sobre els humors

No val la pena dir-ho, però ho faré: els llibreters -em refereixo als professionals, no als dependents ocasionals- tenen, en general, un somriure difícil, al menys a mi em costa de trobar-lo tot i la meua dilatada experiència en passejades per les llibreries. De tant en tant sento autodefinir-se alguns professionals del gremi com a les fades benefactores dels lectors erràtics, sense criteri propi. No ho dubto, però imagino que sovint els lectors s'ho pensen prou abans de demanar consell als experts de les llibreries; les celles alçades, el rostre busterkeatonià, la impressió que destorbaràs una meditació transcendent, imposen un respecte, una distància,que no tothom és capaç de traspassar, i encara menys si la idea inicial en entrar a la llibreria és trobar una obra humorística.

A vegades m'he preguntat el motiu d'aquest distanciament dels llibreters. Les conclusions són extenses i variades, però en concreto dos: en l'ofici de llibreter, com en el de pagès, el negoci mai no acaba d'anar bé; en segon lloc, i donant per suposat que els llibreters són lectors, la majoria de llibres corroboren que la vida és complicada, difícil, un drama si no una tragèdia, i el màxim que es pot donar és un somriure irònic, tallant, curt.

Dit tot això, cal desconfiar del llibreter que somriu gaire: o bé és un babau o ven llibres com qui vendria camises i a l'endemà no tindria cap inconvenient a vendre automòbils o a entrar en política.

Compte, jo continuo pensant que somriure costa poc, el difícil és ser convincent en el riure. Déu me'n guard de demanar als llibreters que riguin.

P.S. Em fan riure totes aquestes manifestacions extremes i indignades davant del Franco decapitat exposat davant del Born i encara més les argumentacions peregrines, de manual de moda, dels protagonistes.

tot és possible

Dilluns, tornant de l'oficina del cadastre, vaig anar baixant per Enric Granados amb la intenció de veure com anaven les coses a La impossible. A traves de la persiana mig abaixada vaig veure moviment de col·locació de llibres als prestatges i em vaig atrevir a acostar-me i preguntar, reixa endins, que quan obririen. Una noia em va respondre el que tothom sap: que el dijous.

Ja sé que es tanquen i obren llibreries, però, des que ho vaig saber, em va fer gràcia la notícia d'aquesta estrena. En primer lloc perquè alguns -tots?- els seus propietaris provenen de Proa, un espai que per raons logístiques freqüentava poc, però on sempre m'havien atès amb molta amabilitat, més enllà de la professionalitat. En segon lloc, perquè, segons he llegit, la llibreria s'especialitzarà en llibres en català; ja comprovaré fins quin punt això serà així.

Em va semblar curiosa la inscripció de la porta: LA IMPOSSIBLE, i, just a sota, en lletra minúscula: Llibreters. Entenc que, entre altres coses, és una manera d'emfatitzar la professionalitat dels qui trobarem en la llibreria o, dit d'una altra manera, que no només es podran trobar prestatges amb llibres, sinó gent a qui recórrer en cas de dubte o de ganes de parlar de llibres o dit d'una altra manera...

No sé si la llibreria tindrà molt èxit o no tant; en principi hauran de competir amb una llibreria (hauria de dir també uns llibreters?) de molt a la vora, La Central del carrer de Mallorca. No sé quines estratègies seguiran per fer atractiva la llibreria a part de tenir els llibres en els prestatges. No sé si han pensat amb alguns tipus de clients concrets. No sé moltes altres coses. En tot cas, els desitjo llarga vida i que jo ho pugui veure i gaudir.

Gairebé se m'oblida el centenari del naixement d'Espriu. A veure si algú ens fa una croniqueta de l'acte d'Arenys.

lectors, llibres, llibreries (2)

Vaig començar parlant del lector i em van sortir les llibreries. Ara que voldria parlar de les llibreries, em surt poca cosa. Recorro a la definició més primària: les llibreries són els llocs on es venen llibres que compren els lectors. M'adono que es venen comporta una oració impersonal i ho corregeixo, també d'una manera elemental: les llibreres ja no són necessàriament llocs físics i ja no queda clar si qui et ven el llibre és una empresa o un llibreter.

