hi ha dies estranys

Al matí, per atzar, sense premeditació, vaig a Santa Maria del Mar. Han posat cadires al costats dels bancs per al concert de la nit. A la nit, la Joana va a escoltar el Rèquiem de Mozart. Avui no és només la música, és sobretot un aniversari de mort, però no en parlem. Tampoc diré res aquí.

A la tarda, després d’anar a veure la mare, continuo cap al passeig de Gràcia i vaig baixant fins arribar a l’església del Pi. Se m’acut que puc passar per la llibreria Documenta, que compleix anys i que és un referent de joventut, quan, pobres com érem, F. i jo ens hi deixàvem una part dels nostres diners. Ara la visito poquíssim perquè, a més d’infidel, tinc altres llibreries més a la vora i quan arribo tan avall ja tinc el mono de llibres cobert.

Havia pensat de comprar Bulevard dels francesos, de Ferran Torrent, però just després de la caixa, a la primera taula, fullejo una petita antologia de Gil de Biedma i l’agafo perquè el veig i em veig en un poema. Continuo fins al fons on una noia –com que és de la meva edat ja sé que hauria de dir-li senyora- recomana a la seva amiga Camí de sirga de Jesús Moncada –aviat farà cinc anys de la seva mort- i li explica el tema i com arribar a Mequinensa; afegeix que Moncada és un escriptor prematurament desaparegut. Estic a punt d’afegir-me en la conversa –estic segur que una lectora de Moncada no m’ho prendria a mal- per suggerir-los que potser valdria més la pena començar per un llibre de narracions, però m’adono que l’amiga podria considerar intolerable la intromissió. Vaig a la meva, em miro els prestatges de poesia i trobo finalment ; afegeix que Moncada és un escriptor prematurament desaparegut. Estic a punt d'afegir-me en la conversa-estic segur que una lectora de Montcada no m'ho prendria a mal-per suggerir-los que potser valdria més la pena començar per un llibre de narracions, però m'adono que l 'amiga podria considerar intolerable la intromissió. Vaig a la meva, em miro els prestatges de poesia i trobo finalment Las personas del verbo, que és el volum on s’aplega gairebé tota la poesia de Gil de Biedma.

De tornada cap a casa circumval·lo la catedral pel carrer de la Pietat i el dels Comtes. Em segueix i es desdibuixa la música d’una de les estacions de Vivaldi –no recordo quina- que toca un acordionista sense públic. A l’estació del metro (una mica més de quatre minuts pel següent comboi) començo la lectura del llibre.

A L’hora del lector parlen de l’epistolari de Gil de Biedma que fa just vint anys que va morir. No recordava l'aniversari. Quin atzar m’ha portat avui fins a la seva poesia? Trio els versos del darrer poema del darrer llibre.

Las rosas de papel no son verdad
y queman
lo mismo que una frente pensativa
o el tacto de una lámina de hielo.

Las rosas de papel son, en verdad,
demasiado encendidas para el pecho.

Jaime Gil de Biedma: “Canción final”, de Poemas póstumos, dins Las personas y el verbo (edició de 2006).

Qui sap si abans del poema hagués hagut de copiar aquest fragment de la “Nota autobiográfica”:

Y preguntarme por qué no escribo inevitablemente desemboca en otra inquisición mucho más azorante: ¿por qué escribí? Al fin y al cabo, lo normal es leer. Mis respustas favoritas son dos. Una, que mi poesía consistió –sin yo saberlo- en una tentativa de inventarme una identidad, inventada ya, y asumida, , no me ocurre más aquello de apostarme entero en cada poema que me ponía a escribir, que era lo que me apasionaba. Otra, que todo fu una equivocación: yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema. Y en parte, en mala parte, lo he conseguido; como cualquier poema medianamente bien hecho, ahora carezco de libertad interior, soy todo necesidad y sumisión interna a ese atormentado tirano, a ese Big Brother insomne, omnisciente y obiquo –Yo. Mitad Calibán, mitad Narciso, le temo sobretodo cuando le escucho interrogarme junto a un balcón abierto: “¿Què hace un muchacho de 1950 como tú en un año indiferente como éste?”. All the rest is silence.