Surto a la terrassa quan el sol, a punt d'amagar-se, daura la façana i les plantes. Les plantes són humils, resistents. Han anat passant l'hivern -i el que encara queda- en solitud sense rebre gaires paraules d'ànim. Els dic que avui els faré una foto i sortiran al bloc -no totes, que en deixarem alguna per més endavant-, i a penes tenen temps de dir-me quin és l'angle més afavoridor i m'insinuen que no és millor moment. Em retrauen la meua precipitació que no entenen, però, domesticades com estan, es pleguen als meus desitjos.
L'euphorbia mili, que des que és ha casa ha fet flors en totes les estacions, em demana una mica d'adob, no gaire.
La plumbago és queixa d'una poda excessiva i no escolta raons quan li dic que els fongs la volien eliminar. Sigui com sigui, ensenya els primers brots que sé que finalment puntejaran unes flors del blau més delicat.
La chamaecereus silvestrii, que la mare anomenava ditets, m'explica els seus orígens argentins, de les muntanyes de Tucumán, i em diu que els freds de dies enrere no li són res, que pot resistir fins a vint graus negatius. Em demana que la posi en un test més gran i que ja veuré quantes flors em regalarà el mes de maig, potser fins al juliol.
La portulacacea m'ignora, va a la seua. Portem el mateix temps a casa i cada hivern fa les seues floretes, ni més grans ni més petites, entre rosades i blanques. Sap que filles i nétes seues ornamenten balcons de família i amics.
I aquestes fulletes verdes...? Esdevindran maduixeres? Es trobaran bé tan lluny de l'hort? De moment ja tenen prou feina a trencar la terra per veure el sol que demà, segons diuen, tornarà a sortir.
7 comentaris:
Veig que a Barcelona la fred ha sigut més mansa que per aquí dalt, semblen tímides però fan bona cara.Prometen primavera.
Jo vaig entrar totes les que vaig poder. Les altres , tot i estar tapades se n´han ressentit força. les crasses han agafat tonalitats vermelloses i les marqueses pobretes...han perdut el títol nobiliari.Els bulbs han resistit.
diuen que és bo parlar a les plantes.
m'agrada llegir com elles te parlen a tu.
(t'han degut posar algun nom en llatí? com te deuen dir...?)
diuen tamè que a banda de escoltar la veu humana, a les plantes els hi agrada la música clàssica.
Ai, les plantes, has parlat d'una de les meves debilitats, Miquel. A Barcelona la terrassa n'és plena. Però a Santa Cristina, amb els dies de gel i fred, hem perdut totes les cintes, les marqueses, les clívies, els gessamins, les bugambilles, les margarides, els calanchoes, el llimoner, i la majoria de cactus. Quin disgust... Ens queda el consol dels ciclamens, del llorer, de les mimoses, les delfes i de la gran atzavara entre moltes d'altres...
tantes pèrdues, violeta... però viscudes i sentides, i "el consol dels ciclamens, del llorer, de les mimoses, les delfes i de la gran atzavara entre moltes d'altres"... per a mi molt desconegudes, però igualment un consol, sí :)
A., jo també vaig entrar alguna planta, tot i que la temperatura de la terrassa no va baixar cap dia dels dos graus.
Espero que després del teu fred nòrdic la teva vegetació renaixi més ufanosa que mai.
Això diuen, iruna, però jo sóc de mena més aviat lacònica :-)
Però em parlen poc, em teten una mica de desconfiança.
Que bo això del llatí! Ara que ho dius, l'altre dia em va semblar que una xiuxiuejava: ... estultus... Vaig pensar que l'oïda m'enganyava.
Cert, Francesc, també parlen de la música com estímul. De fet, una de les plantes, d'origen americà, em sembla que troba estimulants els narcocorridos.
Jo, Violeta, ja veus que les tinc més aviat al seu aire; és la Joana qui em crida l'atenció de tant en tant, però no en sé prou.
Quina alegria que tinguis tantes palantes i flors al voltant i quina pena que algunes de les de Santa Cristina no hagin pogut suportar aquest fred.
Que la primavera us sigui benigna.
Gràcies, Miquel.
Iruna, gràcies per la teva "companyia". Una abraçada.
Publica un comentari a l'entrada