2.7.12

sobre la geografia d'en pere (Pere)

Aquesta nit, en obrir el correu, m'he trobat uns quants missatges reiteratius de Facebook -Facebook és un misteri que no intentaré entendre- en què se'm diu que una foto meua ha estat etiquetada i que agrada a no sé quanta gent. La imatge, si no m'erro, correspon a un personatge, Pere Palau, un polític eivissenc del PP, que duu el mateix nom que jo tenia en la meua anterior personalitat al bloc. No etiqueto la foto però la copio perquè em fa gràcia -i m'espanta- veure com realitat i ficció es confabulen, es distorsionen i es confonen en aquest món virtual que pot arribar a sobrepassar-nos de tal manera que si no vas llest corres el perill de la suplantació i de la bogeria. En el meu cas, recordo -encara hi ha qui em va felicitar per sant Pere- que vaig anihilar el meu pere (en minúscula) fa uns quants mesos.




Aprofito l'avinentesa per manifestar que avui, amb la ressaca i l'eufòria de la roja, era un dia idoni per aconseguir la independència -o el concert econòmic, o el que sigui. en el cas dels més prudents- ; estic segur que qualsevol actuació o desig hagués arribat a bon port però, una vegada més, ens ha faltat el do de l'oportunitat. Un altre dia, potser.

5 comentaris:

Clidice ha dit...

Això de la suplantació sempre fa por, però que sigui per un polític del PP i que es deixi fotografiar així, amb aquest salami patrio, fa una angúnia que et planyo de mala manera. :(

Pais secret ha dit...

Aquest paio ja el tenia clissat de quan un dia al google vaig escriure Pere Palau. Ja has fet bé d´abandonar el vell nom, no sigui que et confonguin.

( I si mai t´has de fer una foto amb salami que sigui butifarra dolça de l´Empordà, no fa tant de mal d´ulls)

Pais secret ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
arati ha dit...

Falta del do de l'oportunitat... si al final serà aquest el mal del país...

miquel ha dit...

Ja ho veus, Clidice, hauré de canviar el meu nom a Facebook, o donar-me de baixa, perquè el tinc més avit abandonat i em fa més nosa que servei.


Imagina't, A., que un dia m'arribi una notificació a casa sobre... no vull ni pensar-ho.
(...encara que tampoc m'agradaria gaire -que alguns són capaços- que fos una butifarra dolça amb les quatre barres; la veritat és que la butifarra dolça no m'agrada, un no és perfecte :-()

No et pensis, Arati, a mi em sembla que sempre anem a misses dites i sovint en direcció incerta.