Surto amb la intenció –també- de comprar-me una peça de roba de la qual no sé especificar el nom perquè pot correspondre a qualsevol substantiu que indiqui que ha d’anar per sobre del jersei, que a la vegada va per sobre de la camisa, però no de la samarreta, perquè fa molts anys que no en porto; no tinc clar si ha d’anar molt per sota de la cintura; al mateix temps, ha d’oferir una protecció consistent en situacions climatològiques moderadament adverses, o potser també força adverses, tot i que no estic segur que l’adversitat inclogui la pluja.
Els carrers van curulls de gent, amb bosses i sense bosses de les compres. He de fer el trajecte en ziga-zaga i amb passes més lentes del que desitjaria. Miro aparadors, passo de llarg, entro, m’emprovo, continuo, torno a començar. Si algú filmés la gernació del centre de Barcelona i ens digués que hi ha una manifestació que demana o reivindica qualsevol cosa, ningú dubtaria que és veritat, encara que els més espavilats trobarien a faltar les pancartes. Finalment trobo la peça que em fa el pes, d’aquestes d’exterior brillant que ara es porta i d’un interior invisible de plomes d’ànec –no s’especifica la varietat dels anàtids ni el sistema per aconseguir les plomes-; una roba lleugera i que intueixo extraordinàriament càlida. De tota manera, el preu, tot i el descompte, em sembla exagerat i, a més, trobo que s’adiu més amb les circumstàncies d’un esquiador pirinenc, per posar un exemple proper, que d’un veí i treballador de l’Eixample.
Desisteixo, i m’encamino a una sabateria de Portaferrissa on la setmana passada vaig clissar unes botes que no vaig comprar perquè no tenien el meu número. Evidentment, continuen sense tenir el 43, però la caixera m’assegura que les tenen en una altra botiga i que me les demanarà. M’enviarà un SMS per confirmar l’operació qu tancarem posteriorment. Hi confio.
Suposo que hi ha gent que em coneix, però no prou, que pensa que sempre porto la mateixa roba o les mateixes sabates. No els ho desmentiré, però què puc fer si tinc tendència a repetir, de vegades només canviant el color, tot el que em fa sentir còmode? Desgraciadament, els fabricants tenen una tendència desmesurada a idear variacions, ni que siguin petites i lamentables, cada temporada. En els cas de les Camper, de tota manera, ni tan sols puc canviar al negre.
A quarts de deu, les manifestacions han perdut empenta, però, en canvi, han augmentat els eslògans que mouen rítmicament a l’alçada de els cuixes mentre caminen: Mango, Zara, Corte Inglés, Señor, H&M, Desigual...
Torno a peu a casa sense brandar cap lema. Demà m'enllustraré les botes i la setmana que ve...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
3 comentaris:
Ni que vulguis esdevenir conservador ho aconsegueixes. La cultura del canvi és aclaparadora, fa anys hi havia diferents peces de roba o coses diverses en les quals sempre repetia: un rímmel concret, un model de calçotets determinat pel marit, un tipus de sabates -també-, llibretes, determinats medicaments d'autoreceptari, fins i tot una colònia que no era barata. És habitual sentir: ja no ho fan, això. I et miren com si fossis una mòmia.
Això ens passava a escola amb els llibres de text, si repetíem 'model' per tal que es poguessin aprofitar, les editorials ja es cuidaven de fer-hi 'intervencions' per tal que, al capdavall, s'hagués de comprar 'el nou'.
M´agrada aquesta cançó, en aquesta versió original sobretot.
Una jaqueta de plumes és molt pràctica, abriga molt i no pesa gens, com els edredons. Ara , per l´Eixample,no sé jo...per la tramuntana, ideal.
És veritat, Júlia, que la cultura del canvi, en la qual intervenen molts factors fàcilement detectables i d'altres més subtils, és la constant del nostre temps, però, al mateix temps, crec que hi ha una uniformitat -algunes vegades també n'hem parlat, d'això- aclaparadora.
Quant a la roba i complements de vestir, la dificultat no és voler anar clàssic, sinó voler anar personal. Fixa't, per exemple, en la qüestió dels colors i busca'm un jersei de color groc. Es clar, em pots dir que a qui se li acut aquest any de vestir-se de canari.
Les editorials ja han tingut prou feina darrerament d'adaptar-se a les modes que els indicaven des de "dalt" :-)
Jo la tenia mig oblidada, A., la cançó. En parlar de les botes em va venir a la memòria. No tinc idea que es deu haver fet de la Sinatra.
D'acord, d'acord, la Joana tampoc veia gaire clar que em comprés un edredon :-)
Publica un comentari a l'entrada