Surto a la terrassa quan el sol, a punt d'amagar-se, daura la façana i les plantes. Les plantes són humils, resistents. Han anat passant l'hivern -i el que encara queda- en solitud sense rebre gaires paraules d'ànim. Els dic que avui els faré una foto i sortiran al bloc -no totes, que en deixarem alguna per més endavant-, i a penes tenen temps de dir-me quin és l'angle més afavoridor i m'insinuen que no és millor moment. Em retrauen la meua precipitació que no entenen, però, domesticades com estan, es pleguen als meus desitjos.
L'euphorbia mili, que des que és ha casa ha fet flors en totes les estacions, em demana una mica d'adob, no gaire.
La plumbago és queixa d'una poda excessiva i no escolta raons quan li dic que els fongs la volien eliminar. Sigui com sigui, ensenya els primers brots que sé que finalment puntejaran unes flors del blau més delicat.
La chamaecereus silvestrii, que la mare anomenava ditets, m'explica els seus orígens argentins, de les muntanyes de Tucumán, i em diu que els freds de dies enrere no li són res, que pot resistir fins a vint graus negatius. Em demana que la posi en un test més gran i que ja veuré quantes flors em regalarà el mes de maig, potser fins al juliol.
La portulacacea m'ignora, va a la seua. Portem el mateix temps a casa i cada hivern fa les seues floretes, ni més grans ni més petites, entre rosades i blanques. Sap que filles i nétes seues ornamenten balcons de família i amics.
I aquestes fulletes verdes...? Esdevindran maduixeres? Es trobaran bé tan lluny de l'hort? De moment ja tenen prou feina a trencar la terra per veure el sol que demà, segons diuen, tornarà a sortir.