Continuo sense saber com tirar endavant perquè de les llibreries aprecio sobretot els llibres, l'oportunitat de veure'ls, acaronar-los, fullejar-los i, si s'esdevé, emportar-me'ls a casa. Les llibreries físiques, és a dir, tal com les coneixem, són un món on sempre m'he sentit bé i m'hi he mantingut fidel al llarg dels anys, amb una fidelitat d'antic mormó o musulmà o home primitiu que té unes quantes esposes i en cada una -que se'm perdoni la correcció que la modernitat exigeix- troba qualitats i mai no en repudiaria cap, no importa si són joves o velles. Segurament he trobat més felicitat en les llibreries velles que en les joves, però atribueixo aquest sentiment més al tracte continuat que a qualsevol altre fet. Diria que m'he mantingut més fidel a les llibreries que ells a mi, encara que això sovint no ha estat culpa seua; però m'he proposat no parlar dels llibreters i llibreteres perquè en sé ben poc.

Em desdic, i com que no em surt parlar de les llibreries acabaré parlant d'un llibreter desconegut.

Durant les darreres setmanes, just a la sortida del metro de la línia groga de Verdaguer al passeig de Sant Joan, hi havia un noi que tenia una paradeta de llibres. Els tenia a terra, damunt d'un drap. Vint o trenta llibres, molts dels quals, per les mirades de biaix que vaig fer, eren edicions antigues de llibres ben conservats. Veia el noi, dret darrere dels llibres, que es passava molta estona llegint els seus propis exemplars a l'espera d'un comprador. Algunes vegades parlava amb algú, però mai no vaig veure ningú que se li emportés cap volum; també és veritat qua mai no em vaig aturar el temps suficient per poder arribar a conclusions, i això que hi havia molts dies que pensava que havia d'aturar-me a mirar portades amb calma, potser a fer-li unes quantes preguntes; fins i tot havia pensat que potser li vindrien bé alguns llibres que ell aprofitaria més que jo.

Fa més o menys una setmana que no veig el noi i els seus llibres. Les persones van i vénen. Avui, m'he aturat a llegir una nota penjada en els filferros de protecció que els jardiners de la ciutat han col·locat al voltant del parterre que hi ha davant del lloc que ocupava el noi:

ESTIMADOS VECINOS I AMIGOS:

El pasado lunes, 7 de enero, dos agentes de la policía motorizada pararon junto a mí y, sin dignarse a bajar de la moto en marcha ni a quitarse las gafas de sol para mirarme a los ojos, me obligaron a recoger todos los libros que estaba vendiendo aquí, junto a la parada del metro de Verdaguer, y me pidieron que me marchara, bajo amenaza de denuncia y multa por importe de 200 €.

Llevo más de un año sin trabajo, por lo tanto no me puedo permitir pagar semejante multa con lo poco que gano vendiendo libros a la voluntad, ni tampoco arriesgarme a que me multen en un futuro tal como me advirtieron. La escena que la policía me monto el otro día me hizo pasar rabia, humillación y vergüenza, y no sería nada agradable para mi volver a repetirla. Nada de lo que les dije sirvió de argumento para ellos, y no tuve más remedio que recoger y marcharme.

Quería dejaros esta nota para explicaros lo sucedido, ya que a la vista de lo expuesto no creo que vuelva a estar más por aquí. Ya veré que se me ocurre para buscarme la vida. Muchas gracias a todos por vuestra fidelidad, por las numerosas donaciones de libros que muchos me habéis hecho y, sobretodo, por vuestras conversaciones y sonrisas por vuestra complicidad y simpatía. Ha sido un placer compartir con todos vosotros este espacio cada día.

¡Abrazos y mucha suerte para todos!

