el piset i l'hortet

Malgrat la tria urbana feta conscientment, al menys de moment, deu ser la meua procedència rural la causant de la meua predisposició a la terra, en el sentit literal, físic: paisatges, arbres, arbustos, plantes, pedres... Ara, que ja porto uns mesos sense sortir de Barcelona, noto la necessitat de retornar, ni que sigui un dia o dos, a trepitjar terra, a veure com prospera la natura o simplement a contemplar el camp sense molestar-lo gaire.

És veritat que aquest any tinc a la terrassa -té la Joana en realitat- una mica de terra on creixen quatre coses en un simulacre d'hortet. És satisfactori veure, després de plantar llavors incertes, com creixen les plantes: les carabasses japoneses que esperem que fructifiquin al juny, si és que els testos els són suficients; els pebroters nans, que de moment no es cansen de treure fulles; potser les maduixeres faran maduixes; els raves, de llavors comprades a la Rambla, que no necessiten gaire espai, creixen ràpidament i ja fan cap a les amanides... Però aquests hortets de pis, agradables i satisfactoris, que et fan estar pendent i dubtós dels resultats, necessiten tenir el complement d'una passejada pel camp a l'atzar del que es presenti. Aquests hortets de ciutat, de pis de ciutat, són com ocells engabiats, te'ls estimes i en tens cura, però en el fons imagines que el seu lloc és un altre; i el meu de tant e tant.