Potser després escriuràs de tot plegat i parlaràs de com t'ha agradat que la teua companya de l'esquerra t'hagi dit: “... i què podia fer si em vaig enamorar...?”. Feia tant de temps que ningú no et deia en directe que s'havia enamorat! O parlaràs del dilema que has proposat: “... és possible que la nit de Sant Joan algú es plantegés de triar entre les fogueres i la “roja”?” O diràs alguna cosa sobre la percepció del teu company: “...la trista vida dels turistes que es passen el dia al carrer amb aquest sol que torra perquè és la seua obligació”. O et preguntaràs si val la pena la novel·la de Benoîte Groult, una escriptora francesa de qui no coneixes res, que llegeix la turista holandesa a la vora de la piscina mentre tu vas dinant, xerrant i escoltant. O pensaràs que segurament no diràs res sobre aquest darrer dinar amb tots els companys de català, castellà i llatí, perquè, què pots dir a part del greu que et sap que sigui el darrer dinar? O et proposaràs parlar, encara que no saps si ho faràs, sobre els oasis de la ciutat, com el restaurant El Jardí de l'Àngel, on Carles Arola t'ha envoltat de trompe-l'oeils (enganyatalls?) refrescants...
Avui, però, no diràs res, perquè hi ha dies que prefereix deixar que el temps vagi passant encara que no sigui sota les estrelles i no arribi cap aire suau que mogui els àlbers i et porti olor de mar.


