meditació de quaresma

-Cuando estés sentado, estate sentado. Cuando respiras, respira. Cuando comas, come -decia Gaspar, queriendo expressar que todo tu ser ha de estar en el momento, completamente consciente del ahora, sin pasado, sin futuro, sin nada que nos separe de todo lo que és.

A mí, que soy judio, me resulta difícil permanecer en el momento. Sin pasado, ¿dónde está la culpa?Y, sin futuro, ¿donde está el temor? Sin culpa ni temor, ¿quien soy?

L'evangeli segons Colleja.

El títol de Christopher Moore, és una mica més llarg -l'evangeli és llarguíssim i d'interès irregular-: Cordero, el evangelio según el mejor amigo de la infancia de Jesucristo (traduït al català?). És una llàstima que l'Església hagi limitat els evangelis als quatre que tothom coneix (sic), que, a més de ser breus, obliden pràcticament en la seua totalitat el període de formació de Jesús. L'interès d'aquest evangeli, el de Colleja,  rau en el fet que explica detalladament els anys anteriors als 30 del protagonista, cosa que no fan els altres, que deixen un buit incomprensible. Ara que ens trobem en època de meditació, em sembla una lectura no imprescindible, però sí interessant.

No afegeixo res més sobre el conjunt literari, perquè la meua intenció és centrar l'atenció en el fragment del principi: la concentració en el present, el seu gaudi. Individualment la proposta és assequible, desitjable, encara que sovint difícil. Col·lectivament, quins són els equivalents de la culpa i el temor en els catalans? Esclar que els catalans tampoc és que tinguin tan clara la consciència de poble, ni del passat o del futur comuns, i el present, cadascú al seu aire.

de l'espai, no te'n refies mai

( Juan Carlos Ortega: entrevista radiofònica -2014?-)

La veritat, noto algunes reticències de l'entrevistador a l'hora d'acceptar la normalitat d'aquests éssers. Jo mateix, que fa anys que tinc encontres semblants, tampoc no m'acabo de creure que siguin normals, allò que s'entén normalment per normals: les aparences enganyen; i no sóc l'únic que ho pensa, només cal repassar la premsa.

 

I ja posats, per complementar la situació:

volem sants catalans!

Dissabte passat vaig ser testimoni -i càmera en exclusiva- gairebé casual d'una part d'una commemoració barcelonina que no va tenir més transcendència perquè els temps prioritzen altres focalitzacions: la notícia de la proclamació oficial de la santedat de Josep Oriol.

Una petita comitiva, formada per músics, una mula i un cavaller a cavall, va arribar, com si venguessin de Roma, a la plaça de la Cucurulla. Entenc que la música subratllava l'alegria de la jornada. Una mica més tard, les autoritats eclesiàstiques de la ciutat, amb olor d'encens, van presentar-se pel carrer de la Portaferrissa. El cavaller va donar la nova: Josep Oriol ja era oficialment sant. El qui venien de Roma i els ui els esperaven van dirigir-se en processó fins a l'església de Santa Maria del Pi, on van representar un retaule amb alguns episodis de la vida del sant.

Em temo que el públic en general que va presenciar la trobada no tenia gaire idea de què tractava tot l'assumpte i més aviat devia pensar que no calia tant d'enrenou per comunicar un fet que actualment s'hauria pogut saber a l'instant a través d'una trucada de mòbil. Més enllà dels vestuaris, em va semblar que un dels detalls que cridava l'atenció del públic més jove era la tonsura que presentaven alguns dels participants, i que jo mateix no sé si corresponia a la realitat o a la representació.

