No val la pena dir-ho, però ho faré:
els llibreters -em refereixo als professionals, no als dependents
ocasionals- tenen, en general, un somriure difícil, al menys a mi
em costa de trobar-lo tot i la meua dilatada experiència en
passejades per les llibreries. De tant en tant sento autodefinir-se
alguns professionals del gremi com a les fades benefactores dels
lectors erràtics, sense criteri propi. No ho dubto, però imagino
que sovint els lectors s'ho pensen prou abans de demanar
consell als experts de les llibreries; les celles alçades, el rostre
busterkeatonià, la impressió que destorbaràs una meditació
transcendent, imposen un respecte, una distància,que no tothom és
capaç de traspassar, i encara menys si la idea inicial en entrar a
la llibreria és trobar una obra humorística.
A vegades m'he preguntat el motiu
d'aquest distanciament dels llibreters. Les conclusions són extenses
i variades, però en concreto dos: en l'ofici de llibreter, com en el
de pagès, el negoci mai no acaba d'anar bé; en segon lloc, i donant
per suposat que els llibreters són lectors, la majoria de llibres
corroboren que la vida és complicada, difícil, un drama si no una
tragèdia, i el màxim que es pot donar és un somriure irònic,
tallant, curt.
Dit tot això, cal desconfiar del
llibreter que somriu gaire: o bé és un babau o ven llibres com qui
vendria camises i a l'endemà no tindria cap inconvenient a vendre
automòbils o a entrar en política.
Compte, jo continuo pensant que
somriure costa poc, el difícil és ser convincent en el riure. Déu
me'n guard de demanar als llibreters que riguin.
P.S. Em fan riure totes aquestes
manifestacions extremes i indignades davant del Franco decapitat
exposat davant del Born i encara més les argumentacions peregrines, de manual de moda,
dels protagonistes.
