer borrador, obehint á certes reminiscencias de la liteartura romántica y á son bon natural, feya acabar bé la trista historia del pobre baylet abandonat. Apareixia casualment la mare, lo reconeixia y’l recollia plorant entre sos brassos. Mès tart, pensanthi, trobá aquest final inverossímil, pero no sens molta recansa se decidí á deixar al petit al mitj del carrer, acabant tan tendre relació ab una frase amarga y d’inconscient ironía en boca d’una noyeta innocent... ¡ab una ironía... lo que més detesta! Nó, no’s podia resignar á que’l quadro acabés d’aquell modo. Pero en la mateixa exclamació trobá la rahó literaria d’aquell acabament. Lo essencial era interessar al lector per aquell pobret. Donchs bé; com més terrible, més interessant sería sa sort. Aixís s’inspirava als que llegissin, aquella indulgencia, aquella pietat, aquella atenció, qu’en la vida ordinaria no guardém casi may pels pobres que’ns serveixen. Y aquesta idea li feu adoptar aquell final.

Tot just acabo de començar a parlar de la primera narració de Croquis del natural i m’adono que he sobrepassat l’espai que un lector de pots pot assimilar. Volia continuar parlant de la crítica que va rebre el llibre, sobretot de la de Joan Sardà, que va ser l'inici d'una gran amistat, i que acaba dient: Una observació final que no hem de desdenyar perquè acreix la importància de l’obra dins de la nostra literatura. Fins ara teníem molta literatura pagesa i bastanta de menestrala: amb lo llibre de n’Oller ne tenim de senyora. Volia parlar també del llibre de l’editorial Punctum, de Lleida, que acaba de publicar: Josep Yxart, escrits autobiogràfics 1872.1879, amb pròleg de Rosa Cabré –la mateixa prologuista exhaustiva i excel·lent dels Croquis. M’hagués agradat continuar demanant la publicació de les obres de Sardà. Desitjava demanar als de Cossetània que no esperessin el dos mil ni se sap per publicar les Memòries Literàries de l’Oller. Tenia pensat dir quatre coses sobre la maleïda tuberculosi que va acabar amb la vida de l’Yxart i del Sardà i de com l’Oller ja no va ser el mateix després d’aquestes morts. M’hagués agradat parlat sobre el paper de les editorials “perifèriques”. També unes paraules sobre el web “premi Lletra” de l’amic Pallàs... Massa llarg, ja ho sé. De moment, m’acontentaré a recomanar-vos que llegiu Croquis del natural: assumeixo tota la responsabilitat.

m'agraden les tomates i les patates, però adorar-les...

No patiu pel títol, que ara no m’he reconvertit exclusivament en un divulgador de la senzilla cuina casolana, sinó que els temes es presenten de forma imprevista i no em ser estar de fer-vos-en cinc cèntims.

Ja sabeu que sóc un lector discret i que de vegades parlo del que menjo. Doncs avui, en obrir el correu he pensat que algú es volia aprofitar d’aquests dos fets perquè la primera impressió que he tingut és que pensaven que cauria en el parany.

Començava així:

Notificación de Panda Antivirus + Firewall 2007:

El archivo Patatas.jpg era potencialmente peligroso y ha sido borrado.El archivo tomates.jpg era potencialmente peligroso y ha sido borrado.

Ostres, resulta que algú sap que menjo patates i tomates amb freqüència i m’ha enviat dos virus sota la disfressa d’aquests inofensius aliments que podien esclatar en intentar tocar-los amb la punta del ratolí, amb el perill de contaminar-me tot l’ordinador amb no se sap quina infeccció. Terrible. Dono les gràcies a Panda.

Continuo llegint la part no eliminada i em sembla que els autors de l’atemptat en grau de temptativa s’han pres massa molèsties, perquè disfressar un virus sota l’aparença d’una publicitat com aquesta trobo que és excessivament elaborat, fins i tot pervers:

Adoro los tomates
Autoras: Mireille Gayet, Valérie Gaudant y Nathalie Gaudant
Número de páginas: 72 (todas en color)
Número de ilustraciones: 116
Encuadernación: en rústica (con sobrecubierta de plástico)
Formato: 14 x 22 cm
Precio: 10,90 euros
ISBN: 978-84-96754-15-7
¡Qué largo camino el recorrido por el tomate desde su nacimiento en América del Sur, probablemente en Perú, hasta nuestra mesa! Rojo, anaranjado, verde, amarillo o incluso blanco, liso o acanalado, redondo o alargado, los incas ya habían seleccionado numerosas variedades.Desde las variedades de tomate más grandes hasta los pequeños tomates cherry, el único problema es elegir los mejores para llevarlos a la cocina.Crudos en las ensaladas, aliñados con un simple chorrito de aceite de oliva, en potajes calientes o fríos, cocidos al horno, rellenos o gratinados... Además, los tomates permiten también ser guardados en conserva. En fin, se adaptan... a todos los gustos.

