hi ha dies estranys

Al matí, per atzar, sense premeditació, vaig a Santa Maria del Mar. Han posat cadires al costats dels bancs per al concert de la nit. A la nit, la Joana va a escoltar el Rèquiem de Mozart. Avui no és només la música, és sobretot un aniversari de mort, però no en parlem. Tampoc diré res aquí.

A la tarda, després d’anar a veure la mare, continuo cap al passeig de Gràcia i vaig baixant fins arribar a l’església del Pi. Se m’acut que puc passar per la llibreria Documenta, que compleix anys i que és un referent de joventut, quan, pobres com érem, F. i jo ens hi deixàvem una part dels nostres diners. Ara la visito poquíssim perquè, a més d’infidel, tinc altres llibreries més a la vora i quan arribo tan avall ja tinc el mono de llibres cobert.

Havia pensat de comprar Bulevard dels francesos, de Ferran Torrent, però just després de la caixa, a la primera taula, fullejo una petita antologia de Gil de Biedma i l’agafo perquè el veig i em veig en un poema. Continuo fins al fons on una noia –com que és de la meva edat ja sé que hauria de dir-li senyora- recomana a la seva amiga Camí de sirga de Jesús Moncada –aviat farà cinc anys de la seva mort- i li explica el tema i com arribar a Mequinensa; afegeix que Moncada és un escriptor prematurament desaparegut. Estic a punt d’afegir-me en la conversa –estic segur que una lectora de Moncada no m’ho prendria a mal- per suggerir-los que potser valdria més la pena començar per un llibre de narracions, però m’adono que l’amiga podria considerar intolerable la intromissió. Vaig a la meva, em miro els prestatges de poesia i trobo finalment ; afegeix que Moncada és un escriptor prematurament desaparegut. Estic a punt d'afegir-me en la conversa-estic segur que una lectora de Montcada no m'ho prendria a mal-per suggerir-los que potser valdria més la pena començar per un llibre de narracions, però m'adono que l 'amiga podria considerar intolerable la intromissió. Vaig a la meva, em miro els prestatges de poesia i trobo finalment Las personas del verbo, que és el volum on s’aplega gairebé tota la poesia de Gil de Biedma.

De tornada cap a casa circumval·lo la catedral pel carrer de la Pietat i el dels Comtes. Em segueix i es desdibuixa la música d’una de les estacions de Vivaldi –no recordo quina- que toca un acordionista sense públic. A l’estació del metro (una mica més de quatre minuts pel següent comboi) començo la lectura del llibre.

A L’hora del lector parlen de l’epistolari de Gil de Biedma que fa just vint anys que va morir. No recordava l'aniversari. Quin atzar m’ha portat avui fins a la seva poesia? Trio els versos del darrer poema del darrer llibre.

Las rosas de papel no son verdad
y queman
lo mismo que una frente pensativa
o el tacto de una lámina de hielo.

Las rosas de papel son, en verdad,
demasiado encendidas para el pecho.

Jaime Gil de Biedma: “Canción final”, de Poemas póstumos, dins Las personas y el verbo (edició de 2006).

Qui sap si abans del poema hagués hagut de copiar aquest fragment de la “Nota autobiográfica”:

Y preguntarme por qué no escribo inevitablemente desemboca en otra inquisición mucho más azorante: ¿por qué escribí? Al fin y al cabo, lo normal es leer. Mis respustas favoritas son dos. Una, que mi poesía consistió –sin yo saberlo- en una tentativa de inventarme una identidad, inventada ya, y asumida, , no me ocurre más aquello de apostarme entero en cada poema que me ponía a escribir, que era lo que me apasionaba. Otra, que todo fu una equivocación: yo creía que quería ser poeta, pero en el fondo quería ser poema. Y en parte, en mala parte, lo he conseguido; como cualquier poema medianamente bien hecho, ahora carezco de libertad interior, soy todo necesidad y sumisión interna a ese atormentado tirano, a ese Big Brother insomne, omnisciente y obiquo –Yo. Mitad Calibán, mitad Narciso, le temo sobretodo cuando le escucho interrogarme junto a un balcón abierto: “¿Què hace un muchacho de 1950 como tú en un año indiferente como éste?”. All the rest is silence.

festes de l'hivern benigne

Em trobo a la plaça de Sant Jaume just en el moment que el servei de neteja la deixa ben molla i es presenta el lleó pel carrer de Ferran. Més tard arriba l’àliga, que entra a l’Ajuntament. Malgrat que hi ha un programa oficial de les festes de Santa Eulàlia, tinc la impressió que la majoria de gent que badoqueja per la plaça són espectadors accidentals –setanta, vuitanta?-. La “festa d’hivern” té un ressò molt reduït, insignificant; si no em creieu, busqueu informació en la vostra premsa de confiança sobre actes i participants. L’antiga patrona de la ciutat, suposo que per allò de la innocència, s’ha convertit només en un reclam per a infants, i encara.

Puntualment, a les 8,30, àliga, lleó, els dos gegants i la comparsa inicien el seu recorregut. Un senyor gran cofat amb barretina vermella explica a unes noies sud-americanes el simbolisme de l’àliga i el lleó i les peculiaritats del país. No estic segur que tingui raó en tot el que diu, però fa de bon escoltar, i sembla que les noies estan satisfetes. Ja se sap que l’important no és la veritat sinó la versemblança, i l’avi de la barretina hi posa passió. Travessem la Via Laietana i recorrem lentament el carrer Argenteria, camí de Santa Maria del Mar. Augmenta el seguici.

En arribar a la plaça. abans d’entrar a l’església, gegants –la geganta amb un ventall de plomes de paó-, lleó i àliga, executen la seva darrera dansa profana. Es disparen els flaixos.

Entro a l’església vestida de festa major. M’admira com sempre la seva esveltesa, fins i tot imponent –potser més- amb la llum arificial. Al cap d’una estona apareixen els gegants, que s’han d’inclinar per travessar la porta i es queden drets, mirant-se, a banda i banda del passadís central. Fa la seva aparició l’àliga. Majestuosament enfila el camí de l’altar major. Expectació. S’inicia la dansa ritual amb acompanyament musical. Per un moment sembla que som en un temps passat que no puc precisar. Potser som dues-centes persones, entre les quals no reconec ni el batlle ni altres autoritats. És un acte menor, sense cap mitjà de comunicació que el cobreixi: només les càmeres i els vídeos del aficionats, dels qui s’han trobat casualment amb l’espectacle secular, amb la litúrgia ancestral. Tot plegat, un parèntesi.


Surt l’àliga i queden els ministrers, que ens ofereixen un concert de música “històrica”. Tornem a ser setanta o vuitanta. A l’exterior Barcelona batega. Qui sap quines aventures es viuran en aquesta nit de divendres.

















(El dia 14 de març, el Requiem de Mozart. En serem més. Gràcies, Albert.)