Em deia avui la Mari Carme en públic que en pere, el nostre amic comú, fa dies que no parla d’ell, que reprodueix els altres. Té raó i no la té. Entenc que de vegades en pere (com tothom, ja se sap) parla d’ell per boca dels altres perquè els petits actes quotidians, les reflexions més properes, les coses que voldria dir, les veu reflectides en un poema, en una cançó, en un imatge, i pensa que la seva vida és allí o és allò, o voldria que ho fos.
Avui en pere, que no acostuma a explicar intimitats, farà una excepció. Recordarà com aquest any en fa trenta que va morir el seu pare, just l’any abans de complir-ne seixanta: tot de plans de futur. Recordarà que la seva mare, que ara en té vuitanta-vuit, de la mateixa manera que passa amb el protagonista del primer conte de
Mil cretins, rememora amb detalls la família de sang i té una imatge boirosa del seu marit. Recordarà que l’any que ell començava a treballar el seu pare estava a l’hospital pendent d’una biòpsia que va arribar tard.
Avui, en pere recordarà una conversa del seu pare amb un amic molts anys més jove en què discutien sobre música lleugera i mentre el pare ponderava els mèrits de la música francesa, l’altre destacava la importància de la música en anglès.
Avui, en què els joves d’aquest país malparlen en anglès i desconeixen el francès, en pere, que malparlà el francès i desconeix l’anglès, recordarà una cançó –que ja va posar al bloc en un altre moment- de
Jacques Brel, que demà fa trenta anys que va morir, i que ell escoltava i cantava, acompanyat i en solitari, i que tem que també fa referència a la seva vida, cosa que no té cap importància.
Avui, en pere, sense saber per què, improvisarà un post desestructurat que no repassarà parlant de totes aquestes coses. Tot amb certa mesura, amb el distanciament que cal.
Aneu saber si en pere avui també escoltarà aquesta altra cançó.