Pot ser que realment sigui publicitat d’un llibre? De dos llibres, de fet, perquè també hi ha l’equivalent sobre la patata, amb una descripció tan sucosa com aquesta i amb un bé de Déu d’il·lustracions, més que pàgines.

Continuo investigant i l’editorial no em diu gaire res: Lectio Ediciones? M’envien publicitat de llibres en castellà d’una editorial desconeguda sobre uns temes monogràfics que tampoc és que siguin les meves lectures habituals?

Acabo recordant que Lectio Ediciones és el segell de Cossetània quan publica els llibres traduïts al castellà. Respiro. Els de Cossetània fa algun temps que em tenen al corrent de les novetats i ara han pensat que potser també m’interessen les seves traduccions. Bé, segur que no, que és un d’aquests automatismens publicitaris que no tenen en compte el subjecte que rep la propaganda.

Està bé això de fer la mateixa gent l’edició al català dels seus propis llibres. En aquest cas, obres que no deuen tenir un nombre excessiu de lectors i que no deuen ocasionar baralles editorials per quedar-se amb els autors. Per altra banda, encara que no l’he llegit m’atreveixo a opinar: qui deu comprar aquests llibres? I, tan interessant com aquesta pregunta: qui els deu escriure? Ja sé que hi ha gustos per a tot i que jo mateix no m’atreviria a confessar alguna de les meves lectures, però... Potser sí que tractant-se de llibres de cuina – amb la història dels productes inclosa, un toc culturalista interessant- la venda està assegurada.

Pensant, pensant, arribo a la conclusió que aquests de Lectio (amb bloc inclòs) han muntat un bon sistema publicitari. T’envien unes imatges que vull creure inofensives i que alerten l’antivirus, i davant de la singularitat del fet, algú com jo, procliu a parlar de nimietats, fa publicitat gratuïta que d’altra manera no hauria estat possible. No està malament. El seu sistema imaginatiu m’empeny a perdonar-los l’ensurt, però que no m’ho tornin a fer.

P. S. Vista la publicitat que aporto, seria un detall que m'enviessin el llibre de les patates o de les tomates. Suposo que demanar els dos seria abusar.

inanitats (IV)

Visita ràpida a Benisssanet en una tarda de calor intensa que comença a declinar. A la plaça principal –el poble està ple de placetes irregulars- pregunto a una noia que ha aturat la seva bicicleta a la vorera si em sap dir on puc veure l’exposició sobre Bladé, fill del poble. La noia s’ho pensa i, com que no ho té clar, em diu que pregunti a unes dones més grans assegudes en cadires de boga a la porta d’una casa que intenten aconseguir els beneficis d’una brisa inexistent, però que, com a mínim, comparteixen el final del dia amb històries altres cops explicades i es distreuen amb les novetats del poble i amb la presència dels pocs forasters molestos o estimulants que de tant en tant s’acosten. La portaveu del grup em diu que ara fan vacances, però que si vull saber alguna sobre Bladé puc llegir el text a la placa metàl·lica, que m’assenya, de la plaça . Unes informacions amb imatges gravades que hi ha a tots els pobles d’aquestes comarques i que remarquen els llocs i els personatges més importants de cada indret. Al costat de la biografia de Bladé, em sorprèn el text dedicat a Montcada, nascut riu amunt. És clar que Moncada ja s’ha convertit en un mite de l’Ebre.