Sergio, “el librero callejero”.


A al dreta, a la part inferior, hi ha una nota emmarcada: "A los servicios de limpieza del Ayuntamiento. Por favor, dejad esta nota colgada hasta el viernes dia 11. ¡Muchas gracias!"

Dubto que els serveis de neteja despengin la nota. Potser quan els jardiners treguin la tanca...

les llibreries, els llibreters (i llibreteres) i jo

La Clidice, en un comentari al post anterior, em parla de la sort que tenim els qui vivim a Barcelona de poder entrar a les llibreries i seguir una litúrgia com la que exposo, és a dir, la d'anar mirant lloms i portades, llegint solapes o contraportades, repassant índexs... La veritat és que la majoria de vegades que entro en una llibreria vaig a buscar un llibre concret i si no el veig al lloc on penso que pot trobar-se em planto davant de l'ordinador d'informació fins que apareix el meu o la meua informant, que a vegades necessita teclejar i d'altres em porta el llibre o em condueix al lloc on es troba; també pot ser, com m'ha passat avui en una llibreria de la Rambla de Catalunya, que malgrat la bona disposició de la noia i la cerca conjunta -no tenim gaires llibres de poesia nord-americana, m'ha dit- em quedi sense la poesia de Hart Crane que precisament avui -sóc un lector impacient i temperamental- em venia de gust de llegir. Com pot ser que no trobi Crane en una de les llibreries més grans de Catalunya?


Hi havia un temps en què passava més temps en les llibreries, però ara vaig per feina, tot i que no nego que en algun moment, de la mateixa manera que d'altres necessiten fer una pausa entrant a prendre un cafè en qualsevol bar, jo em passejo entre prestatges i taules de llibres fins que em sembla que puc continuar el meu camí, la meua activitat. Hi ha qui en els bars acaba establint una certa confiança amb els cambrers o amb l'amo; a mi rarament m'ha passat això en els bars, i tampoc en les llibreries, cosa que potser és conseqüència del meu caràcter, que tendeix a la misantropia, i a una certa lentitud en establir relacions de confiança. Per altra banda -i potser la meua memòria e´s deficient-, l'esperança de vida de les meus llibreries és més aviat escassa. Quantes en queden de les que freqüentava amb assiduïtat quan vaig arribar a Barcelona? De nom, potser alguna; de propietaris, no ho sé, però poques. De llibreters o dependents? Cap. On deu parar en Jofre de la llibreria “Públia”? I la Conxita de la llibreria “Ona”, que encara havia vist pel carrer alguna vegada? Si ni tan sols queden les llibreries!

Envejo els qui em parlen del seu llibreter de capçalera, jo, que quan començava a tenir una certa confiança amb algú, veia com desapareixia el llibreter o la llibreria. Ës veritat que potser una de les causes de la manca d'un llibreter propi ha estat la meua supèrbia: sempre he sabut quin llibre anava a comprar o em refiava de l'atzar d'una portada o d'un nom. Per altra banda, com podia demanar consell segons els meus gustos si les meues lectures són d'un eclecticisme total? Avui una mica d'història, demà clàssics llatins, l'endemà astronomia, després fotografia, encabat poesia anglesa, més endavant novel·la negra o de ciència-ficció, ara els arbustos de Catalunya... Havia de segrestar el llibreter o la llibretera fins que s'adonés de la meua il·lògica lògica lectora?

Les úniques llibreries i llibreters amb qui he establert una relació duradora han estat les llibreries i els llibreters de vell. En aquestes llibreries i amb aquest llibreters m'he passejat a poc a poc trobant el que buscava i comprant el que no buscava, demanant pistes i consells. Alguns d'aquests llibreters, al cap d'un temps de no veure'ls, m'ha dit que em guardaven tal o qual llibre o que tal altre amic comú els havia dit que quan em veiessin em passessin aquell exemplar de “La Nuri” de la Lola Anglada que feia temps que buscava.

