innovadors i obsolets

Fa uns dies vaig llegir la notícia que aviat es vendran llibres a les biblioteques (o era de les biblioteques?). Avui, en Màrius Serra aplaudia la iniciativa en una article a “La Vanguardia” que acabava així: Afortunadament, l'adaptació de les biblioteques als canvis socials és un dels (pocs) grans encerts de la política cultural contemporània. Aquest nou pas així ho demostra. No només pot donar oxigen al món editorial a través dels llibreters, sinó que és un concepte innovador. Poder comprar llibres en un entorn de serveis gratuïts trenca un sobreentès nefast de l'era digital: l'omnigratuïtat indiscriminada. El pas de biblioteques i llibreries hauria de marcar el camí a internet, el temple d'aquests nous fanàtics del segle XXI: els puristes que s'indignen quan els fan pagar pels béns culturals.

Si no m'equivoco, de llibres se n'editen i se'n venen més que mai en aquest país -fisn i tot als supers del meu barri-, malgrat els problemes d'algunes llibreries per sobreviure. La literatura catalana -si algú té xifres que em desmenteixin que ho digui- a penes és piratejada a internet. Els amics i coneguts es deixen llibres com sempre...

Deixo el que he escrit, però canvio de perspectiva, que jo sóc només un lector. No sé si la venda de llibres a les biblioteques d'una manera sistemàtica canviarà gaire els meus hàbits de lectura; imagino que no, a no ser que pugui comprar material que no trobo a les llibreries i que el servei de venda sigui més immediat que el que proporciona internet. Dit d'una altra manera, les biblioteques vendran llibres d'aquells que són dificilíssims de trobar, sigui perquè ja s'han retirat de les llibreries, sigui perquè són publicacions de petites editorials amb un sistema de distribució escàs, sigui perquè són obres d'autors novells poc publicitats...? Vendran les biblioteques alguns dels llibres únics del seu fons, d'aquells que obtindrien xifres importants en una subhasta? Faran la competència a les llibreries de vell?

Segur que no m'he llegit prou bé tota aquesta història o algú no s'ha acabat d'explicar. A veure si els propers dies tinc més sort.

Mentrestant, diré que jo ja he vist vendes de llibres a les biblioteques, però no deu ser això. El 3 de maig, la Biblioteca de la Sagrada Família tenia una paradeta al carrer. Em va fer una pena llegir “Venda de documents obsolets”... Obsolets! Quina paraula tan terrible!

PS: Avui, he anat a veure com van les obres de la Documenta. Els darrers tocs. Tot a punt per obrir demà (Pau Claris just per sota de València, costat Besos). Aquí tenia el blog dels progressos de l'obra.

hi ha dies estranys

Al matí, per atzar, sense premeditació, vaig a Santa Maria del Mar. Han posat cadires al costats dels bancs per al concert de la nit. A la nit, la Joana va a escoltar el Rèquiem de Mozart. Avui no és només la música, és sobretot un aniversari de mort, però no en parlem. Tampoc diré res aquí.

A la tarda, després d’anar a veure la mare, continuo cap al passeig de Gràcia i vaig baixant fins arribar a l’església del Pi. Se m’acut que puc passar per la llibreria Documenta, que compleix anys i que és un referent de joventut, quan, pobres com érem, F. i jo ens hi deixàvem una part dels nostres diners. Ara la visito poquíssim perquè, a més d’infidel, tinc altres llibreries més a la vora i quan arribo tan avall ja tinc el mono de llibres cobert.

Havia pensat de comprar Bulevard dels francesos, de Ferran Torrent, però just després de la caixa, a la primera taula, fullejo una petita antologia de Gil de Biedma i l’agafo perquè el veig i em veig en un poema. Continuo fins al fons on una noia –com que és de la meva edat ja sé que hauria de dir-li senyora- recomana a la seva amiga Camí de sirga de Jesús Moncada –aviat farà cinc anys de la seva mort- i li explica el tema i com arribar a Mequinensa; afegeix que Moncada és un escriptor prematurament desaparegut. Estic a punt d’afegir-me en la conversa –estic segur que una lectora de Moncada no m’ho prendria a mal- per suggerir-los que potser valdria més la pena començar per un llibre de narracions, però m’adono que l’amiga podria considerar intolerable la intromissió. Vaig a la meva, em miro els prestatges de poesia i trobo finalment ; afegeix que Moncada és un escriptor prematurament desaparegut. Estic a punt d'afegir-me en la conversa-estic segur que una lectora de Montcada no m'ho prendria a mal-per suggerir-los que potser valdria més la pena començar per un llibre de narracions, però m'adono que l 'amiga podria considerar intolerable la intromissió. Vaig a la meva, em miro els prestatges de poesia i trobo finalment Las personas del verbo, que és el volum on s’aplega gairebé tota la poesia de Gil de Biedma.

De tornada cap a casa circumval·lo la catedral pel carrer de la Pietat i el dels Comtes. Em segueix i es desdibuixa la música d’una de les estacions de Vivaldi –no recordo quina- que toca un acordionista sense públic. A l’estació del metro (una mica més de quatre minuts pel següent comboi) començo la lectura del llibre.

A L’hora del lector parlen de l’epistolari de Gil de Biedma que fa just vint anys que va morir. No recordava l'aniversari. Quin atzar m’ha portat avui fins a la seva poesia? Trio els versos del darrer poema del darrer llibre.

Las rosas de papel no son verdad
y queman
lo mismo que una frente pensativa
o el tacto de una lámina de hielo.

Las rosas de papel son, en verdad,
demasiado encendidas para el pecho.

Jaime Gil de Biedma: “Canción final”, de Poemas póstumos, dins Las personas y el verbo (edició de 2006).

Qui sap si abans del poema hagués hagut de copiar aquest fragment de la “Nota autobiográfica”:

Y preguntarme por qué no escribo inevitablemente desemboca en otra inquisición mucho más azorante: ¿por qué escribí? Al fin y al cabo, lo normal es leer. Mis respustas favoritas son dos. Una, que mi poesía consistió –sin yo saberlo- en una tentativa de inventarme una identidad, inventada ya, y asumida, , no me ocurre más aquello de apostarme entero en cada poema que me ponía a escribir, que era lo que me apasionaba. Otra, que todo fu una equivocación: yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema. Y en parte, en mala parte, lo he conseguido; como cualquier poema medianamente bien hecho, ahora carezco de libertad interior, soy todo necesidad y sumisión interna a ese atormentado tirano, a ese Big Brother insomne, omnisciente y obiquo –Yo. Mitad Calibán, mitad Narciso, le temo sobretodo cuando le escucho interrogarme junto a un balcón abierto: “¿Què hace un muchacho de 1950 como tú en un año indiferente como éste?”. All the rest is silence.