Passejo pel poble una estona i no em crida especialment l’atenció: tot es massa nou. Enlloc trobo vestigis de la literatura de Bladé. Potser si em quedés dues hores, un dia, una setmana, un mes, tot un any, podria seguir la seva literatura, el seu pensament, l’essència i els detalls del lloc. No en faré la prova, entre altres motius perquè tinc la seguretat de la impossibilitat de veure Benissanet amb els mateixos ulls que Bladé i perquè Bladé parla d’un temps en què encara era possible, encara existia, la singularitat. No em decep la meva mirada: era previsible. Sé que la realitat del poble que conec l’hauré de trobar a través de les pàgines de Bladé i que qualsevol acostament sense la seva mediació seria inútil o, com a mínim, ben diferent. Ho entenc i al mateix temps em dol. I em dol que l’escriptor em faci ser injust amb el poble que a penes trepitjo una tarda d’estiu amb nit de compromisos.

La gent sopa amb els balcons oberts, i havent sopat treu les cadires al carrer per prendre una mica la fresca, abans d’anar a dormir. Els xicots se’n van a nadar al riu, a la llum de la lluna. De vegades són famílies senceres les que entre a l’aigua. En aquells temps –els meus- les noies es banyaven vestides amb una bata o amb camisa de dormir. L’aigua els feia una carícia goluda i la nit s’omplia de rialles secretes i desmaiades.
A mitjanit, a l’estiu, el poble de Benissanet, blanc i cansat, sembla cuit com un moniato.


Artur Bladé i Desumvila. Obra completa, volum 1. Cossetània Edicions

No hi puc fer res, Víctor Amela em va distreure i em va transportar una altra vegada a la lectura d'Artur Bladé. Sembla que l’Obra completa s’allargarà durant els propers anys -no recordo els volums que tindrà finalment- fins que tothom arribi a conèixer uns dels autors espiritualment més gratificadors –és aquesta la paraula?- de la literatura del país i se’ n’enamori –és veritat, com deia l’altre dia l’Emili Manzano, que els amors tenen una durada mitjana de dos anys?-.

Potser us heu fixat que encara que algunes vegades parlo de llibres, rarament us suggereixo que els llegiu. La lectura és una experiència tan personal que qualsevol intent d’objectivar-la està abocat al fracàs si la persona de qui es busca la complicitat no participa d’aquell estat d’ànim misteriós, d’aquelles experiències lectores comunes que fan que el text es vivifiqui de manera semblant. En el cas de Bladé, però, estic convençut que hi ha d’haver un moment -no sé quin, quan ni on- en què qualsevol persona, sigui quina sigui la seva sensibilitat o la seva experiència lectora, tindrà la ment o l’esperit a punt per connectar amb l’autor, per comprendre’l, per gaudir de les seves perspectives, per arribar a passejar pel món que narra i descriu. Així que, sense que serveixi de precedent, llegiu Bladé, comenceu pel primer llibre de la seva Obra completa, o per on us sembli.. Això sí, espereu el moment en què no us importi relativitzar la vostra vida, en que us sembli que podeu començar a llegir amb el cor moderadament tranquil, disposat a acceptar les ironies benignes, les intencions clares, les recances superades.



















Pugem per l'Ebre,
Benissanet descansa.
Bladé, Moncada...

metablogueria (esborrany)

Dos articles llegits avui –i tanta feina com tinc aquests dies!- que d’una manera directa i tangencial parlen dels blocs –em perdoneu la modernitat discutible de la c del Termcat, que equilibro en el títol, i els meus entre guions, que allarguen innecessàriament el post: ja sé que l’ortodòxia diu que han de ser curts i n’entenc els motius- em porten a opinar sobre aquest mitjà d’expressió i d’opinió –en alguns casos- que fem servir uns quants –milers si hem de fer cas al que s’escriu sobre el tema-.

De l’article de Quim Monzó de “La Vanguardia” –ja us el llegireu si us ve de gust-, extrec que Wiquipedia i les seves variants són relativament fiables i censurades –en puc donar fe de la primera afirmació en la mesura que jo indirectament hi participo i també em crec la segona per motius que sabem i que no cal fer explícits, però el cas no és ni més ni menys important que el d’altres enciclopèdies, tot i que si voleu en podem parlar. La segona afirmació, també certa i matisable, és que determinats blocs –ell parla dels dels alcaldes- no admeten comentaris o bé els filtren. Res de nou, i, com sabem, no ens hem de limitar als blocs dels polítics, per bé que bona part de la població pot pensar que els seus espais d’opinió són més importants –però, home de déu!, si els polítics tenen mitjans de sobra per expressar-se i els seus blocs no són més que un afegit més, força temporal i inconstant, i no el més important, de la seva tasca propagandística-

