entre la zoofília i la fitofília

Llarguíssim article al diari sobre els gossos (i els humans) de Barcelona. En copio uns fragments:

Cinc districtes guanyaran àrees de 700 m2 [...] El regidor va qualificar aquest projecte com un “canvi de model radical” en l'oferta d'àrees “perquè els gossos puguin córrer i socialitzar-se millor.” [...] Tota aquesta planificació respon a l'ordenança de protecció, tinença i venda d'animals, aprovada el juliol de 2014 i que va entrar en vigor l'octubre de l'any passat. Aquesta ordenança estableix, entre altres coses, la prohibició general que els gossos vagin deslligats per la via pública tret d'en espai reservats especialment per a això. Però es va establir una moratòria de 18 mesos, (fins l'abril del 2016) per aplicar aquesta prohibició, partint que no hi ha a Barcelona prou espais reservats per a aquests animals. [...] Hi ha altres prohibicions i obligacions en l'ordenança, sobre algunes de les quals ja es va oposar en el seu dia que seran de difícil control. Així, s'estableix la prohibició que un gos estigui lligat més de dues hores seguides o que estigui sol en un habitatge durant més de dotze hores. Tret dels cadells, els gossos hauran de ser trets a l'exterior almenys dues hores al dia...

Necessitaria moltes hores i unes quantes pàgines per opinar sobre els gossos ciutadans i els seus amos, i els imbècils que fan ordenances municipals canines, a qui espero no conèixer en el que em resta de vida. I que consti que el que menys m'importa són els sis milions d'euros que costarà l'any que ve el nou projecte de socialització dels animals. Què no faria jo pels gossos? A la fi, tothom sap que si tens un amic gos -o gossa- no et calen amics humans o, en tot cas, són menys fiables. I tan fiables i amistoses com els gossos són les plantes.

El lloc una mica verd que tinc més prop de casa és el passeig de Sant Joan. A la part alta del passeig, la que jo freqüento, hi ha uns parterres magnífics on, a part de tenir cura dels arbres, estacionalment es planten noves flors. La sensació, durant tot l'any, és magnífica. En l'exterior de cada parterre hi ha un petit cartell de poc més d'un pam quadrat que prohibeix l'entrada als gossos. Els animalets, sempre dòcils i obedients, ja el veuen, ja, però els seus amos els obliguen a transitar entre les plantes, a olorar-les, a pixar-s'hi, a cagar-s'hi, a escarbar-les... Els gossos, una vegada acomplerts els desitjos dels amos, tornen al seu costat fent veure que estan contents, però amb un sentiment de culpa -mirada baixa, ulls tristos, malgrat que remenin la cua- que els rossega per dins, perquè, si no intel·ligents, són intuïtius, i saben que les plantes també tenen vida, una vida plena, independent i socialitzada al mateix temps. Saben també, o al menys ho intueixen, que les plantes no només tenen els miserables cinc sentits dels seus amos, sinó quinze sentits més. En darrer terme, els gossos -i les gosses- saben o intueixen que si bé l'evolució de les plantes és molt lenta, no té aturador i que si ara ja hi ha plantes que també s'alimenten d'insectes, arribarà un dia que hi haurà plantes que s'alimentaran de gossos i d'humans; encara no tenen clar qui serà el primer a ser assimilat. Sobretot, els gossos -i les gosses- barcelonins temen que el primer lloc on les plantes evolucionin sense avís previ cap a l'antropofàgia o la caninofàgia sigui la seua ciutat. La qüestió és saber si començaran pels humans o per ells. Ja es veurà, però jo ho tinc clar.

 

interludi vegetal

Surto a la terrassa quan el sol, a punt d'amagar-se, daura la façana i les plantes. Les plantes són humils, resistents. Han anat passant l'hivern -i el que encara queda- en solitud sense rebre gaires paraules d'ànim. Els dic que avui els faré una foto i sortiran al bloc -no totes, que en deixarem alguna per més endavant-, i a penes tenen temps de dir-me quin és l'angle més afavoridor i m'insinuen que no és  millor moment. Em retrauen la meua precipitació que no entenen, però, domesticades com estan, es pleguen als meus desitjos.

L'euphorbia mili, que des que és ha casa ha fet flors en totes les estacions, em demana una mica d'adob, no gaire.

La plumbago és queixa d'una poda excessiva i no escolta raons quan li dic que els fongs la volien eliminar. Sigui com sigui, ensenya els primers brots que sé que finalment puntejaran unes flors del blau més delicat.

La chamaecereus silvestrii, que la mare anomenava ditets, m'explica els seus orígens argentins, de les muntanyes de Tucumán, i em diu que els freds de dies enrere no li són res, que pot resistir fins a vint graus negatius. Em demana que la posi en un test més gran i que ja veuré quantes flors em regalarà el mes de maig, potser fins al juliol.

La portulacacea m'ignora, va a la seua. Portem el mateix temps a casa i cada hivern fa les seues floretes, ni més grans ni més petites, entre rosades i blanques. Sap que filles i nétes seues ornamenten balcons de família i amics.

I aquestes fulletes verdes...? Esdevindran maduixeres? Es trobaran bé tan lluny de l'hort?  De moment ja tenen prou feina a trencar la terra per veure el sol que demà, segons diuen, tornarà a sortir.

floral

Com sabreu que la terra envasada és bona? No hi pas manera.

Jack Kramer. Flors a la finestra. De la A a la Z.


Ara que s’acaba maig –el mes de les flors, diuen-, em miro les plantes de la terrassa i de les finestres. Anava a dir les flors, però les flors escassegen: a penes quatre o cinc varietats, mèrit exclusiu de la seva tenacitat més que de la meva cura. Les plantes crasses semblen indestructibles i per poc que et recordis d’elles t’ho agraeixen amb flors delicades, com la de la capçalera d’avui, de la qual no recordo el nom, si és que alguna vegada el vaig saber.

Va haver un temps, en una etapa antiga del meu tastaollisme, que em vaig aficionar a les plantes, les petites, aquelles que raonablement es podien tenir a casa. Fins i tot vaig comprar llibres, prenia notes i buscava en les floristeries els exemplars que em semblaven més interessants per a les condicions de casa o els que, simplement, m’agradaven més; intercanviava esqueixos; comprava, sempre que els trobava, els adobs més adients; procurava fer la combinació de terra que calia a cada planta. En fi, que tot funcionava més o menys, malgrat la dificultat de tenir les terres que els llibres suggerien (d’exterior o interior, em preguntaven; i qualsevol altre detall era una sofisticació que al final feia vergonya de demanar) o d’aconseguir alguns exemplars que els llibres (la majoria traduïts de l’anglès) deien que eren molt corrents i fàcils de conrear i que els floristes, més interessats en la venda que en el coneixement i la pedagogia, s’entestaven a no conèixer, com la heliotropium hybridis (o potser arborescens o peruvianum), que encara no he aconseguit tenir i que ara ja no demano.

Em continuen agradant les plantes i les flors i de tant en tant faig un intent, ple de bons propòsits, de dedicar-los una estona, però no m’acompanyen la perseverança ni la paciència necessàries. Per què? No ho sé. Em dic que potser quan em jubili tornaré a la vella afició, però em temo que, tal com van les coses en la nostra societat del benestar, l’edat de jubilació m’agafarà en cadira de rodes i necessitaré una habilitat física que mai no m’ha caracteritzat. En fi, ja en parlarem.