En fi, tot això són assumptes menors. A mi se'm va acudir que és estrany que encara no es reivindiqui explícitament la preeminència dels sants catalans sobre els forans. Es veritat que això dels sants va de baixa, però crec que la majoria dels catalans encara fan petites celebracions el dia que el santoral indica el seu nom. Jo, per exemple, el dia 19 vaig felicitar els meus quatre cunyats -tots els que tinc- que es diuen Josep, i ben contents que estaven. Però, per què celebraven el seu sant sota l'advocació d'un personatge que, en el seu cas, era hebreu? Comprenc totes aquestes qüestions de la tradició, del prestigi, i de qui comença primer sempre té algun avantatge, però arriba el moment que un ha de reflexionar i replantejar-se la seua vida, i un dels primers fets de qualsevol vida és el nom que l'identifica. D'acord, t'han batejat Josep, no s'hi pot fer res, no vols ser desagraït envers als pares, però et queda la llibertat de mostrar la teua voluntat de ser fidel a una terra. Quina manera millor de demostrar la fidelitat i l'homenatge al país que fer una de les teues celebracions en honor d'un sant del territori? Que alguns no tenen altre remei que celebrar el seu sant recordant un personatge hebreu, grec, germànic, espanyol o de qualsevol altra procedència? Ja s'ho faran. Però als qui ho tenen fàcil, que facin el senzill pas reivindicatiu. A veure si l'any que ve podem sentir alguns que diuen: no, el meu sant no és el 19, és el 23. Si això és així, potser haurem fet un gest petit, però d'un simbolisme important en el nostre procés d'independència, en què cada pas que fem, per insignificant que pugui semblar, compta. Ei, i que consti que no dic que els pastissers no puguin aconsellar menjar crema catalana el 19 i el 23, que les sumes sempre són millors que les restes, sobretot si contribueixen a endolcir la nostra vida.

Evast i els xinesos

Miro una estona “Banda ampla”, avui dedicat a la Xina no sé ben bé amb quina finalitat. No diré res més a part que la meva impressió simplista és que parlem dues llengües diferents, malgrat que força xineses del programa -més que els xinesos-, parlin en català.

En un moment determinat, la intervenció d'una noia xinesa em fa pensar en Evast, acabat de casar amb Aloma i més tard pare de Blanquerna. El fragment diu així: e ell volgué usar de mercaderia, per tal que s'humiliàs a haver algun ofici, e que no estigués ociós, e que els béns temporals poguessen conservar per a mantenir sa casa; car per ociositat ve hom a ésser pobre, superb e pereós, i per burgesia e riquea, moltes vegades, confiant massa de si, són alguns hòmens de ciutat en declinament i pobrea e altres vicis.

En un procés de relació que no explicaré per no ofendre ningú, he pensat que potser Evast podria haver fet bons negocis amb els xinesos, malgrat que a la seva època -ningú no tria quan neix- l'intercanvi comercial amb els xinesos encara no s'havia iniciat, em sembla.

Sobtadament m'han vingut ganes de llegir el Llibre d'Evast i d'Aloma e de Blanquerna son fill, però em sembla que tinc tantes lectures pendents una mica més actuals, i vergonyosament endarrerides, que deixaré que em passi aquest desig que tampoc no és tan intens.

ballem, si podem

Els catalans som(són)... els catalans volem(volen)... els catalans farem(faran)...

Saber qui som, què volem i què farem els catalans em sembla cada dia més difícil i, òbviament, ni tan sols crec que es replantegi seriosament. Qui són alguns catalans, què volen i què fan -centenars de percentatges diversos- es pot anar resseguint a través del que es fa, es diu i s'escriu. La majoria, però, com sempre, són (som) catalans -vells i nous i pseudo- silenciosos, que a penes alcen la veu de tant en tant (i quan ho fan encara ens diuen que quequegen: però , ignorants!, si aquí ja no queden bilingües!). La realitat és aquesta. Molt bé, anar fent al compàs que ens marquen des d'aquí i des de fora.

El català emprenyat, el català perplex... M'agrada això del català perplex, perquè només des de la perplexitat és possible algun plantejament de futur; però em temo que aquí hi ha poca gent perplexa; som encara un un país de saberuts, de sobrats, d'idealistes, de babaus, d'emmirallats no sé sap en què. Hem passat de la caseta i l'hortet a la bicicleta i el gosset. D'acord, és el que hi ha: l'espai és limitat i el sòl val una pasta. Pisets de dues habitacions -a resar que no pugin mes les hipoteques els qui les puguin pagar-; a la nit, la bicicleta al balcó i a treure el gos a passejar. Ja n'anirem parlant.