En Miquel Porta, vell amic, comenta el llibre de Ramon Alcoberro L’home que mira, que ha passat de la virtualitat al paper a través de Cossetània. M’agrada el principi de l’article, tot i no poder afirmar que sigui del tot cert el que diu: “Dicen que internet está cambiando la manera de entender el mundo. Incluso la manera de transmitir el pensamiento. Lo primero resulta evidente; lo segundo, está aún por ver.” La veritat és que dubto més de la primera afirmació que de la segona, però no dubto que totes dues tenen un punt de veritat, al menys virtual. Continua dient l’articulista: “Para empezar, un asunto que en este caso no resulta baladí: la forma. Incurre el autor en una contradicción al convertir al pantalla en libro? Si bien se mira, si bien se lee, el blog de nuestro filósofo es un libro que, tras infiltrar-se en la pantalla –un intruso se ha colado en internet-, recupera la forma que le es propia.” Més endavant afegeix, i aquí és on jo recordaria l’article d’en Monzó: “Al respecto, és una lástima que el libro no incluya los comentarios generados por los internautas”. I encara més: “¿El lenguaje filosófico puede i debe adaptar-se a la sintaxis telegramática de internet?” I aquí obre una altra via de discussió que alguns deuen tenir molt clara: la sintaxi d’internet ha de ser especialment telegrámática –jo hauria d’haver acabat aquest post fa estona-?; hi ha llenguatges més o menys aptes per a internet? En fi, preguntes amb respostes variades, que fa temps que es plantegen però sense conclusions taxatives, i que, vés per on, Miquel Porta replanteja en l’univers del paper, semblant i diferent al de la pantalla.

Penso que fins aquí ja tenim suficient material per reemprendre un debat que jo no encetaré més enllà dels breus comentaris que he deixat anar, però no em puc estar d’objectivar les possibilitats que ofereix el món dels blocs en els aspectes tècnics. Concreto a partir de Blogger, tot recordant que no oblido els aspectes esmentats més amunt.

1. Es pot pujar text amb finalitat diversa. No és ara la meva intenció fer una classificació dels blocs segons el seu contingut.
2. Es poden il·lustrar els textos amb imatges o utilitzar les imatges com a element bàsic del post. En el meu post anterior, per exemple, malgrat el que es pugui pensar, malgrat la lectura que se n’hagi fet, el centre d’atenció és la fotografia de sant Jordi i el drac, la resta és una mica de lletra per no perdre el costum.
3. Les imatges poden ser estàtiques o en moviment, encara no s’admet, que jo sàpiga, la sofisticació dels arxius de flash, per posar un exemple.
4. Se’ns ofereix la possibilitat de pujar música, bé amb una finalitat complementària bé com a centre d’interès, com en el cas de les imatges.
5. Enllaçant amb el punt 2 i 3, tenim la possibilitat d’afegir vídeos propis o d’altri, sempre amb les finalitats que decideixi el blocaire, no cal insistir-hi.
6. Els comentaris, i torno als dos articles de “la Vanguardia”, són un complement del propi post, que semblen importants als dos articulistes –i a mi mateix-, però que no apareixen com una opció en alguns blocs per raons diverses, de vegades confessades i d’altres no pels seus propietaris. Fins quin punt els comentaris, que no el correu, poden modificar el sentit del propi post? En aquest mateix punt es pot afegir el costum o no de comentar o respondre els comentaris per part de l’autor del bloc o les respostes únicament a determinats cometaris. Sí o no als comentaris dels comentaris? Respostes selectives?
7. Potser no tant important –ho ha de decidir cadascú- és la possibilitat de jugar amb la tipografia: formes, mides i colors.

Segur que em deixo alguns aspectes, però crec que hi ha prou elements sobre la pantalla per iniciar un procés de reflexió ni que sigui mental. No hi ha dubte que qualsevol opció és vàlida a l’hora d’aconseguir el que tothom desitja quan fa servir els blocs: expressar-se, és a dir, explicar el món o explicar-se un mateix, o les dues coses a l’hora, amb finalitats, limitacions i condicionaments diversos. Entenc que el que es busca també és la immediatesa que no permet el paper, al qual per altra banda, no pot arribar tothom, i les complicitats i etc., i bla, bla, bla. Deixeu-me, però, acabar dient, que trobo que el mitjà està força desaprofitat i que la lletra- costum, nostàlgia, incapacitat, escala de valors, etc, etc., i bla, bla, bla- continua sent la reina encara que sigui a través de la modernitat de la pantalla. I que consti que no jutjo més del que he insinuat. Ja ho veieu: el meu post d’avui no té cap imatge ni altre condiment que us pugui fer distreure de l’essencial.

