Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franco. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franco. Mostrar tots els missatges

21.10.16

s/n

Acabo de llegir que l'ajuntament retirarà l'estàtua eqüestre de Franco decapitat. La barbàrie torna a guanyar. I jo que no en volia parlar.

19.10.16

tot i sense cap


Llegeixo al diari que la Fundación Francisco Franco s'indigna pel bárbaro aquelarre amb  a mutilada estàtua eqüestre del dictador instal·lada davant del Born. En podríem parlar, però el meu primer pensament interrogatiu és breu: existeix una Fundació Adolf Hitler a Alemanya? I una Fundació Benito Mussolini a Itàlia?

Qualsevol intent de justificació -amb subvencions incloses- em sembla demencial, una burla sagnant. Bona part de l'Espanya que encara conserva el poder és pura barbàrie; compte, una part de l'altra Espanya continua amb set de sang. Quaranta anys ja des de la mort del dictador. Alguna cosa es va resoldre malament. I el decapitat del Born continua rient des de l'ultratomba.

 

18.10.16

sobre els humors


No val la pena dir-ho, però ho faré: els llibreters -em refereixo als professionals, no als dependents ocasionals- tenen, en general, un somriure difícil, al menys a mi em costa de trobar-lo tot i la meua dilatada experiència en passejades per les llibreries. De tant en tant sento autodefinir-se alguns professionals del gremi com a les fades benefactores dels lectors erràtics, sense criteri propi. No ho dubto, però imagino que sovint els lectors s'ho pensen prou abans de demanar consell als experts de les llibreries; les celles alçades, el rostre busterkeatonià, la impressió que destorbaràs una meditació transcendent, imposen un respecte, una distància,que no tothom és capaç de traspassar, i encara menys si la idea inicial en entrar a la llibreria és trobar una obra humorística.

A vegades m'he preguntat el motiu d'aquest distanciament dels llibreters. Les conclusions són extenses i variades, però en concreto dos: en l'ofici de llibreter, com en el de pagès, el negoci mai no acaba d'anar bé; en segon lloc, i donant per suposat que els llibreters són lectors, la majoria de llibres corroboren que la vida és complicada, difícil, un drama si no una tragèdia, i el màxim que es pot donar és un somriure irònic, tallant, curt.

Dit tot això, cal desconfiar del llibreter que somriu gaire: o bé és un babau o ven llibres com qui vendria camises i a l'endemà no tindria cap inconvenient a vendre automòbils o a entrar en política.

Compte, jo continuo pensant que somriure costa poc, el difícil és ser convincent en el riure. Déu me'n guard de demanar als llibreters que riguin.



P.S. Em fan riure totes aquestes manifestacions extremes i indignades davant del Franco decapitat exposat davant del Born i encara més les argumentacions peregrines, de manual de moda, dels protagonistes.

20.11.08

cronologia (po)ètica

Commemoro? Rememoro? Evoco? Eludeixo? Enterro? Exhumo? Denuncio? Acuso? Deixo constància? Justifico oblits? (Garzón sí, Garzón no?) Demano responsabilitats? Afegeixo noms i xifres? Poso una plaqueta amb dates? M’apassiono? Em distancio? Cal? Per què?

No em responc preguntes i deixo una petita antologia-cronologia brossiana:


EL PAPAU

“Un Caudillo a la cabeza...”

Un llibre fosc agafo per la veta
Que envolta i entrelliga el desenllaç.
-Els alts de la muntanya que desfàs,
pineda inexistent a l’escaleta.

Amb filosa de borra i escopeta,
Perdut entre bardisses el teu pas,
Uses el guix en plàstica fugaç;
Menges confits i toques la trompeta.

Deliren la fragata i el molí.
De quins embuts, en surt tanta de runa?
No resta un horitzó per definir.

De nit, la roba que rentem és una;
Negre, guarnit amb punys, tens el camí,
Papau que alces el braç a la tribuna.

Des d’un got d’aigua fins al petroli (1950)


CONTRA L'AMOR...

Contra l'amor hi ha un llop llopàs culpable
Miserable cervell cèntim lunar
Ridícul als diaris detestable
Comediant de Crist no per atzar

Té llotja principesca dins l'estable
Els timbals tallen la paraula al mar
A l'ou del món s'hi genera el diable
I el monstre que es permet és militar

L'arbreda de tants ceptres ja l'esquerda
L'empremta del seu polze criminal
Se senya amb la mà dreta tota verda

Amb la mà esquerra estreny el seu punyal
Funest feixista càlcul ple de merda
Avança sota el pal·li el general.

Coresforç (1955)


LA PAU DE L’ABISME

Fill de puta, no marxes? L'abisme és un perill
pel ramat i les plantes. Infeliç, ¿quin bandarra
sopa a la teva mina? ¿No veus el port senzill
del clar de lluna? El brau prepara la guitarra

per les portes i els cràters. Trist cabdill de cordill,
avar de les ortigues, tanques el cel amb barra
i degolles els bous. ¿Per què no marxes, fill
de puta? ¿Per ventura la tenebra t'amarra

damunt de tu mateix? ¿O potser el teu gran cul
troba el món tosc i gruny i amaga l'arma bruta?
Oh poble, salta el mar! Rebat aquest insult

tan sinistre, amor meu. Escorxa el qui et disputa
la paret de la platja. Ah, tant d'odi insepult,
suma de res! Per què no marxes, fill de puta?

Llumenerada (1961-1963)


HAVIES D'HAVER FET UNA ALTRA FI

-Havies d’haver fet una altra fi;
et mereixies, hipòcrita, un mur a
un altre clos. La teva dictadura,
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has fet de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda, Sa Excremència!--

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

20 de novembre de 1975,

Poemes esparsos

Joan Brossa. Antologia de poemes de revolta. Edicions 62, 2001. El cangur.