Bé, aquest és un dia de festa i celebració que no voldria aigualir amb disquisicions quequejants, disperses i fora de lloc. Senyeres als balcons, passejades alegres, complicitats explícites i ímplicites, i endavant amb les reivindicacions seculars. Seguint una tradició a penes encetada, us voldria convidar un any més a participar de la música (les imatges són aleatòries) d'una nova versió, més ben dit, d'una recreació o utilització dels Segadors. L'autor és Enric Casals, germà de Pau Casals, i no sé la data de la composició.

Angoixa. És una de les sardanes més interessants d’aquest enregistrament com a mostra d’aquest camí de llibertat en el gènere, amb un tiratge de 119 compassos de llargs, una estructura heterodoxa i un tractament orquestral que exigeix una capacitat interpretativa excepcional. No està datada, però molt probablement es pot considerar entre les primeres peces que va compondre.
Presenta una de les versions més insòlites de la història de la melodia d’ ”Els Segadors”, amb un tractament agre i angoixant que la despulla del seu caràcter d’himne.

Ja em direu si us veuieu capaços de ballar la sardana.

Bona diada!



Antecedents històrics parcials aquí.

rentrée de setembre

Llegeixo, o al menys ho intento, el que s'escriu sobre el finançament. Em sembla lamentable que es donin tantes voltes a la premsa -i als blocs- a un tema vellíssim per no dir res de nou. És la inutilitat i el barroquisme en estat pur. Quina pèrdua de temps!

Fora del territori ningú no es pot creure que a Barcelona, o a Catalunya, no hi hagi un muntatge audiovisual per aula a l'ensenyament públic. Et prenen per mentider o per jubilat. Què es pot fer amb aquests mitjans a cada classe ja és una altra història.

M'arriben i busco les novetats editorials de la tardor. És aclaparadora la quantitat de banalitats que apareixeran. De reedicions, ben poca cosa. Tinc la sensació que les editorials es poden convertir, ves per on, en el negoci complementari de les cadenes de televisió. Bé, d'alguna cosa s'ha de viure. La televisió, a l'estiu es converteix en una mena d'espai dedicat als malalts d'Alzehimer i de dèbils mentals. Tampoc és que en temporada alta sigui, en general, gaire cosa més, mani qui mani i caigui qui caigui. Ara, algú em podria preguntar per què la miro. La resposta es pot trobar en una de les dues patologies anteriors.

Parlàvem d'aquestes coses i d'algunes altres amb una amiga basca mentre sopàvem a Paco Meralgo, lloc amb una excel·lent relació qualitat-preu (fa dies que no parlo de cuina). Sobre el primer tema, em deia la gràcia que fa als del seu país tot això del finançament. Una conversa distesa i gratificant perquè a la fi les coses són el que són i els pallassos són la cara del poder.

M'explica uns quants acudits sobre bascos i catalans -entre nosaltres gairebé tot és permès- que no reproduiré per no ferir sensibilitats, però, demanant disculpes per avançat per la meva incapacitat en aquest gènere, deixeu-me que us en passi un de curtet només de bascos que no és nou i que és d'un primitivisme notori, tot i que se li pot trobar alguna altra lectura, jo diria que fins i tot política.

Es trobaven dos bascos a la barra d'un bar (situeu-lo on us sembli) amb unes ganes de lligar extraordinàries que no havien tingut sort en tota la nit. En això que arriben dues noies que estan boníssimes i s'asseuen al seu costat. Els nois les miren i es miren, i un li diu a l'altre (recordeu que molts bascos parlen castellà): “Oye, tú, les decimos que somos de Bilabao -el noi ja anava un xic col·locat-?”. L'altre les mira i se'l mira i li respon: “Que se jodan!” Doncs, això.