I plego, que no sabeu com se’m menja la feina, encara que no ho sembli.

en els guetos

En aquest diumenge plujós de ciutat, més tardor que hivern si no fos pel dia allargat artificialment, fa de bon llegir el llibre d’Artur Bladé. L’altre dia li deia al Ramon que tinc mono de paisatge conegut, de garrofers i oliveres, em deia ell; certament. I de vinya, ametller, garriga... De paisatge sense cases properes, perquè ara, als pobles, el ritme sol ser tant ràpid com el de les ciutats grans, la gent compta el seu temps amb el rellotge; als camps els pagesos tenen pressa per arribar a l’hora justa de veure la tele o d’agafar el cotxe per anar al poble del costat o encara més lluny;de fum a les xemeneies se’n veu poc. Ara, la gent contempla el camp des de les finestres de casa i només alguns, molt pocs, s’aturen a fer el cigarret –compte, que mata!- mentre passegen el gos que els fa companyia i amb qui tenen grans converses, això sempre que no portin l’Ipod connectat. Què pensen tots aquests? Què dóna sentit a la seva vida? No ho sé.

Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena.

Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern –sobretot si plou o neva una mica- el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme. És una dolça voluptat arribar al poble, després d’un passeig, a posta de sol, quan es comencen a encendre els llums dels carrers. Si plovisqueja, tot es desdibuixa una mica i el món sembla tremolós, inconsistent. Les perspectives de les teulades i les línies de les cases es mesclen i es confonen sobre el teló de fons de les muntanyes llunyanes. El fum que surt dels fumerals es perd mandrosament dalt de la grisalla del cel. De vegades, una ratlla de fum, com si rebés una ordre de l’aire, dubta, s’atura un moment, torç el coll i, fent un esforç, torna a reprendre el seu camí.

Encara que no ho sembli, aquestes impressions tan simples donen un sentit a la vida de la gent dels pobles petits. Es pensa en la llar, en els avis que han mort, en la dona i els fills, en la taula parada i en el gust d’ensopir-se, després de sopar, entre la família, a la vora del foc, esperant l’hora d’anar al llit.

Artur Bladé. Cicle de la terra natal I. Cossetània

Aquí, mentrestant, la pluja suau que ens acompanya ens fa anar més de pressa, ens incomoda, rarament desdibuixa ni neteja res. I menys en el crepuscle que anuncia la nit. He arrencat una branca amb uns brots amb tarongina; cap municipal no m’ha posat una multa.



















Ja de matinada, no sé si amb blanc brillant i capa curta, escolto Elvis.

incompetents

Fa uns quants dies us parlava d’un llibre i ho vaig deixar a mitges. No sé si hauria de deixar enllestida la feina o deixar-la com va quedar, però acabaré: és un deure moral, trobo.

Per si queda algun dubte, El Libro de los fracasos heroicos no és més que una mena de Guinness però a la inversa, és a dir que es va fent un repàs a una sèrie de gent que al llarg del temps han mostrat la seva incompetència en algun camp i, a més, aquesta manca d’èxit ha transcendit a la premsa. A diferència del Guinness, que se suposa que té un bon muntatge per recollir els rècords, en aquest cas ha estat l’autor del llibre, amb l’ajuda d’alguns incompetents com ell, qui ha anat recollint d’una manera possiblement poc sistemàtica les notícies d’aquells que sobresortien negativament i les ha anat comentant i ajuntant per temes.

