les paraules adormides

Entre el munt de paraules que té cadascú, n'hi ha algunes d'adormides. Les paraules adormides són aquelles que en algun moment ens van pertànyer perquè eren nostres, perquè, poc o molt, les fèiem servir, perquè sentíem com les pronunciaven els altres o les llegíem en algun lloc, però va arribar un temps en què, sense saber com, les paraules -la paraula- van desaparèixer, les van deixar de dir, de sentir, de llegir; eren nostres però ja no les recordàvem, ja no les teníem. A vegades, alguna d'aquestes paraules, estimulada per una situació, per una persona, per una lectura, es desperta una altra vegada, ningú sap si per molt o poc temps, i sol ser una alegria, perquè fer-la sortir del seu son no només vol dir recuperar-la sinó reviure el que representa i una part del món, propi o compartit.

Divendres passat, una parella va sortir a la terrassa de casa i la noia va assenyalar una flor que començava a groguejar. No ho facis això, que s'assecarà!, va dir-li el noi. Jo, de sobte, vaig recuperar una de les meues paraules adormides: se semarà. El verb semar, entre altres accepcions, té aquesta que recull el diccionari: Neulir, fer perdre el suc vital, la força, la frescor. El DCVB afegeix precisament aquest exemple: No senyalis la carabassa, que la semaràs. Vaig pensar en la infantesa al poble on, quan algú dirigia el dit a una mata on hi havia una carabassa, una carabassó, un meló o una síndria, sempre hi havia algun altre -amb el menjar no s'hi juga- que et deia que semaries la fruita, perquè eren només aquestes fruites, no les ametlles o els raïms o els préssecs..., les que es podien semar només amb el gest innocent o irreflexiu del dit, al menys en part del territori occidental i valencià, segons he sabut després.

A vegades, les paraules que es desperten porten també incorporades altres paraules adormides o fins i tot frases, i moments, que rescaten de l'oblit. Vaig pensar també en els talls dels venedors de síndria que m'explicava la mare de la seua època barcelonina: per deu (?) cèntims, menges beus i et rentes la cara. He oblidat els cèntims, perquè els preus canvien, però no els fets, encara que siguin d'una història més llarga que ja no escoltaré més i que potser algun dia s'adormirà definitivament.

...........................................................................................................................

Poc després d'escriure l'apunt llegeixo que l'amiga Anna ha guanyat l'11è Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater. És una molt bona notícia i des d'aquí la felicito. Més tard, la lectura d'en Jaume, que el va guanyar l'any passat,  em recorda que avui, dia de la marededéu de Montserrat, ja fa just 40 anys que va morir Gabriel Ferrater; el temps no ens l'ha fet oblidar.

el piset i l'hortet

Malgrat la tria urbana feta conscientment, al menys de moment, deu ser la meua procedència rural la causant de la meua predisposició a la terra, en el sentit literal, físic: paisatges, arbres, arbustos, plantes, pedres... Ara, que ja porto uns mesos sense sortir de Barcelona, noto la necessitat de retornar, ni que sigui un dia o dos, a trepitjar terra, a veure com prospera la natura o simplement a contemplar el camp sense molestar-lo gaire.

És veritat que aquest any tinc a la terrassa -té la Joana en realitat- una mica de terra on creixen quatre coses en un simulacre d'hortet. És satisfactori veure, després de plantar llavors incertes, com creixen les plantes: les carabasses japoneses que esperem que fructifiquin al juny, si és que els testos els són suficients; els pebroters nans, que de moment no es cansen de treure fulles; potser les maduixeres faran maduixes; els raves, de llavors comprades a la Rambla, que no necessiten gaire espai, creixen ràpidament i ja fan cap a les amanides... Però aquests hortets de pis, agradables i satisfactoris, que et fan estar pendent i dubtós dels resultats, necessiten tenir el complement d'una passejada pel camp a l'atzar del que es presenti. Aquests hortets de ciutat, de pis de ciutat, són com ocells engabiats, te'ls estimes i en tens cura, però en el fons imagines que el seu lloc és un altre; i el meu de tant e tant.