No sé si sou gaire lectors de diaris
digitals. No, no, no volia dir digitals exactament, sinó dels de
paper en la seua versió digital. Per als qui no en llegiu, de
digitals (si no llegiu els altres, és igual), feu la prova, entreu
en la portada de qualsevol premsa de màxima distribució en paper
(volia posar venda, però no estic segur que es venguin tots els
exemplars que es llegeixen o no). En tots, més amunt o més avall,
trobareu com a mínim una notícia (potser notícia és una
exageració) que fa servir en el titular la paraula emotiu (emotiva,
emotius, emotives): l'emotiu comiat de la mestressa al seu gos,
l'emotiva cançó en llenguatge de signes, l'emotiu gest del
futbolista (normalment és diu que el milionari esportista és molt
humil) envers un nen amb càncer terminal, els emotius comentaris de
l'artista porno en veure que no... (un de tots l'acabo de llegir ara
mateix). Per què la premsa, sobretot la digital, fa ús amb tanta
freqüència el mot emotiu? No ho sabria dir, potser la resposta
seria que els lectors el demanen. A mi, la veritat (francament), em
sembla que en pràcticament tots els casos la paraula patètic
(patètica, patètics, patètiques) seria més adient. I perdoneu els
parèntesis. Afegeixo i que consti com addenda (reiteració), que jo
m'he emocionat una mica aquesta nit amb el discurs de Pou després de
lliurar-li el premi Gaudí honorific. No acabo de tenir clar si la
meua reacció ha estat simplement emotiva, un sentiment generalista,
o amb un punt important de patetisme. M'ho estic pensant.
