emocions

No sé si sou gaire lectors de diaris digitals. No, no, no volia dir digitals exactament, sinó dels de paper en la seua versió digital. Per als qui no en llegiu, de digitals (si no llegiu els altres, és igual), feu la prova, entreu en la portada de qualsevol premsa de màxima distribució en paper (volia posar venda, però no estic segur que es venguin tots els exemplars que es llegeixen o no). En tots, més amunt o més avall, trobareu com a mínim una notícia (potser notícia és una exageració) que fa servir en el titular la paraula emotiu (emotiva, emotius, emotives): l'emotiu comiat de la mestressa al seu gos, l'emotiva cançó en llenguatge de signes, l'emotiu gest del futbolista (normalment és diu que el milionari esportista és molt humil) envers un nen amb càncer terminal, els emotius comentaris de l'artista porno en veure que no... (un de tots l'acabo de llegir ara mateix). Per què la premsa, sobretot la digital, fa ús amb tanta freqüència el mot emotiu? No ho sabria dir, potser la resposta seria que els lectors el demanen. A mi, la veritat (francament), em sembla que en pràcticament tots els casos la paraula patètic (patètica, patètics, patètiques) seria més adient. I perdoneu els parèntesis. Afegeixo i que consti com addenda (reiteració), que jo m'he emocionat una mica aquesta nit amb el discurs de Pou després de lliurar-li el premi Gaudí honorific. No acabo de tenir clar si la meua reacció ha estat simplement emotiva, un sentiment generalista, o amb un punt important de patetisme. M'ho estic pensant.