Hora de sortida d'escola. Una àvia i
la seua neta van cap a casa. Cantussegen una vella melodia. Són
catalanes, i també gitanes. Tomben a l'esquerra, cap a la plaça del
Rapall.
Potser aquesta nit eren a la plaça. A la dreta de l'escenari, on hi havia més gitanos que paios; a l'esquerra, amb abundància de paios; potser a les cadires del mig... o darrere de tot. Tots érem u. Ben a la vora, fora de la vista, a la paret, la placa commemorativa del Pescadilla; també el Gato Pérez té la seua.
Quina nit memorable a la plaça més gitana del barri més gitano de Barcelona dins de la Setmana de la Poesia de Barcelona. Ball, cants i poemes per recordar el cinquantenari de la mort de Carmen Amaya. Versos d'homenatge dels poetes, melodies flamenques dels músics, cants sentits de les boques seques, sabates que fereixen la fusta. La nit era dolça i oberta la festa, i la boira del cel no enterbolia la claror màgica de les paraules i els sons (però a qui se li acut il·luminar de vermell l'escenari?). De tant en tant, pel carrer de Tordera, se sentia llunyà el pas d'un cotxe o d'una moto: ells s'ho perdien.