emocions

No sé si sou gaire lectors de diaris digitals. No, no, no volia dir digitals exactament, sinó dels de paper en la seua versió digital. Per als qui no en llegiu, de digitals (si no llegiu els altres, és igual), feu la prova, entreu en la portada de qualsevol premsa de màxima distribució en paper (volia posar venda, però no estic segur que es venguin tots els exemplars que es llegeixen o no). En tots, més amunt o més avall, trobareu com a mínim una notícia (potser notícia és una exageració) que fa servir en el titular la paraula emotiu (emotiva, emotius, emotives): l'emotiu comiat de la mestressa al seu gos, l'emotiva cançó en llenguatge de signes, l'emotiu gest del futbolista (normalment és diu que el milionari esportista és molt humil) envers un nen amb càncer terminal, els emotius comentaris de l'artista porno en veure que no... (un de tots l'acabo de llegir ara mateix). Per què la premsa, sobretot la digital, fa ús amb tanta freqüència el mot emotiu? No ho sabria dir, potser la resposta seria que els lectors el demanen. A mi, la veritat (francament), em sembla que en pràcticament tots els casos la paraula patètic (patètica, patètics, patètiques) seria més adient. I perdoneu els parèntesis. Afegeixo i que consti com addenda (reiteració), que jo m'he emocionat una mica aquesta nit amb el discurs de Pou després de lliurar-li el premi Gaudí honorific. No acabo de tenir clar si la meua reacció ha estat simplement emotiva, un sentiment generalista, o amb un punt important de patetisme. M'ho estic pensant.

nirvana

Em vaig mirar gairebé tots els Gaudí -vaig arribar tard a la gala- i he vist bona part dels Goya -després del premi al millor guió adaptat he fet un mutis discret- i continuo perplex com altres anys amb una pregunta sense resposta: per què persisteixo? L'única aproximació remota que se m'acut és que, com en tantes altres coses, la repetició d'esquemes, el fet de saber que si fa no fa tot serà com sempre -critica a l'administració inclosa- em relaxa, em porta a una mena de nirvana qui sap si excessiva, a un somriure beatífic absolutament acrític, a una petita indigestió mental fàcilment superable. Què criticaran demà dels Goya: Una expulsió injusta? Un metratge mastodòntic -no es podrien donar quatre o cinc premis alhora?-? Histrionismes diversos? Qui faltava, qui sobrava?   Fantàstic, forma part del joc. Més enllà d'altres consideracions, la meua aposta, la de la millor pel·lícula: Truman o Un dia perfecto. Dec haver guanyat? Ho miraré abans de penjar el post; de fet no he arriscat gaire.

I dues recomanacions, protagonistes i secundaris a part: si no teniu una invalidesa gran, aneu a les sales de cinema, compartiu butaques tot i que siguin més incòmodes que el vostre sofà. Segona, que em fa vergonya recordar: que baixin l'IVA del cinema; encara no té competències la Generalitat en aquest tema?

P. S.: Vist (llegit).

quatre notes precipitades sobre la Gala

És molt fàcil, o no?, concretar que tal llibre o determinat escriptor forma part de la literatura catalana o espanyola o sueca..., en canvi, crec que no passa el mateix amb les pel·lícules (o els guionistes o les muntadors o els actors...?), perquè en el cinema parlat hi ha una llengua que fan servir els actors, però també un seguit d'imatges, que a mi em sembla un dels elements fonamentals del cinema -recordar-ho és gairebé un insult a la intel·ligència-, un so, música inclosa..., en fi, i tants altres coses. I tot i això, tot i reconèixer la complexitat, com que sóc un simple espectador i no un entès, a vegades se'm fa difícil decidir que és cinema català o no català. Tampoc és que em preocupi gaire viure amb aquesta ignorància.