Avui, en passar pel carrer de la Palla, he vist a la porta en Batlle junior. He pensat que ja tenia una edat. Crec que no té fills.

circuit

Sembla que en Matthew Tree no se’n pot avenir que el seu darrer llibre La vida després de Déu, publicat l’any passat i que ja va per la 3a edició –ai aquests editors poc previsors que no confien prou en els seus escriptors-, no hagi tingut encara cap crítica, -positiva , negativa o el que es porti- en algun dels diaris que es llegeixen en aquest país. Aquest fet el comenta a la seva columna a l’Avui d’ahir, però dedueixo que ja fa temps que en dóna publicitat. Aparentment el que li resulta estrany , més que la manca de comentaris sobre paper és que els “ressenyistes” hagin comentat tots els seus llibres anteriors. Per què aquest no? Diu també, que li sap greu perquè la manca de comentaris professionals ha impedit que s’obrís u debat sobre el tema: la validesa de les creences religioses. Finalment, l’autor passa directament al suborn: invita qualsevol crític que parli del llibre (suposo que únicament deu ser al primer que en parli) a “un sopar inoblidable en un restaurant d’upa de nom celestial”. M’agrada la sinceritat desacomplexada i festiva d’en Matthew que costa de trobar entre els nadius.

A mi no em faria res escriure una crítica i deixar de cuinar per una nit la meva verdureta i el meu peixet, però, ai las!, no reuneixo els requisits. Ni escric sobre paper ni m’he llegit el llibre ni en diagonal, i no crec que esmentar-lo aquí em valgui una humil cervesa autòctona.

Dit això i passant als fets relatats, que és l’única cosa sobre la qual puc opinar, el que em crida més l’atenció és que algú com ell, que ara no té una creença religiosa tradicional –desmentiu-me si m’equivoco- s’hagi passat un temps escrivint un llibre sobre el tema, encara que sigui amb la lloable intenció de provocar debat o convertir el personal a la seva fe, sigui quina sigui. Ep, dic un llibre, no un o diversos articles. En canvi, em sembla normal que els “ressenyistes” professionals no s’embranquin en un tema del qual no es deu poder dir gaire cosa si traiem qüestions d’estil o la possible novetat temàtica en l’obra consolidada de Matthew Tree. De fet, sempre m’ha resultat curiós que els crítics parlin de llibres de religió o d’autoajuda, que ve a ser el mateix, vagi per on vagi el seu enfocament. Trobo que són dues qüestions –o és la mateixa?- tan íntimes, que no haurien de sortir del clos individual, o familiar si volem ser generosos.

Deixeu-me afegir unes consideracions que fa Tree i que són les que m’ha dut a escriure aquesta ximpleria que aneu llegint. Diu: “...sempre he considerat que els ressenyistes són tan o més imprescindibles per a la literatura com els mateixos autors... “ Deu tenir raó, però crec que els ressenyistes són, indiscutiblement, imprescindibles per a l’escriptura i la venda del material escrit, de vegades també per a la literatura; però qui és realment imprescindible és el lector, sense lector no hi ha literatura encara que puguin existir els escriptors, sense els lectors no hi ha res més que el calaix de l’escriptori o, siguem moderns, una pantalla onanista. Que el lector necessiti els ressenyistes professionals és opinable, al menys no més que els llibreters o d’altres lectors. En realitat, què són els crítics sinó lectors? Alguns, deixeu-m’ho dir, no gaire més llegits ni gaire més espavilats que alguns lectors no professionals llegits i espavilats. Ei, només alguns.

Per acabar, si algú s’ha llegit el llibre d’en Matthew Tree i vol iniciar el debat, estic disposat a participar-hi. Només una estoneta, però, i sense que sigui un precedent a tenir en compte.


(Passejant per Internet trobo que el llibre té un preu de sortida a Ebay de 1,25 €, més 4,50 de despeses d’enviament. Aprofiteu l’oferta d’aquest apòstata.)