ritmes

M’atabalen les rebaixes de roba: tanta gent intentar comprar encara allò que s’han estat mirant àvidament durant els mesos anteriors i que, en el millor dels casos, ha estat pensat (és un parlar) per un dissenyador analfabet en colors i volums que ha comprat cremalleres xineses, botons venusians, teles sud-africanes, i ho ha enviat tot a l’Índia, on uns nens explotats ho han cosit a preu fet per tornar-ho com un producte made in Itàlia. Peces de roba cosmopolites que no duraran una temporada , no només perquè es desfaran al cap d’unes rentades, sinó perquè els compradors s’adonaran –temporada nova- que la moda de l’estiu anterior no té ni comparació amb la de l’estiu que ve. Entro a Zara amb la Joana, que es vol comprar unes samarretes per anar a la platja. L’experiència m’ofèn, les peces per terra formen una catifa de colors que em mareja, els penjadors se’m converteixen en objectes dalinians... Pujo per la Rambla de Catalunya. En un aparador veig un vestit (?) que deu ser de la temporada que ve: mugrons a l’aire si hem de fer cas la visió. Cal pagar per posar-se’l o li pagaran per comprar-se’l? M’augmenta la taquicàrdia fins que arribo a Jofré: als aparadors no s’observa cap vestigi de possibles rebaixes, només la roba de la temporada d’hivern. Accelero el pas i procuro que la Joana no s’hi fixi: no hi ha cap preu que indiqui el valor de les peces elegants i intemporals.

M’atabalen els semàfors en què he de competir amb els guiris carregats amb motxilles i maletes amb rodes (si busqués un ofici em decidiria per fer-me constructors de maletes amb rodes). Decideixo que en les pròximes municipals no votaré cap partit que no alenteixi el semàfors del Passeig de Gràcia –Gran Via: no pot ser que, contra la meva voluntat, em converteixin en un delinqüent que necessàriament ha de travessar el darrer tram en vermell. I en tinc proves: amb la meva Olympus a l’alçada del melic (se suposa que la confondran amb un pírcing agosarat) deixo constància del fet. Que la màquina hagi fet un seguiment final particular, ho heu d’atribuir a ella mateixa, no a la meva voluntat.




Però no tot és negatiu i estressant a Barcelona. A la mateixa Gran Via –és veritat que no hi ha taules a l’exterior-, trobo un menú força atractiu a un preu irrisori que dubto que tingui comparació en cap altra ciutat europea. No, des d’aquí no us donaré cap detall, perquè no voldria quedar-me sense taula aquests dies d’estiu que competeixo amb vosaltres per les rebaixes.