He mirat la Gala dels Gaudí. M'ha semblat un espectacle força digne en la seus austeritat. He trobat, si se'm permet la redundància, molt ben trobat, molt català, que el pianista marqués quan calia qui es passava de temps, encara que les tecles han restat mudes en el cas de la Isona Passola, que sí, que ja l'hem entès, que cultura i euros, a ser possible.

Els premis havien d'haver estat retransmesos per TV3, però la vaga dels treballadors de la Corporació els ha portat a les televisions locals. Jo he vist l'acte a través de BTV. No tinc del tot clares les reivindicacions dels treballadors de la CCRT: és una llàstima que no aprofitin els dies que fan vaga per parlar-nos de la seua situació en lloc de passar-nos Serrallonga (qui deu triar què es passa els dies de vaga?), per exemple. Potser no ho poden fer.

He patit, metafòricament parlant, quan he pensat que podien donar el premi a la millor pel·lícula a Todos queremos lo mejor para ella, perquè és un film per a major glòria d'una actriu, la Nora Navas, que, per cert, ha demostrat en recollir el Gaudí al premi a la millor actriu en quin país vivim, lingüísticament parlant.

No he vist La plaga, premi a la millor pel·lícula, però si el diari “Ara” no m'enganya, la puc reproduir on line per 2,95 euros. No sé com es diu el noi que ha fet el parlament d'agraïment, el que  ha afirmat que Gallardón era el ministre de l'Interior. No crec que sigui ignorància o un lapsus; a la fi, Gallardón i Fernández Díaz són perfectament intercanviables, i els altres també. Això, que sol passar amb els polítics... ara no sé si també pot passar amb els actors.

tot és possible

Després d'assistir des de casa al lliurament dels Gaudí, potser hagués pensat a anar a veure Lo imposible qualsevol dimecres, però la Joana m'ha dit que no calia. Quan la Joana no dubta, li faig cas; si dubta, també.

M'ho he passat força bé amb els Gaudí d'enguany. Un bon ritme ajuda tant com l'humor imprescindible en qualsevol d'aquests actes. Més que humor, ironia, que ha arribat al màxim en la darrer lliurament, segurament cantat entre els entesos. Millor pel·lícula en llengua catalana: Blancaneu! Vaig veure la versió en llengua castellana i em va agradar molt; miraré en quin cine fan la versió en català.

De les poques "gales" de lliurament de premis cinematogràfics que segueixo, la dels Gaudí és la més plurilingüe, és a dir, la més cosmopolita, fins i tot en els agraïments dels premiats. És bo que es vegi que aquest és un país culturalment madur i divers, acollidor, sense complexos.

Gran, la Montserrat Carulla!

produccions i espectacles

Un imagina que sap què vol dir literatura catalana malgrat que de tant en tant hi hagi veus que, sense qüestionar amb profunditat el concepte, intentin alguna rebequeria o plantegin reivindicacions i matisos diversos. La literatura la formen paraules més enllà dels diversos materials que serveixen per transmetre-les i del negoci que proporcionen. Quan un es pregunta què és teatre català, la cosa ja no queda tan clara; sí, hi intervenen les paraules, però també una escenografia, potser una música, uns actors, uns directors... Fins i tot en alguns casos la paraula és mínima o inexistent. En cinema passa el mateix, amb l’afegit que encara hi intervenen més variables.

Què consideren els experts que és el cinema català? Doncs em fa l’efecte que fins fa pocs anys no hi havia un concepte únivoc. Així, per exemple, en una obra de fa encara no quatre anys que considero de reconeguda solvència des de la perspectiva dels estudiosos és podia llegir:

