divagació palindròmica

El DCVB dóna com a primera accepció de sorra la “part ventral i més saborosa de la tonyina” . Més avall, remet a arena. Al DIEC, el mot arena, en la seva primera accepció, remet a sorra, i afegeix un exemple. Els diccionaris, com se sap, reflecteixen i fixen els temps sempre amb una mica de retard.


Segurament no m’hagués fixat en les entrades arena i sorra si no fos per què buscava la paraula saldó, encara que ja no sé per què. El DIEC no esmenta el mot, i el DCVB (com m’agrada!) diu: Terra arenisca rogenca, poc consistent (Camp de Tarr., Conca de Barberà, Priorat, Ribera d'Ebre). Amb un fregall i saldó o terra d'escudelles, escuren perols i gresales, Scriptorium febrer 1929. (V. sauló). Al poble, a la mar del poble, algunes platges són de saldó no rogenc. El DIEC sí que inclou la paraula sauló, és a dir, saldó, que al meu poble (torno als orígens), que jo sàpiga, mai no s’ha fet servir; la traducció en castellà és sablón, substantiu que no ignoro si he llegit en alguna ocasió, però potser sí i no el vaig consultar al diccionari en el seu moment.

Se m'acut que potser he pensat en saldó en recordar –una d’aquelles espurnes de la memòria que apareixen inesperadament- la fàbrica de vidre o de cristall que tenia un parent meu on es feia servir aquesta arena per acabar de polir o donar forma, entre altres, a les llàgrimes dels llums que van desaparèixer amb l’arribada de nous materials i amb la modernitat d’allò que es va anomenar objectes de disseny, llums inclosos. Per cert, aquest mateix parent em va regalar una de les primeres joguines de plàstic que vaig tenir, de quan encara el plàstic tenia una olor penetrant i devia ser absolutament nociu per a la salut en general i la infantil en particular. Me'l va portar d'Itàlia. Era un tractor que devia fer dos pams de llargada i tenia un color butà lleugerament apagat. M’és impossible determinar quan i durant quant de temps vaig córrer amb aquell tractor de superfícies toves.

Si he de dir la veritat, no sé si realment en sentir una olor suggeridora he pensat en el tractor i el tractor m'ha portat a la fàbrica de vidre i la fàbrica al saldó. I el saldó, si fos l'estiu, em portaria a la platja.

el plàstic transparent

No puc precisar quants anys fa que des dels supermercats ens van dir el que ja sabíem, que les bosses de plàstic eren un perill per al nostre entorn, per a la vida del planeta, per al futur de la humanitat. La notícia, com que no ho era -encara que pensàvem que s'havien aconseguit plàstics biodegradables que només de mirar-los es convertien en adobs- ens va agafar previnguts i vam estar disposats, a la força o de bon grat, a assumir que qui la fa servir la paga, no que qui la fa la paga. Els supermercats, i no sé si altres establiments , van començar a cobrar, amb suposats efectes dissuasius, les bosses a alguns cèntims -molt menys, tot s'ha de dir que els paquets de tabac. Algun establiment, al principi, en lloc de sumar restava de la compra: que has gastat tant i no vols bossa de plàstic? Doncs et descomptem tant. Aquests llocs aviat van claudicar perquè la seva possible bona fe es va veure superada per la realitat. Als supermercats, i altres establiments, se'ls en fot l'ecologia i el futur, avui la majoria pensa en l'avui i en el futur més immediat, a tot estirar en el balaç de final d'any. En el cas dels supermercats la cosa és clara, i no ho dic perquè dos, tres, quatre o cinc cèntims tinguin un efecte dissuasiu ridícul, a no ser el psicològic, sinó perquè en aquestes mateixes botigues on has de pagar la bossa -si en vols- en arribar a la caixa, resulta que et poden farcir de bosses de plàstic que, aquestes sí, deuen ser biodegradables: bossa de plàstic per al quilo de pomes, bossa de plàstic per als dos-cents grams de formatge que t'han tallat, bossa de plàstic per als quatre talls de tapa plana de la carnisseria... I encara, si vas a uns grans magatzems i del supermercat puges a la primera planta, bossa de plàstic monumental, perquè s'han acabat les petites, per al desodorant amb olor de primavera...


Avui, en una botiga de fruites i verdures del barri he vist un anunci sobre el tema que no he acabat d'interpretar bé o, més ben dit, que no acabo de saber què vol dir més enllà de l'advertiment econòmic. Les bosses -reutilitzables o no- són un pas endavant en la evolució humana o indiquen un cert grau d'involució? El color verd indica una major sintonia amb la natura? Tant és, a partir de l'1 de juny valdran dos cèntims. Tampoc no se sap, és clar si volen que tornis a fer servir les bosses de la botiga que valen dos cèntims o unes altres que et vendran més cares o unes bosses sense cap publicitat comercial aportades lliurement per cada client.

La botiga, com es pot llegir, porta l'exuberant nom de Carme Miranda. Un nom excessiu si tenim en compte que cap de les dependentes vesteix, ni de bon tros, com la Miranda original; i encara menys t'amenitza la compra com la genuïna cantant d'origen portuguès. Si fessin un esforç per assemblar-s'hi, diguessin els que diguessin els cartells, jo estaria disposat a pagar dos euros per cada bossa al menys un cop a la setmana, i en conec algun que no baixaria dels vint.

Disculpeu la publicitat, que no és cosa meua: