volem sants catalans!

Dissabte passat vaig ser testimoni -i càmera en exclusiva- gairebé casual d'una part d'una commemoració barcelonina que no va tenir més transcendència perquè els temps prioritzen altres focalitzacions: la notícia de la proclamació oficial de la santedat de Josep Oriol.

Una petita comitiva, formada per músics, una mula i un cavaller a cavall, va arribar, com si venguessin de Roma, a la plaça de la Cucurulla. Entenc que la música subratllava l'alegria de la jornada. Una mica més tard, les autoritats eclesiàstiques de la ciutat, amb olor d'encens, van presentar-se pel carrer de la Portaferrissa. El cavaller va donar la nova: Josep Oriol ja era oficialment sant. El qui venien de Roma i els ui els esperaven van dirigir-se en processó fins a l'església de Santa Maria del Pi, on van representar un retaule amb alguns episodis de la vida del sant.

Em temo que el públic en general que va presenciar la trobada no tenia gaire idea de què tractava tot l'assumpte i més aviat devia pensar que no calia tant d'enrenou per comunicar un fet que actualment s'hauria pogut saber a l'instant a través d'una trucada de mòbil. Més enllà dels vestuaris, em va semblar que un dels detalls que cridava l'atenció del públic més jove era la tonsura que presentaven alguns dels participants, i que jo mateix no sé si corresponia a la realitat o a la representació.

En fi, tot això són assumptes menors. A mi se'm va acudir que és estrany que encara no es reivindiqui explícitament la preeminència dels sants catalans sobre els forans. Es veritat que això dels sants va de baixa, però crec que la majoria dels catalans encara fan petites celebracions el dia que el santoral indica el seu nom. Jo, per exemple, el dia 19 vaig felicitar els meus quatre cunyats -tots els que tinc- que es diuen Josep, i ben contents que estaven. Però, per què celebraven el seu sant sota l'advocació d'un personatge que, en el seu cas, era hebreu? Comprenc totes aquestes qüestions de la tradició, del prestigi, i de qui comença primer sempre té algun avantatge, però arriba el moment que un ha de reflexionar i replantejar-se la seua vida, i un dels primers fets de qualsevol vida és el nom que l'identifica. D'acord, t'han batejat Josep, no s'hi pot fer res, no vols ser desagraït envers als pares, però et queda la llibertat de mostrar la teua voluntat de ser fidel a una terra. Quina manera millor de demostrar la fidelitat i l'homenatge al país que fer una de les teues celebracions en honor d'un sant del territori? Que alguns no tenen altre remei que celebrar el seu sant recordant un personatge hebreu, grec, germànic, espanyol o de qualsevol altra procedència? Ja s'ho faran. Però als qui ho tenen fàcil, que facin el senzill pas reivindicatiu. A veure si l'any que ve podem sentir alguns que diuen: no, el meu sant no és el 19, és el 23. Si això és així, potser haurem fet un gest petit, però d'un simbolisme important en el nostre procés d'independència, en què cada pas que fem, per insignificant que pugui semblar, compta. Ei, i que consti que no dic que els pastissers no puguin aconsellar menjar crema catalana el 19 i el 23, que les sumes sempre són millors que les restes, sobretot si contribueixen a endolcir la nostra vida.

contra les guerres

Avui faig el meu primer passeig llarg, m’he de posar en forma per al retorn. No cal dir que he anat baixant fins arribar a la plaça de Sant Jaume i allà, mentre esperava pendent del mòbil que la Joana acabés el seu recorregut per les botigues de roba, m’he trobat amb el principi de la manifestació contra la guerra d’Iraq –i l’embolic de Palestina, segons escolto-. Eren exactament les 18:41: m’ho diu l’Olympus en la primera foto que repasso.

Em trobo situat en un lloc estratègic per anar veient com es va omplint la plaça, amb l’esquena a la paret, lleugerament a la dreta de qui suposo un antic militant del PSUC a qui van saludant alguns manifestants a mesura que van deixant l’embut que els porta de la via Laietana fins a la plaça. En aquest lloc privilegiat, que deixo en algun moment per fer fotos des del mig del carrer, puc anar comptant els manifestants. En la pancarta que encapçala la manifestació no veig gent coneguda, ni personalment ni públicament.

Em sento identificat amb els manifestants, perquè en una proporció força elevada són de la meva edat, perquè veig moltes banderes republicanes, perquè detecto un convenciment que va més enllà de les escasses crides públiques que els mitjans han transmès, per moltes altres coses. Començo a veure alguna gent coneguda, sobretot –únicament, volia dir- de dos partits. Em sembla distingir la Teresa Pàmies, però no n’estic segur.

Al meu company de l’esquerra –geogràficament parlant- se li acosta un manifestant que porta unes ulleres rodones de pasta com les de la meva àvia. Parlen una estona del moviment de les masses i el de les ulleres destaca que ara estan treballant en la qüestió de Palestina –Àfrica queda més lluny i més dispersa-. La gent, sense pressa, va encabint-se a la plaça. Els crits contra la guerra, contra Rajoy (sic), a favor de Palestina, a favor de Núria Pórtulas.

Comença el discurs on es parla de tot el que he dit. Es recorda que dintre d’una estona els participants es podran afegir a l’acte que s’ha organitzat en favor de la Núria. La plaça vibra quan, segons el recompte, es diu que els assistents a la manifestació podrien haver estat 15.000 –el diari em diu que 1.500 i jo en calculo 10.000 (segons la Guàrdia Urbana)-.

La gent va marxant. Els mossos fan un petit quadrat davant de la Generalitat que ens impedeix passar a tres metres de la porta. Fa un moment un gos que portava sobre el llom un petit cartell amb un NO A LA GUERRA s’ha cagat, amb molt bon criteri, al seu costat; l’ama ha recollit la merda i l’ha tirat, embolicada en uns fulls de l’”Avui”, a la paperera. Llàstima! És una merda que hagués estat de més bon trepitjar que moltes altres deposicions, tot i que el servei de neteja de l’Ajuntament esperava el final de l’acte per deixar la plaça immaculada. Els gos ja ha complert, però, i gira cua. Quatre anys i quatre gats que a penes sortiran demà al diari, on podrem veure, per exemple, coses tan interessants com aquesta: “Un empleado de una funeraria de Asunción fue detenido por haber sustraído un marcapasos del cuerpo de un difunto durante los preparativos del velatorio, según ha informado hoy la prensa paraguaya.” Som així.

De pujada cap a casa, ens trobem una petita representació sacra davant de la xocolateria Fargas: espelmes, el lleó i l’ase de Barcelona, un cavaller a cavall.... M’acosto al guàrdia motoritzat que obre la comitiva per preguntar-li de què va la cosa, però no ho sap, només té clar que els ha d’acompanyar fins a l’església del Pi. Em sembla recordar: li dic que potser es tracta de la comitiva que anuncia la representació del retaule de Sant Josep Oriol que se celebrarà a les nou. El municipal, satisfet en saber el motiu de la seva feina, va repetint la meva informació a qui gosa preguntar-li. Que sant Josep Oriol hi faci més que nosaltres!