26.6.12

avui no escriuré res

Hi ha dies que més que llegir, escriure, o altres coses semblants o dissemblants, tens ganes de deixar córrer el temps, potser de parlar una mica, una mica més d'escoltar, encara més d'anar mirant, veient o sense veure.

Potser després escriuràs de tot plegat i parlaràs de com t'ha agradat que la teua companya de l'esquerra t'hagi dit: “... i què podia fer si em vaig enamorar...?”. Feia tant de temps que ningú no et deia en directe que s'havia enamorat! O parlaràs del dilema que has proposat: “... és possible que la nit de Sant Joan algú es plantegés de triar entre les fogueres i la “roja”?” O diràs alguna cosa sobre la percepció del teu company: “...la trista vida dels turistes que es passen el dia al carrer amb aquest sol que torra perquè és la seua obligació”. O et preguntaràs si val la pena la novel·la de Benoîte Groult, una escriptora francesa de qui no coneixes res, que llegeix la turista holandesa a la vora de la piscina mentre tu vas dinant, xerrant i escoltant. O pensaràs que segurament no diràs res sobre aquest darrer dinar amb tots els companys de català, castellà i llatí, perquè, què pots dir a part del greu que et sap que sigui el darrer dinar? O et proposaràs parlar, encara que no saps si ho faràs, sobre els oasis de la ciutat, com el restaurant El Jardí de l'Àngel, on Carles Arola t'ha envoltat de trompe-l'oeils (enganyatalls?) refrescants...

Avui, però, no diràs res, perquè hi ha dies que prefereix deixar que el temps vagi passant encara que no sigui sota les estrelles i no arribi cap aire suau que mogui els àlbers i et porti olor de mar.






5 comentaris:

iruna ha dit...

potser fa temps que no ho senties en directe perquè enamorar-se és d'aquelles coses que més val ni dir-les :)

entre les fogueres i "la roja", a casa vam viure "la roja", miquel. l'aicard ho tenia claríssim. la sara se'n va anar amb son pare. l'endemà, va tornar tota contenta. l'aicard també estava content. i jo al·lucinada de veure a la tele tantíssima gent celebrant revetlles en platges o a la muntanya o als carrers, "a tot arreu", menos a casa nostra. mai he celebrat sant joan d'esta forma que retrataven tan multitudinària. en part, me sap greu, però no gaire.

potser no arriba l'olor del mar, però està molt a prop, a una passejada.

bona nit, miquel

miquel ha dit...

a la gent li agrada una persona, surt amb una persona, fa l'amor..., però em va agradar que em digués que s'havia enamorat, és bonic :-)

La Qüestió, iruna, és per què es tria una cosa i no l'altra o si poden conviure les dos. és clar que tu tens la coartada de l'Aicard. Bé, la revetlla, tal com cal, s'ha de celebrar amb una foguera, i això cada dia costa més; la resta també està bé. Millor si no et sap gaire greu.
Si, la mar està prop, i m'agrada anar-hi, però la que jo pensava ahir era més íntima, més solitària, més a la meua mida :-)
bona nit, iruna.

Pais secret ha dit...

“... i què podia fer si em vaig enamorar...?”

Quan dius això no dónes peu a la raó ni als consells, t´has enamorat i n´hi ha prou. Com si fos la cosa més meravellosa i estranya del món, que ho és, malgrat ho facis de qui no has de fer.

Per no dir res has dit molt de tot plegat.

miquel ha dit...

Exacte, A., l'amor es pot comunicar i explicar, però és individual i intransferible... i va com va.
Hi ha dies que tens tantes coses que penses que pots dir que al final no dius res :-)

Anònim ha dit...

Espero que no hagi estat el darrer dinar...com que dius que et sap greu, l´ambigúitat que tu suposaves no la veig per enlloc
Assum