el cinema és una festa

Escolto una directora de cinema catalana (la volatilitat de la meua memòria no em permet recordar el seu nom, però sé que ha fet una darrera pel·lícula magnífica) que diu que quines credencials tenia un ministre (sí que sé el nom del ministre) per dir, més o menys, que el cinema espanyol ni fu ni fa. El ministre no havia d'haver dit el que va dir precisament per les seus credencials ministerials, en canvi, podia haver opinat des de les més altes credencials que es poden tenir per parlar sobre cinema: les de qualsevol espectador que freqüenta de tant en tant les sales. No sé si és el cas del ministre.

Per si algú vol parlar del cinema, despús-ahir, ahir i avui, moltes sales ofereixen les seues sessions a un preu rebentat: 2,90 euros. Per obtenir entrades únicament cal inscriure's aquí i imprimir l'acreditació corresponent. Si no es vol rebre publicitat, és aconsellable inventar-se un compte de correu segons els gustos, per exemple, cuirassatpotemkim@gmail.com. Diuen que els dos primers dies la iniciativa ha estat un èxit, i se suposa que avui també triomfarà; algú, sacrilegi o no, comparava les cues amb la cadena per la independència. Em pregunto si la gent ha anat majoritàriament per la substanciosa rebaixa, que ja se sap que a les rebaixes es compra tot, per comprovar, en un exercici de nostàlgia, si els locals segueixen més o menys com sempre, o realment s'interessa pel cinema.

A mi em toca demà i en aquest moment no tinc gens clara la meua tria, únicament que no dependrà de la nacionalitat del producte i potser sí de les opinions d'algun conegut, amb credencials reconegudes o no, o potser de factors aleatoris. Ens veiem a la cua, si no és gaire llarga.

rebaixes o These Boots Are Made For Walking

Surto amb la intenció –també- de comprar-me una peça de roba de la qual no sé especificar el nom perquè pot correspondre a qualsevol substantiu que indiqui que ha d’anar per sobre del jersei, que a la vegada va per sobre de la camisa, però no de la samarreta, perquè fa molts anys que no en porto; no tinc clar si ha d’anar molt per sota de la cintura; al mateix temps, ha d’oferir una protecció consistent en situacions climatològiques moderadament adverses, o potser també força adverses, tot i que no estic segur que l’adversitat inclogui la pluja.

Els carrers van curulls de gent, amb bosses i sense bosses de les compres. He de fer el trajecte en ziga-zaga i amb passes més lentes del que desitjaria. Miro aparadors, passo de llarg, entro, m’emprovo, continuo, torno a començar. Si algú filmés la gernació del centre de Barcelona i ens digués que hi ha una manifestació que demana o reivindica qualsevol cosa, ningú dubtaria que és veritat, encara que els més espavilats trobarien a faltar les pancartes. Finalment trobo la peça que em fa el pes, d’aquestes d’exterior brillant que ara es porta i d’un interior invisible de plomes d’ànec –no s’especifica la varietat dels anàtids ni el sistema per aconseguir les plomes-; una roba lleugera i que intueixo extraordinàriament càlida. De tota manera, el preu, tot i el descompte, em sembla exagerat i, a més, trobo que s’adiu més amb les circumstàncies d’un esquiador pirinenc, per posar un exemple proper, que d’un veí i treballador de l’Eixample.

Desisteixo, i m’encamino a una sabateria de Portaferrissa on la setmana passada vaig clissar unes botes que no vaig comprar perquè no tenien el meu número. Evidentment, continuen sense tenir el 43, però la caixera m’assegura que les tenen en una altra botiga i que me les demanarà. M’enviarà un SMS per confirmar l’operació qu tancarem posteriorment. Hi confio.

Suposo que hi ha gent que em coneix, però no prou, que pensa que sempre porto la mateixa roba o les mateixes sabates. No els ho desmentiré, però què puc fer si tinc tendència a repetir, de vegades només canviant el color, tot el que em fa sentir còmode? Desgraciadament, els fabricants tenen una tendència desmesurada a idear variacions, ni que siguin petites i lamentables, cada temporada. En els cas de les Camper, de tota manera, ni tan sols puc canviar al negre.

A quarts de deu, les manifestacions han perdut empenta, però, en canvi, han augmentat els eslògans que mouen rítmicament a l’alçada de els cuixes mentre caminen: Mango, Zara, Corte Inglés, Señor, H&M, Desigual...

Torno a peu a casa sense brandar cap lema. Demà m'enllustraré les botes i la setmana que ve...

ritmes

M’atabalen les rebaixes de roba: tanta gent intentar comprar encara allò que s’han estat mirant àvidament durant els mesos anteriors i que, en el millor dels casos, ha estat pensat (és un parlar) per un dissenyador analfabet en colors i volums que ha comprat cremalleres xineses, botons venusians, teles sud-africanes, i ho ha enviat tot a l’Índia, on uns nens explotats ho han cosit a preu fet per tornar-ho com un producte made in Itàlia. Peces de roba cosmopolites que no duraran una temporada , no només perquè es desfaran al cap d’unes rentades, sinó perquè els compradors s’adonaran –temporada nova- que la moda de l’estiu anterior no té ni comparació amb la de l’estiu que ve. Entro a Zara amb la Joana, que es vol comprar unes samarretes per anar a la platja. L’experiència m’ofèn, les peces per terra formen una catifa de colors que em mareja, els penjadors se’m converteixen en objectes dalinians... Pujo per la Rambla de Catalunya. En un aparador veig un vestit (?) que deu ser de la temporada que ve: mugrons a l’aire si hem de fer cas la visió. Cal pagar per posar-se’l o li pagaran per comprar-se’l? M’augmenta la taquicàrdia fins que arribo a Jofré: als aparadors no s’observa cap vestigi de possibles rebaixes, només la roba de la temporada d’hivern. Accelero el pas i procuro que la Joana no s’hi fixi: no hi ha cap preu que indiqui el valor de les peces elegants i intemporals.

M’atabalen els semàfors en què he de competir amb els guiris carregats amb motxilles i maletes amb rodes (si busqués un ofici em decidiria per fer-me constructors de maletes amb rodes). Decideixo que en les pròximes municipals no votaré cap partit que no alenteixi el semàfors del Passeig de Gràcia –Gran Via: no pot ser que, contra la meva voluntat, em converteixin en un delinqüent que necessàriament ha de travessar el darrer tram en vermell. I en tinc proves: amb la meva Olympus a l’alçada del melic (se suposa que la confondran amb un pírcing agosarat) deixo constància del fet. Que la màquina hagi fet un seguiment final particular, ho heu d’atribuir a ella mateixa, no a la meva voluntat.




Però no tot és negatiu i estressant a Barcelona. A la mateixa Gran Via –és veritat que no hi ha taules a l’exterior-, trobo un menú força atractiu a un preu irrisori que dubto que tingui comparació en cap altra ciutat europea. No, des d’aquí no us donaré cap detall, perquè no voldria quedar-me sense taula aquests dies d’estiu que competeixo amb vosaltres per les rebaixes.