Cal comprar el llibre? Definitivament, no! Per què en parlo? És evident, aquest és un bloc que, a diferència de la majoria, està escrit per un incompetent, com ho demostra, per exemple, el fet de dedicar tres posts a un llibre que quedarà en l’oblit més absolut si és que no s’hi troba ja. Algun aspecte positiu de la seva lectura? Sí, si anem als valors extraliteraris, és un bon llibre per aquells que tenen una autoestima moderadament baixa. Repassar algunes de les activitats desastroses del proïsme sempre fa pujar la moral. Constatar incompetències que a un li sembla que no faria és un sistema per trobar-se millor amb un mateix: escriptors execrables, muntatges teatrals dolentíssims, actes cívics incívics... El llibre té un perill, que el llegeixi algú que, coneixedor de les seves lleugeres limitacions, s’encaparri a fer alguna cosa pitjor que ningú per sobresortir. Ni amb tota la paciència i entrenament del món és possible assegurar que s’acabarà triomfant, és a dir, fracassant. Quant a l’aspecte d’estil, és innegable que l’obra té alguns trets que caracteritzen l’humor anglès, aquesta ironia, per exemple, que fa que s’expliqui amb aparent normalitat allò que comunament és acceptat com a poc usual o inversemblant.

Insisteixo, és tracta d’un llibre que no us cal comprar, a no ser que sigueu d’aquells lectors que indefectiblement sempre trien el llibre del costat en lloc de triar el que realment els hagués interessat llegir.

Acabo amb una petita mostra de la introducció lamentablement traduïda al català:

“Així que, el 1976 vaig fundar el Club dels No Molt Bons de Gran Bretanya i em vaig nomenar, aprofitant el caos administratiu, president.
Per optar a ser soci només es necessitava no ser massa bo en alguna cosa (pesca, conversa intranscendent, batik, qualsevol cosa) i assistir a reunions en què la gent xerrava i feia demostracions pràctiques del que no sabia fer. Van gaudir d’algunes vetllades inoblidables en les quals sentíem fragments de converses entendridores (“Sí, les ovelles són difícils”, un atista no gaire bo).
[...]
El meu propi discurs inaugural va ser rebut amb una ovació de gala, però més tard em van destituir de president perquè vaig impedir que caigués una cassola de sopa..
El sopar inaugural va ser tan desastrós que tres mesos després vam celebrar una vetllada musical en què tost vam tocar algun instrument fins que ens vam sentir massa aclaparats per continuar. La vetllada es va acabar quan un dels assistents va interpretar una cançó protesta que denunciava una sèrie d’injustícies, totes eradicades fa més d’un segle: baralles de galls, nens escura-xemeneies, i altres de semblants.
[...]
En realitat, ens vam posar en contacte amb la Tate Gallery per veure si podíem celebrar l’exposició allí. Vam rebre una carta molt correcta d’un dels responsables d’art modern.
“Gràcies per la seva oferta –deia-. Malgrat que ens agradaria ajudar-los en la seva iniciativa artística, em temo que no els podríem permetre que enderroquessin el pòrtic i tres murs de l’interior, com suggereixen a la carta, per poder entrar les seves obres de major format. Això podria produir greus contratemps a la col·lecció permanent. Quant al que plantegen sobre pintar una de les seves obres en un dels nostres murals, hauran de tractar la qüestió amb el departament de conservació. Em temo que el que li estic dient serà fins i tot vàlid per a “un dels més vells”. Espero que l’exposició els vagi bé.”

Aquí cap gran galeria d’art els hagués respost. Bé, després de la introducció, que té molt poca cosa a veure amb el gruix del llibre, comencen els casos concrets. Em permeto transcriure un fragment del “poema menys poètic” i copiar sencer “el frau més matusser”.

“Quan creava una figura poètica un pèl esmunyedissa, introduïa una nota a peu de pàgina per explicar-la.
Per exemple, a “Desastre a la mar” n’afegeix una al primer vers:

El capità atalaia la línia arrissada 1

1 Figura poètica amb què l’autor vol descriure l’horitzó"

Ben pensat, jo personalment agrairia força les notes a peu de pàgina en alguns poetes. I, finalment, el frau:

“Un treballador nigerià va explorar nous camps en el frau el març de 1967. Mentre treballava en una construcció de Lagos, va manipulà un xec de la seva nòmina perquè passés de 9 lliures i 4 xílings a 697 milions 90 lliures i 4 xílings. El frau fou tot un èxit fins al moment en què intentà cobrar el xec.”

Quedeu avisats.

P. S. Suposo que els de Cossetània, que tan amablament -i injustament- m'han afegit als seus enllaços, a l'apartat "blocs que parlen de llibres", m'esborraran immediàtament si llegeixen aquest post. No els ho retrauré.