tango

El metro va (gairebé) buit a la parada de la línia groga de Verdaguer. M’assec a l’esquerra d’un seient de tres places, just a tocar del lloc on el vagó s’acaba i s’articula; entre la noia llatinoamericana i jo queda una plaça buida. Llegeix un llibre de butxaca que no aconsegueixo identificar per més que ho intento únicament amb el moviment dels ulls perquè qualsevol altra opció seria una intrusió grollera. Un instant després d’asseure’m, una noia que imagino del país, potser d’Agramunt, s’ha assegut en el seient de davant, al costat de la porta; ha deixat la motxilla al costat i ha tret una ampolla d’aigua de Bezoya de litre i mig i un llibre de coberta granatosa sense cap il·lustració. De sobte sento la necessitat de fer una fotografia, imagino l’enquadrament: gran angular, primer pla del llibre i les mans de la noia de la meva dreta una mica fora de focus; la noia de davant, totalment nítida i agafada dels genolls fins al sostre; o potser al revés: primer pla nítid i fons borrós. Passen les parades: Girona, Passeig de Gràcia, Urquinaona, i no trobo les paraules ni la gosadia per demanar-los si em deixen intentar la imatge. Un moment abans d’arribar a Jaume I m’adono que tinc la possibilitat de la composició a través del reflex del vidre de la finestra en què fins i tot apareix la part dreta del meu cos. El metro alenteix la marxa i una i altra posen els punts i desen els llibres. Pujo al seu darrere. Les perdo. No sé per què em ve al cap la melodia del Misteri d’Elx, allargada, monòtona, inacabable: “Ai trista vida corporal!”

Al principi del carrer de la Pietat, un argentí canta un tango.