Calia també des d’un bon principi fixar què enteníem per “cinema a Catalunya”. Força lectors recordaran que al final de l’Àmbit de Cinema del Congrés de Cultura Catalana (1977) va ser marcat per un enfrontament ideològic entre dos grups, el qual quedà reproduït en dues propostes. La primera: “A partir del moment històric actual, podem definir com a cinema català aquell que sigui produït i realitzat per ciutadans que viuen i treballen als Països Catalans, que reflecteixi directament o indirecta la realitat nacional d’aquests mateixos països i que utilitzi la llengua catalana per a la seva expressió.” La segona: Avui, per raons històriques que no són només de fa quaranta anys, considerem cinema català aquell que, fet als Països Catalans per ciutadans que hi viuen i hi treballen, reflecteixi la nostra realitat nacional. Com que aquesta realitat nacional és complexa, considerem també que el conjunt de la producció cinematogràfica haurà de palesar la nostra diversitat lingüística, a fi i efecte de no excloure ningú de la nostra empresa col·lectiva.”

Aquest debat s’ha mantingut fins avui, per bé que ha anat guanyant adeptes el segon criteri, deixant el primer més circumscrit a l’àmbit literari. sense voler defugir, doncs, el debat, el títol d’aquesta obra palesa diàfanament un punt de vista integrador, el qual porta a parlar en el text de cinema a Catalunya d’una manera àmplia, independentment de la llengua utilitzada en el film.

Joaquim Romaguera i Ramió (director): Diccionari del cinema a Catalunya, Enciclopèdia Catalana, 2005. (fragment de la Introducció)

Com es veu hi ha elements força discutibles. Països Catalans? Reflectir la realitat nacional? Necessàriament han de viure i treballar aquí? ...?

Vaig pensar que ahir era un bon dia per saber quina era la darrera actualització conceptual. Vaig intuir que en el lliurament dels premis Gaudí de la recent creada Acadèmia del Cinema Català es diria alguna cosa aclaridora. No em vaig equivocar. És veritat que el que es va dir potser no tenia el rigor necessari, però tampoc no era el lloc més adient per marejar el personal. El que va quedar clar és que així com la literatura està íntimament relacionada amb una llengua mentre que el llibre es pot relacionar amb una indústria, el cinema –i potser el teatre- és bàsicament un producte industrial, un negoci; no hi ha la divisió que es pot establir entre literatura i llibre (que cadascú faci la gradació que vulgui). A partir d’aquí comença el debat -si és que val la pena establir-lo-, a partir de la constatació com a negoci es pot començar a parlar de les quotes imprescindibles per poder considerar que el producte, la pel·lícula, és o no catalana.

Ara és quan podria parlar una mica de la gala d’ahir –ruralisme inclòs-, que em va semblar lleugera, tot el lleuger que pot ser un acte on no paren de donar premis a aspectes fílmics que per alguns són secundaris o insignificants. Però si no em pregunten la meva opinió, no diré res ni de les pel·lícules ni del acte i passaré a deixar un document viu (disculpeu la deficiència de les imatges) sobre el que la indústria –faig servir conscientment aquesta paraula- considerà que és el cinema català. Acompanyo la definició d’alguns breus moments curiosos per tal que els no interessats en el tema que ens ocupa es distreguin una mica, perquè la funció dels blocs és també distreure els lectors. Us fixeu que ja parlo com un professional? Ja sé que els professionals blocaires escurcen, però també sabeu que aquesta –Com escurçar els posts, la podríem titular- és la meva assignatura pendent, la que mai aconsegueixo aprovar.



P. S. Aquesta nit he vist en directe i en diferit alguns dels actes de la presa de possessió d’Obama, 44è president dels Estats Units. Una superproducció urbi et orbi interessant i en la més genuïna línia romàntica. Fa uns dies vaig escoltar una frase del president que ara no sabria reproduir però que en esperit em va recordar uns dels meus versets preferits de Llull, quan l’amic encara inicià la seva relació amb l’Amat:

Les carreres per les quals l’amich encercha son amat són longues, perilloses, poblades de consideracions, de suspirs e de plors, he enluminades d’amors.

La qüestió és que no sabria dir, aplicat el verset a l’actualitat, qui és l’amic, qui és l’amat i quin amor il·lumina el camí.